S’apaguen els focus, tot el teatre està ple, a fora, al carrer, els llums dels cartells brillen de manera desmesurada permetent als innombrables vianants sentir-se en un ritme vital frenètic, buit i trivial, però extraordinàriament compassat pels altres conciutadans en una mena de performance gradual entre el cel i la terra. Alegria forçada, acompanyada potser de drogues legals (fàrmacs receptats) o il·legals (toves o dures) que fan que la solitud sigui suportada amb més temprança, amb menys tristor.

A dins comença a sonar l’orquestra, és l’obertura d’un gran musical reposat, un dels més coneguts estrenat en diverses ocasions en aquesta zona tan coneguda de Manhattan, de Nova York, on les il·lusions de mig món aspiracional, de classe mitjana en amunt, s’hi concentren. L’espectacle, el show, com a una de les culminacions d’una vida de cert èxit, on esclavitzats en el dia a dia, sospirem pel gran moment Broadway, objectiu exultant de fites aconseguides o d’esforços recompensats.

I mentre sona la gran melodia principal, el públic es prepara per, durant dues hores o una mica més, tornar a escoltar, com a petits nens meravellats, aquelles cançons que sortiren d’un dels grans clàssics del cinema musical, i que per moments et permeten sentir-te protagonista d’una història impossible on tot és perfecte, excepte el malentès que embolica la trama i sense el qual, una vegada resolt, seria impossible el feliç final.

Representen els musicals clàssics aspectes ombrívols de l’inconscient que no es poden manifestar, o no ho han pogut fer, en la vida real? Tendresa, ingenuïtat, alegria sincera i senzilla, anhel d’una infància diferent de la potser durament viscuda, d’una mare tendra, d’uns vincles no dolorosos manifestats en forma de solucions harmonioses que fan que tothom s’acabi estimant, cantant i ballant. Són aquestes peces cursis i embafadores la calma de nens grans ferits en un món tan individualista, atomitzat i competitiu?

Some enchanted evening o It only takes a moment, podrien ser la cançó que sonés, però també podria ser qualsevol altra, alguna que ens embolqués i balancejant-nos ens tornés les carícies que ens falten. Tots en conjunt, els espectadors vibrem amb unes notes corals, reconeixibles, cantables, i de sobte fem comunitat i tots som un, i tots estem en les mateixes condicions emocionals que quan, als quatre anys, arribava el Nadal, i ens reuníem amb la família i el Nadal era una altra cosa, inclús fascinant, que el seguit d’irritants reunions amb el que es converteix quan som adults.

El món ens retira dels afectes i ens els retorna en forma de productes consumibles. Cada cop més freds, més susceptibles, amb els egos més a la defensiva, més lluitant per una vida que avança amb totes les circumstàncies que Occident proporciona i que, normalment, s’han de viure en solitari, mostrant fermesa davant de tot, mantenint-se dempeus sense defallir…

Però de tant en tant apareix la il·lusió oculta, la capacitat de tornar a somiar, de ser un infant, de fer les coses amb gust, i un punt d’elegància també, de ballar amb els que fa poc estaven enfadats amb nosaltres, de ser fidels i prometre amor etern, de formar parelles que parlen i solucionen els seus problemes, de tenir cuidats jardins i estar a prop dels amics quan passen per dificultats i cantar quan estem junts. Tot això és el que som realment, molt més tradicionals i conservadors del que veritablement creiem, però tan dolguts i decebuts que reivindiquem i reivindiquem, perquè allà on no hi ha amor, ha d’haver-hi justícia. Paguem entrades cares per veure meravellosos musicals simplement per tornar a redescobrir-nos i una vegada sortits del teatre posar-nos la màscara de supervivents mentre la nostra ombra inconscient segueix cantant el tema principal.

Damián Ruiz

Psicólogo (COPC) y Analista junguiano (IAAP)

Barcelona