Saltar al contenido

Madrid-Barcelona, Eros y Tanatos

25 enero, 2021
Eros y tanatos

Hoy hemos comprado el último número de Vanity Fair y salía Isabel D. Ayuso, la presidenta de la comunidad de Madrid, en portada. Ayuso tiene un aire a actriz de cine mudo, entre dulce y “vamp”, del Hollywood más clásico. La intuyo tan fría como apasionada, tan arrogante como cálida, tan distante como humana y tan ambiciosa como diletante.

En todo caso gobierna Madrid de un modo tan sumamente arbitrario que permite a sus habitantes seguir con la vida. Les puso la mascarilla como a todos y los mandó a paseo, literalmente. Y así están, llenando los bares y restaurantes, los cines y teatros y la vida de la calle. Es cierto que hay contagios y muertes, pero eso es la existencia. No les va peor que a otros y preservando la libertad.

En Barcelona tenemos en la alcaldía a una portera jadeante preocupada por el buen funcionamiento de la comunidad a la que solo te puedes imaginar, en sus momentos más sofisticados, pelando castañas y bebiendo moscatel. Y en la Generalitat a una monja del procés, es decir, a un señor jovencito, de aspecto severo y concienzudo que además de llevarnos a todos hacia la independencia soñada está obsesionado con confinarnos. Suerte que hay algún liberal en su gobierno que se le opone y el muchacho cede.

En todo caso desde que Pasqual Maragall, un Señor de Barcelona, cuando ese apelativo significaba burguesía ilustrada, progresista y cosmopolita, dejó sus funciones públicas y vino todo el provincianismo cansino en forma de nubarrón gris, denso y permanente, Barcelona dejó de ser la gran ciudad, catalana y española, abierta al mundo, dinámica, moderna, potente culturalmente, innovadora y…Vital.

Ahora la ciudad condal, me encanta ese apelativo, es una mezcla de jardín de infancia y parque geriátrico. A la señora que gobierna le ha dado por reducirla a un lugar humano y habitable, aquí vendría un gran bostezo, un sitio sin pulsión, sin contrastes, con asientos de cemento y madera colocados en medio de cruces de calles y en los que se sientan viejos solitarios mirando el techo, perdón, el cielo…Los ancianos autóctonos son de carácter reservado y los que vinieron inmigrados saben que son puro decorado.

Tenemos una ciudad feminista, ecologista, acogedora con los inmigrantes, gay friendly…Vamos, lo mismo que Madrid pero con neurosis añadida, es decir, una ciudad cada vez más soporifera a no ser que tengas entre veinte y treinta años, pero en esas edades hasta la vida en una dehesa te puede parecer apasionante.

Yo suelo comentar que me gustaría que construyeran un skyline en toda la costa con rascacielos de diseño radicalmente moderno, generar una industria del espectáculo que no tuviera nada que envidiar a las grandes ciudades de Europa y que sirviera para atraer a todas las clases medias del Mediterráneo, potenciar la alta gastronomía, mezclar ciencia y tecnología con propuestas de jóvenes emprendedores, rebajando los impuestos y ayudándoles a crear proyectos de valor.

Y cuando la gente es feliz, tiene trabajo y gana dinero se vuelve más solidaria y de esa pulsión nacen los vínculos, y se vuelven emocionantes.

Esta ciudad cada vez es más triste, mientras Madrid, como dijo el citado Maragall en un artículo, “ya se fue”, y es un polo de atracción gracias a sus políticas económicas y sociales.

A mis amigos independentistas, que saben que yo no lo soy, siempre les digo que si me aseguran que Cataluña será Texas o Suiza me apunto. Pero me temo que sería Bélgica (y Bélgica fue otra cosa).

El impulso de vida (Eros) no se genera desde el control exhaustivo sino desde un hacer abierto y permisivo que le permite a la gente respirar, incluso saltarse las reglas, salir de la conciencia y pensar con el corazón o más abajo. Un “laissez faire” es mucho más productivo que el rigor preocupadizo de aquellos que piensan que pueden abarcarlo todo.

  • Cuando Merkel habló, casi llorando, en el parlamento alemán y dijo que su país, de más de ochenta millones de habitantes, no se podía permitir quinientos ochenta fallecimientos al día por Covid, pensé que estábamos destinados, los europeos, a ser un parque temático para turistas asiáticos. Es imposible mayor nivel de decadencia. – 

Por eso me gusta Ayuso, igual que me gustó Pujol, a pesar de todo, o Maragall, porque se ponen o se ponían el mundo por montera. Viven y dejan vivir, y crean felicidad.

Y me es tan grato ser políticamente incorrecto…, otro día les hablaré de Liza Minnelli y los quesos.

Damián Ruiz

Barcelona, 24 de Enero, 2021

Madrid-Barcelona, Eros i Tanatos

Avui hem comprat l’últim número de Vanity Fair, sortia Isabel D. Ayuso, la presidenta de la comunitat de Madrid, en portada. Ayuso té un aire a actriu de cinema mut, entre dolç i “vamp”, del Hollywood més clàssic. La intueixo tan freda com apassionada, tan arrogant com càlida, tan distant com humana i tan ambiciosa com diletant.

En tot cas governa Madrid d’una manera tan summament arbitrària que permet als seus habitants seguir amb la vida. Els va posar la màscareta com a tots i els va enviar a passeig, literalment. I així estan, omplint els bars i restaurants, els cinemes i teatres i la vida del carrer. És cert que hi ha contagis i morts, però això és l’existència. No els va pitjor que a uns altres i preservant la llibertat.

A Barcelona tenim en l’alcaldia a una portera esbufegant preocupada pel bon funcionament de la comunitat a la qual només et pots imaginar, en els seus moments més sofisticats, pelant castanyes i bevent moscatell. I en la Generalitat a una monja del procés, és a dir, a un senyor jove, d’aspecte sever i conscienciós que a més de portar-nos a tots cap a la independència somiada està obsessionat amb confinar-nos. Sort que hi ha algun liberal en el seu govern que se li oposa i el noi cedeix.

En tot cas des que Pasqual Maragall, un Senyor de Barcelona, quan aquest apel·latiu significava burgesia il·lustrada, progressista i cosmopolita, va deixar les seves funcions públiques i va venir tot el provincianisme pesat en forma de nuvolot gris, dens i permanent, Barcelona va deixar de ser la gran ciutat, catalana i espanyola, oberta al món, dinàmica, moderna, potent culturalment, innovadora i…Vital.

Ara la ciutat comtal, m’encanta aquest apel·latiu, és una mescla de jardí d’infància i parc geriàtric. A la senyora que governa li ha donat per reduir-la a un lloc humà i habitable, aquí vindria un gran badall, un lloc sense pulsió, sense contrastos, amb seients de ciment i fusta col·locats enmig d’encreuaments de carrers i en els quals se senten vells solitaris mirant el sostre, perdó, el cel…Els ancians autòctons són de caràcter reservat i els que van venir immigrats saben que són pur decorat.

Tenim una ciutat feminista, ecologista, acollidora amb els immigrants, gay friendly… El mateix que Madrid però amb neurosi afegida, és a dir, una ciutat cada vegada més soporifera tret que tinguis entre vint i trenta anys, però en aquestes edats fins a la vida en una devesa et pot semblar apassionant.

Jo solc comentar que m’agradaria que construïssin un skyline en tota la costa amb gratacels de disseny radicalment modern, generar una indústria de l’espectacle que no tingués res a envejar a les grans ciutats d’Europa i que servís per a atreure a totes les classes mitjanes del Mediterrani, potenciar l’alta gastronomia, barrejar ciència i tecnologia amb propostes de joves emprenedors, rebaixant els impostos i ajudant-los a crear projectes de valor.

I quan la gent és feliç, té treball i guanya diners es torna més solidària i d’aquesta pulsió neixen els vincles, i es tornen emocionants.

Aquesta ciutat cada vegada és més trista, mentre Madrid, com va dir el citat Maragall en un article, “ja s’en va anar”, i és un pol d’atracció gràcies a les seves polítiques econòmiques i socials.

Als meus amics independentistes, que saben que jo no ho sóc, sempre els dic que si m’asseguren que Catalunya serà Texas o Suïssa m’hi apunto. Però em temo que seria Bèlgica (i Bèlgica va ser una altra cosa).

L’impuls de vida (Eros) no es genera des del control exhaustiu sinó des d’un fer obert i permissiu que li permet a la gent respirar, fins i tot saltar-se les regles, sortir de la consciència i pensar amb el cor o més a baix. Un “laissez faire” és molt més productiu que el rigor preocupadís d’aquells que pensen que poden abastar-lo tot.

Quan Merkel va parlar, gairebé plorant, en el parlament alemany i va dir que el seu país, de més de vuitanta milions d’habitants, no es podia permetre cinc-cents vuitanta defuncions al dia per Covid, vaig pensar que estàvem destinats, els europeus, a ser un parc temàtic per a turistes asiàtics. És impossible major nivell de decadència. 

Per això m’agrada Ayuso, igual que em va agradar Pujol, malgrat tot, o Maragall, perquè es posen o es posaven el món per “montera”. Viuen i deixen viure, i creen felicitat.

I m’és tan grat ser políticament incorrecte…, un altre dia els parlaré de la Liza Minnelli i els formatges.

Damián Ruiz

Barcelona, 24 de Gener, 2021

Total Page Visits: 126 - Today Page Visits: 1
Abrir chat
Más información sobre Terapia Presencial