La manca de noves perspectives, d’horitzons, d’obertura cap al nou, cap a la història, o cap al coneixement en totes les seves varietats i especialment cap a les arts i la literatura, van produint una certa rigidesa cognitiva amb el pas dels anys.
És a dir, el cervell es mou amb una informació reiterativa o, el que és pitjor, amb una consumida a través de les xarxes socials i d’internet que no aporta cap experiència pròpia.
Sortir al món, independentment de les condicions econòmiques, —jo mateix en la meva joventut vaig viatjar en autocars, trens o fent autoestop i vaig dormir en albergs, hostals, residències d’estudiants, alguns llocs no especialment recomanables— és quelcom al que tota persona hauria d’aspirar, però no per l’exercici buit del turisme de postal que no aporta res o ben poc i que només serveix per a fotos d’Instagram, sinó per l’experiència de conèixer alguna cosa nova, la qual inclou costums i mentalitats diferents que poden oferir una visió diferent de la realitat.

A mi, que Barcelona, la meva ciutat, sempre m’ha semblat encantadora però petita, en el sentit d’autèntic cosmopolitisme i innovació, les grans urbs, en canvi, especialment París i Nova York, m’han resultat altament estimulants. I ho són molt malgrat un mateix. No et deixen subsistir si no t’hi esforces o assoleixes un cert grau d’excel·lència, no són còmodes perquè et demanen el millor de tu si les vols habitar; altrament t’expulsen i no queda més remei que revisitar-les quan sigui possible.
És cert que mai no vaig intentar residir-hi, entre altres coses perquè, com em va dir un amic belga que exerceix de professor de matemàtiques a la capital francesa: “Si vius aquí, París ja no serà el teu París”, sàvia sentència que coincideix amb el que escriu Enric González a Històries de Nova York: “Un veu la ciutat que porta dins”.

He llegit molt sobre la França, i especialment el París, del segle XX, i no puc evitar que el meu imaginari aparegui en tota la seva dimensió quan recorro els carrers de la vella ciutat, d’aquella Meca d’Occident, probablement la capital de la nostra civilització. Hi percebo tot allò que, en la mesura dels meus coneixements, hi va ser viscut, experimentat, sentit… i em descobreixo a mi mateix a través d’aquests recorreguts que, en algunes ocasions he fet sol, en d’altres acompanyat de la meva esposa o d’amics. Un esperit entre idealista i romàntic, encara que no sóc especialment sentimental, m’alimenta i em dóna forces per continuar amb la meva tasca terapèutica i per encoratjar els altres a anar descobrint-se a través de les experiències.

Quant milloraríem en tots els aspectes si ampliéssim el nostre espai psíquic, si augmentéssim els nostres coneixements i el nostre nivell de consciència?
La vida només té sentit si, en una part important, és profunda i aconseguim donar-li una direcció, i ho diu algú que pot i sap gaudir del trivial, sempre que això ocupi una porció petita de l’existència. Però sense focus, sense treball a fons, normalment la convertim en una ximpleria neuròtica que busca constantment novetats i notícies amb què distreure’s, i d’aquí tants problemes de dèficit d’atenció, d’ansietat, de manca d’orientació vital i, moltes vegades, de depressió.

Recordo que en un moment difícil de la meva vida, després de la mort prematura de la meva mare, i en el qual es va accentuar la meva espiritualitat i les meves creences religioses, —sóc un liberal poc dogmàtic en la moral i escassament practicant a causa, entre altres coses, que, al meu parer, les misses actuals adormen les ovelles i requeririen una mica més d’enervació—, em vaig dedicar a llegir textos místics i teològics de cert abast, entre ells, com ja he comentat en alguna ocasió, la Summa Theologiae de Tomàs d’Aquino, un tractat de gran profunditat i bellesa.
Doncs en aquells moments de dolor reconec que hi va haver un cert grau de felicitat perquè, si penetres en quelcom de tal envergadura i hi connectes, no pots evitar sentir un profund repòs interior que et porta a sentir-te bé.

Ens perdem, entre tant de soroll, el coneixement tant extrovertit —els viatges, per exemple— com introvertit, aquell que proveeix la lectura, el cinema, les arts, la música… I, si bé és cert que tot això requereix un esforç, aquest és compensat per un major grau de tranquil·litat i d’obertura.

Comentar que en la recent visita a París vam acudir a l’exposició de David Hockney, el gran pintor britànic nascut el 1937. Fotos d’un home somrient en la seva vellesa pengen d’algunes sales, i els seus idolatrats nus masculins d’altres èpoques donen pas —la selecció de les obres és seva— a un desplegament de paisatges, d’una natura calma i radiant que pot ser interpretada com un procés d’apropament savi a un sentit de la vida deslligat del desig i harmoniós amb el pas del temps.
La seva vitalitat i una mirada somrient, entremaliada i alhora plena de consciència ens indiquen el progrés vital d’algú que, probablement, partia de la pulsió de la joventut per acabar reconciliant-se amb allò que és essencial.

La vida requereix esforç, de vegades molt, i treball, i passar per tota mena de circumstàncies, però si un eleva la seva mirada, el seu cor, si aspira a connectar amb el coneixement, millor encara, amb la saviesa, hi ha quelcom, recòndit, misteriós, secret, que t’ajuda.

“Fortes fortuna adiuvat”, “La sort ajuda els valents” o encara millor: “En el moment en què un es compromet de veritat, la providència també actua. Tot el que puguis fer o somiar, comença-ho. L’osadia té geni, poder i màgia”. Johann W. von Goethe.

El sentit de la vida comença per aprendre a concentrar-se i evitar les distraccions banals.

Damián Ruiz
Barcelona, 28 d’agost de 2025
www.damianruiz.eu

La entrada París, Hockney i el sentit de la vida se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Quin és el principi fonamental que aplico en el tractament de l’addicció a la cocaïna?
Que el pacient arribi a rebutjar-la. És a dir, que senti repulsió per aquesta substància.
Com s’aconsegueix?
Amb un canvi d’estil de vida i un procés d’elevació de la consciència perquè entengui no només que no la necessita sinó que està perdent moltes altres possibilitats reals de millorar la seva vida.
I això com es fa?
Amb una anàlisi de la història personal i de les circumstàncies presents. Portant a la consciència aquells aspectes positius que no han estat desenvolupats i els negatius que generen actituds i conductes contraproduents.
I la voluntat?
Com a terapeuta, no crec gaire en ella. No dic que no sigui necessària, especialment en les primeres fases, però tampoc no demano miracles, sinó una feina paulatina i progressiva que vagi enfortint aquesta virtut. Però no és l’eix principal de la teràpia.
Quins són els eixos fonamentals de la teràpia per deixar la cocaïna?
El canvi d’estil de vida i el desenvolupament d’una actitud més ferma, determinada i, fins i tot, ambiciosa. No des del punt de vista econòmic —o sí, depèn de cada persona—, sinó des de la plenitud.
I aquesta plenitud cadascú l’entén de manera diferent: hi ha qui la vincula a l’“american way of life”, qui la considera més propera a l’espiritualitat, la profunditat o, també, per exemple, als processos creatius. En això el terapeuta només pot treballar conjuntament amb el pacient cap a on ell vulgui anar.
És fàcil deixar la cocaïna?
No, no és fàcil, però tampoc es tracta de convertir-ho en una “missió impossible”.
S’avança a poc a poc, es pot assumir alguna recaiguda inicial. I sempre que el pacient no les minimitzi, poden ser acceptades al començament.
Però perquè l’objectiu es consolidi cal anar reestructurant progressivament, insisteixo, tant l’estil de vida com la percepció, creences i emocions que la persona té sobre això.
No es tracta de caure en un positivisme buit, el “tu sí que pots”, sinó de profunditzar a nivell inconscient per anar activant tot allò que pot ajudar a una vida més plena i desactivant tot allò que, potser sense reconèixer-ho clarament, l’ha estat bloquejant.
Deixar la cocaïna és un procés minuciós, però es pot aconseguir.
Aquest tractament és per a nivells de consum baixos o mitjans, màxim una o dues vegades per setmana i en porcions petites.
No és un tractament per a grans addictes; per a ells és preferible un ingrés clínic en centres especialitzats, públics o privats.
Però es pot aconseguir deixar completament el consum d’aquesta substància, la cocaïna.

Damián Ruiz
www.damianruiz.eu
Barcelona, Agost del 2025

https://amzn.eu/d/hHr7TwC

La entrada Deixar de consumir cocaïna se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Aquest test és simplement orientatiu i no té cap validesa psicomètrica més enllà de servir-te de mirall per saber en quin estat et trobes en el consum d’una substància i quin nivell de consciència tens sobre això.
Simplement has de marcar amb un Sí o amb un No cada pregunta.

Per a aquesta ocasió deixarem fora tant el tabac com l’alcohol, no perquè no siguin substàncies addictives sinó perquè ens centrarem en un altre tipus d’elements: cocaïna, cànnabis, drogues sintètiques, al·lucinògenes, amfetamines, etc.

Contesta, si us plau, amb veritable sinceritat, i no el que creguis que és “adequat” respondre. Al cap i a la fi, és només un test d’autoconeixement.

Preguntes

1. Consumeixes aquesta droga com a mínim dues vegades al mes? SÍ / NO

2. Consideres que en qualsevol moment, si volguessis, la podries deixar? SÍ / NO

3. Penses que en la societat actual prendre algun tipus de droga de tant en tant tampoc és tan negatiu? SÍ / NO

4. Has intentat deixar aquest consum alguna vegada durant un període superior a sis mesos? SÍ / NO

5. El teu cercle d’amistats més proper, en la seva majoria, consumeix drogues? SÍ / NO

6. Creus que la teva vida seria pitjor si deixessis de consumir completament aquest tipus de drogues? SÍ / NO

7. Et fa evadir dels teus problemes consumir drogues, encara que sigui poc sovint? SÍ / NO

8. Et millora l’estat d’ànim el consum de drogues? SÍ / NO

9. T’ajuda a relacionar-te el consum d’alguna substància? SÍ / NO

10. Creus que la majoria de la gent consumeix drogues (no psicofàrmacs)? SÍ / NO

11. Penses que per suportar el ritme actual de vida és necessari consumir algun tipus de droga? SÍ / NO

12. Creus que, un cop deixes definitivament les drogues, el cervell es recupera immediatament? SÍ / NO

13. Estàs d’acord amb aquesta frase?:

“Hi ha cert tipus de feina o responsabilitats que no es poden sostenir sense consumir alguna droga.”
SÍ / NO

1. I amb aquesta altra?:

“Porto tants anys consumint que no sé si podria aguantar la vida sense prendre cap substància.”
SÍ / NO

1. Creus que tampoc cal donar-li molta importància a consumir una droga de tant en tant? SÍ / NO

Puntuacions

• Entre 0 i 5 Síes
  Tens bastanta consciència que el consum de drogues és negatiu per a la teva vida. Estàs en disposició de sol·licitar ajuda professional o personal per superar completament aquest problema.

• Entre 5 i 9 Síes
  Encara no ets conscient del problema que tens. Has de fer un esforç d’informació. Demana consell a professionals, metges o psicòlegs, o a persones que hagin passat per aquest problema.

• 10 o més Síes
  Tens un veritable problema. És possible que, a més d’estar immers en el consum, l’absència de coneixement sobre tu mateix i sobre la qüestió pugui fer difícil iniciar un procés de curació. Reflexiona-hi, si us plau, i no dubtis a demanar ajuda.

Damián Ruiz
Psicòleg i autor de “Cómo dejar, o hacer que deje, la cocaína” 

(Cómo dejar (o hacer que deje) la cocaína (SIN COLECCION) : Ruiz, Damián: Amazon.es: Libros )  Barcelona, juliol de 2025
www.damianruiz.eu

La entrada Pots deixar de consumir una droga? se publicó primero en Damián Ruiz.

Si alguna cosa té l’experiència terapèutica —en el meu cas ja són més de trenta anys— és que et permet conèixer la gran quantitat de matisos que presenten els éssers humans. A més, segons la meva opinió, aquests matisos són els que generen la diversitat de la vida i fan que la interacció entre les persones sigui molt més rica.

Per això he volgut escriure un article amb un títol tan llarg i que centraré en la condició masculina.

Començaré pel més evident i comprensible per a tothom: L’homosexualitat, que és l’atracció sexual per persones del mateix sexe (entre un 5 i un 8 per cent de la població masculina occidental s’identifica com a homosexual o bisexual), és un fet present en tota societat, en tota cultura i en tota època històrica. La seva visibilitat o no depèn exclusivament de la tolerància d’aquella societat.

Aquesta condició és una condició biològica minoritària de l’espècie humana. No cal cercar condicions psicològiques desencadenants. El percentatge es manté al llarg de la història.

Però fixem-nos bé en el concepte homo-sexualitat. Per què? Perquè no tota persona homosexual, que actua com a tal, ha integrat l’homo-afectivitat. Què vol dir això? Doncs que, en alguns casos, hi ha una escissió entre el comportament sexual i la condició afectiva de tal manera que la seva vida pot guiar-se per la compulsió sense ser capaç de generar vincles estables de tipus afectiu amb una altra persona del mateix sexe. Un percentatge dels homes gais passen la seva existència buscant noves parelles sexuals sense “atrevir-se” a crear una relació de parella autèntica.

L’homoerotisme, d’altra banda, és una condició que es dona entre homes que estableixen un vincle eròtic no necessàriament sexual, pot ser a través d’un contacte físic limitat a l’afecte i les carícies, sense arribar a conductes pròpies del que podríem entendre purament com a sexe. Aquest tipus de relacions es donen entre homes que s’apropen més a la bisexualitat o a una heterosexualitat activa però amb components d’atracció eròtica cap al mateix sexe. L’homoerotisme també ha estat expressat en l’art no només per homes homosexuals sinó també heterosexuals, com l’austríac Egon Schiele (1890-1918).

Cal mencionar que la Klein Sexual Orientation Grid (KSOG), per exemple, és una de les eines més completes desenvolupades per mesurar l’orientació sexual i que valora, al llarg del temps, com varien determinades dimensions del que estic comentant.

En relació amb l’homo-afectivitat, en principi s’hauria de donar en tots els homosexuals que han integrat la seva condició, però també es pot donar entre homes heterosexuals establint algun tipus de contacte o proximitat no eròtica, però en la qual es transfereix un veritable afecte pel company-amistat del mateix sexe.

En les societats avançades i liberals, com ho han estat fins ara una gran part de les occidentals, aquestes realitats es manifesten amb força freqüència, en moltes ocasions de manera íntima, poc visible socialment.

Un percentatge d’entre el 6 i el 10 per cent dels homes, segons determinats estudis (p. ex. Estudi crític de l’experiència homoeròtica en dues investigacions llatinoamericanes sobre comerç sexual entre homes, Porfirio Miguel Hernández Cabrera, Universidad Autónoma de la Ciudad de México), han tingut aquest tipus de relacions, homoeròtiques o homoafectives, sense arribar a la relació pròpiament sexual i sense identificar-se com a gais.

I ara seguim amb la homofòbia.

He de reconèixer que com a terapeuta, quan em trobo amb un home més o menys jove que menysprea o rebutja la condició homosexual de manera visceral, sempre em fa sospitar (i no em refereixo a algú que pateix un TOC de contingut homosexual). I és que la homofòbia intensa podria estar, en alguns casos, relacionada amb una forta homosexualitat latent clarament reprimida (Adams, H. E., Wright, L. W., & Lohr, B. A. (1996). Is homophobia associated with homosexual arousal? Journal of Abnormal Psychology). És recomanable, com a exemple il·lustratiu d’aquests casos, veure la pel·lícula American Beauty (Sam Mendes, 1999).

El homòfob vincula masculinitat i orientació sexual perquè encara no ha integrat que un home a qui l’atrauen altres homes pot posseir una virilitat determinada i una professió típicament “masculina”. Evidentment, també hi ha persones homo o bisexuals a l’exèrcit, l’esport professional, salvament o seguretat, per exemple, o qualsevol altra fora dels estereotips propis del que es considera “afemellat”. És a dir, la homosexualitat es pot representar de centenars de maneres diferents i moltes d’elles no tenen res a veure ni amb la sensibilitat, ni amb el gust estètic ni, molt menys, amb l’afeminament.

Una persona té dret, evidentment, a que determinats col·lectius no li agradin, però quan la ràbia és excessiva, potser i des d’un punt de vista psicològic, ens hem de preguntar què s’hi amaga.

I anem al trastorn obsessiu de contingut homosexual.

Dubtar permanentment de si t’agraden els homes o no és un indici clar que no t’agraden. Per què? Perquè quan una cosa no pot arrelar en el pensament o en l’emoció és perquè no forma part del nostre interès. És a dir, res que realment ens agradi, vulguem o desitgem ho convertim en un dubte permanent.

En el meu cas, quan algú comença teràpia amb mi per aquesta qüestió, sempre faig les mateixes preguntes:

• Has tingut, dormint, algun somni homoeròtic plaent?
  
• Has tingut relacions sexuals plaents amb alguna persona del teu mateix sexe?
  
• T’has enamorat d’algú del teu mateix sexe?
  
• Per aquells que s’examinen veient porno gai: has sentit una clara excitació, erecció, sense tocar-te, mentre veies aquest tipus d’escenes? (I aquí no serveix la típica sensació de pessigolleig a la zona genital més pròpia del nerviosisme del moment que de cap altra sensació).
  

Doncs bé, si la resposta a aquestes preguntes és No a totes o almenys a tres d’elles —la primera de vegades pot ocórrer puntualment—, no hi ha elements que indiquin cap tendència homosexual i estem, amb molta probabilitat, davant d’un TOC de contingut homosexual.

Per la mateixa raó, si la resposta a almenys tres d’elles ha estat Sí, potser cal començar a plantejar-se la possibilitat d’una certa tendència cap al mateix sexe.

I aquí ens trobem amb l’homosexualitat o bisexualitat egodistònica, que es dona en aquelles persones que, tot i tenir clares evidències constatables, pels fets, d’atracció pel mateix sexe, es neguen a reconèixer-les. Per exemple, aquells que haguessin respost que Sí a totes les preguntes anteriors i que, tot i així, consideren que són plenament heterosexuals. Els espera un llarg camí d’integració, quelcom que tard o d’hora hauran d’assumir més enllà de la seva homo o bisexualitat i de com vulguin viure-ho. Perquè és cert que ningú no està obligat a fer el que no vol, encara que sigui per qüestions morals, però això és una cosa i una altra és autoenganyar-se.

Finalment, la condició de cada persona ha de ser viscuda amb la màxima naturalitat, sense pors, sense compulsions i de manera integrada.

Un home, tingui l’edat que tingui, pot gestionar la seva vida com consideri més adient en funció dels seus valors o de les seves circumstàncies, però el que no pot fer mai, perquè el preu a pagar seria molt alt, és autoenganyar-se.

La condició de cadascú està plena de variables diferents —ideològiques, culturals, sexuals, morals, afectives, socioeconòmiques, intel·lectuals, etc.— i tot ha de ser integrat de manera que generi una vida satisfactòria i equilibrada. Però l’autoconeixement és fonamental perquè tot això segueixi una via de temprança i calma interior.

Els éssers humans som complexos i, com deia al principi, estem plens de matisos i a cadascú li toquen una sèrie de condicions internes i circumstàncies externes, i amb aquestes cartes que ens han donat cal saber “jugar” a la vida.

En tot cas, relaxem-nos, i si algú considera que no pot ser ell mateix, perquè no l’entenen o no li ho permeten, que no es desesperi: sempre hi haurà persones i llocs al món disposats a ajudar-lo.

Allò que cada persona és ha de ser integrat amb dignitat i amor propi, i ningú no hauria de forçar-la a ser una altra cosa diferent del que és.

La heterosexualitat és la variant clarament majoritària —més del 90% de la població masculina— i la homo i la bisexualitat són clarament minoritàries. Acceptar aquestes realitats sense més dramatització ni conflicte, ni personal ni social, hauria de ser tan senzill i evident com entendre l’ecosistema d’un determinat hàbitat. I moltes vegades, si la minoria no vol ser majoria i la majoria respecta la minoria, el sistema pot arribar a ser harmònic, productiu i culturalment elevat.

La entrada Homosexualitat, homoerotisme, homoafectivitat, homofòbia, homosexualitat egodistònica i TOC de contingut homosexual se publicó primero en Damián Ruiz.

Pretenc, amb aquest escrit, iniciar un apartat en el qual aniré fent algunes reflexions sobre qüestions psicològiques, sobre aspectes de la vida en general o allò que consideri interessant poder compartir.

En aquest primer text la primera reflexió la voldria fer sobre la pràctica de la psicologia clínica i la psicoteràpia.

Actualment s’està imposant, sota l’epígraf “amb evidència científica” una visió de la psicoteràpia tremendament superficial en la qual, a més d’utilitzar termes biologicistes i pràctiques reduccionistes, s’estigmatitza tot el cos teòric previ fins a arribar a ella i que és en si el que ha aportat grans avanços en aquesta pràctica científic-humanista.

Descartar a Freud, Maslow, Jung, Rogers, James, Millon, Frankl, Klein, Adler, entre molts altres i substituir-los per teories banals d’escassa qualitat però en les quals s’inverteixen ingents quantitats de diners per a obtenir resultats estadísticament significatius i d’aquest modus poder convertir-les en oficials, -entre altres coses perquè el concepte d’ésser humà que defensen a penes té identitat prèvia més que aquella que les circumstàncies van dibuixant i amb l’afegit que són molt favorables a l’autoconfiguració a la carta tan de moda avui dia-, és com a mínim un insult a la intel·ligència.

Sota la pàtina de cientisme, -evidentment la ciència ha de ser el criteri a mesurar, però la ciència basada en proves biològiques reals- es margina tot un compendi de saviesa històrica en forma de textos, d’experiències i pràctiques terapèutiques, per a promoure una psicologia vàcua en la qual quatre consells de sentit comú i una certa empatia simpàtica, es converteixen en el criteri a seguir per tots a nivell terapèutic.

Els que, com és el meu cas, hem estudiat i investigat a través de moltes lectures dels grans psicòlegs, i amb una pràctica terapèutica extensa, per a poder aportar un gra de sorra i tractar d’ajudar a sortir del sofriment psíquic a persones que el pateixen en un grau elevat, l’aconseguim a vegades i altres no tant, sembla que hem d’excusar-nos davant la prevalença del reduccionisme terapèutic que ni tan sols, en molts casos, té una mínima consideració per l’existència del trauma en la vida d’una persona ni per una configuració de personalitat innata més enllà de circumstàncies per les quals hagi passat.

En néixer “ja som” i el trauma influeix molt en el nostre desenvolupament personal.

I les teories d’aquests grans pensadors, abans citats més molts altres, cal tenir-les en compte, i qualsevol psicòleg que es preï deuria, mínimament, conèixer-les.

La psicologia és i ha de continuar sent humanista i en aquest sentit la meva posició és ferma.

I els resultats de molts terapeutes que es guien per tota aquesta tradició basada en teories profundes i complexes sobre la psique humana com a mínim no són pitjors que els de consells i pràctiques simplistes, i m’atreveixo a dir que, malgrat el silenci i la marginació del oficialisme acadèmic actual, són molt millors.

La entrada Reflexiones (I) se publicó primero en Damián Ruiz.

Les addiccions, quan porten molt temps instal·lades com a hàbits en les persones, acaben creant una sèrie de circuits neuronals i connexions emocionals, normalment com a forma de fugida de la realitat, que els porten a convertir-se en el que podríem dir, en termes de Carl G. Jung, un “complex autònom”.

Això significa que s’activen sense necessàriament anar de bracet de la voluntat. És a dir, quan un ja entra en la categoria d’“addicte”, la voluntat per a activar la compulsió, per exemple, esnifar cocaïna o apostar en un casino, no és necessària. La persona actua com a moguda per un automatisme que la impel·leix cap a repetir el seu hàbit.

Per tant si la voluntat no és el factor activador tampoc és el factor principal a tenir en compte per a poder deixar una addicció.

Llavors, què és el que permet a l’addicte poder començar a prescindir del seu hàbit de consum?

La consciència.

Sense que hi hagi un despertar de la consciència, en realitat una elevació, les possibilitats minven considerablement. Per què? Perquè per als addictes els actes de voluntat, especialment, durant els primers temps d’una teràpia, són també un factor estimulant. La pròpia personalitat addictiva troba motivació en iniciar qualsevol tipus de teràpia però el problema apareix quan el que he anomenat el “complex autònom” sorgeix de nou i d’algun mode li trasllada aquesta idea al pacient “molt bé, ja t’he deixat un temps al fet que estiguessis motivat amb la possibilitat de deixar-me però ja s’ha acabat, torna a donar-me del meu”.

I, molt probablement, la persona afectada tornarà a donar-li del seu.

Per què?

Perquè no ha fet cap canvi significatiu en la seva vida que doni suport al canvi d’hàbits.

És ingenu creure que seguint amb el mateix tipus de vida és possible realitzar una revolució vital tan significativa com la de deixar una addicció.

Per això el problema amb el qual s’enfronta qualsevol tipus de teràpia per a addictes és l’entusiasme de les primeres setmanes o mesos del pacient que li fa considerar que, sense canviar res, ja podrà deixar l’hàbit nociu. Això no és mai cert.

Per a deixar un hàbit és imprescindible transformar alguns aspectes importants de la pròpia vida. Si no es fa, superar l’addicció és molt més difícil.

Per tant, qualsevol addicte, abans de començar una teràpia, del tipus que sigui, ha de fer-se aquesta pregunta: “Estic disposat a modificar el meu estil de vida, a superar vells hàbits que estan vinculats a l’addicció, a canalitzar les meves emocions d’una altra manera, a enfrontar-me a la meva realitat amb més maduresa?”

Si és així les probabilitats de superació de l’addicció augmenten considerablement, en cas contrari, tot pot quedar-se en un miratge transitori.

La entrada Com deixar de ser un addicte? se publicó primero en Damián Ruiz.

La depressió major afecta a entre un cinc i un set per cent de la població americana i europea. 

A nivell terapèutic la combinació de psicofàrmacs més tractament psicològic és el que ve utilitzant-se habitualment per a les persones que pateixen aquest trastorn. En els casos més greus s’ha assajat amb teràpies d’estimulació cerebral. 

Els resultats són ambivalents però, avui dia, res s’ha mostrat prou efectiu com per a considerar que hi ha una única teràpia adequada. Sempre dependrà del pacient i de la seva idiosincràsia, així com complexitat.

Pel que respecta a mi treball amb la hipòtesi que tot trastorn psicològic té un component biològic, probablement una predisposició genètica, més un desencadenant circumstancial. I sobre el bioquímic no es pot incidir perquè marca tendència però què es pot fer amb allò que ha quedat incrustat en la psique de la persona ja sigui una cosa viscuda en el ventre matern (Frank Lake, 1914-1982), els primers moments de vida (Wilfred Bion, 1897-1979, Donald Winnicot, 1896-1971) o posteriorment.

En tot cas les experiències sofertes amb un clar component traumàtic ja sigui puntual o durant un període de temps, més breu o més llarg, són, en la gran majoria de casos, imprescindibles perquè la predisposició biològica s’activi i fins i tot es faci crònica. 

Llavors imaginem algú que en el més profund de la seva psique inconscient, tota aquesta informació que no accedeix a ser processada pel cervell racional però que condiciona la vida de la persona, viu un conflicte de forces psicològiques molt oposades, per exemple la tendència cap a l’autodestrucció (impuls tanàtic, Freud, 1856-1939) i la tendència a la transgressió en la vida real, transgressió, per exemple, del codi moral de l’ambient familiar o ètic circumdant. Són energies nervioses molt poderoses que poden portar a prostrar i inhabilitar a la persona per a la vida.

Imaginem que a través de diverses tècniques, anàlisis de somni, exercicis projectius, diàleg terapèutic, analític, etc…arribem a descobrir el gran conflicte subjacent. La qüestió és, en aquest cas, què fem a partir d’aquí.

Els psicofàrmacs, dels quals sóc partidari si milloren la condició del pacient, poden també enfortir el conflicte perquè actuen de mode genèric, és com, d’algun mode, proveir de nous reforços a cadascun dels combatents.

Per això, una vegada que el pacient reconeix la lluita interna, les oposicions que bateguen internament, i això ha requerit un treball terapèutic previ, cal passar, segons el meu mode de veure, a l’acció.

Però l’acció ha de tenir un sentit, no es tracta de sortir a passejar, fer esport i distreure’s, tant de bo fos tan senzill. L’acció ha de ser focalitzada a aconseguir que la pulsió eros (de vida), encara que estigui en condicions d’inferioritat, fins i tot si la pulsió de mort és molt més poderosa, arribi un moment que venci i retorni a la “existència real” al pacient.

Aquesta acció, al principi, ha de ser gairebé única, i ha de ser repetida una vegada i una altra fins que la persona la incorpori com a rutina i encara que li costi un enorme treball realitzar-la.

En alguns casos la combinació d’exercicis corporals i determinat tipus de respiració, un esport de contacte com la boxa o la pràctica de la dansa africana, com a exemple, poden començar a ser el punt d’inflexió, no en si la solució, però sí allò que iniciï el canvi. Si el pacient no es veu capacitat per a iniciar aquests moviments caldrà començar a poc a poc i potser de manera molt més senzilla, però l’acció, per molt petita que sigui és imprescindible. Però insisteixo no qualsevol acció sinó aquella que tingui lògica. Personalment detesto la idea que una persona afectada per un trastorn psíquic no orgànic hagi de distreure’s o aprendre a manejar-lo per a fer-ho més suportable. Un terapeuta ha d’anar, per tots els mitjans adequats al seu abast, a intentar la superació del problema o la seva reducció significativa, i a vegades s’aconsegueix i altres no, però si la idea de partida és limitada probablement poc es farà. Una altra cosa és quan hi ha una condició orgànica real diagnosticada i constatada per proves mèdiques.

Al llarg de la meva vida, a més de per la psicologia en els seus vessants biològica i psicoanalítica (especialment junguiana, la meva formació), m’he interessat per qüestions de tipus antropològic i etològic, llegint sobre la conducta dels animals, especialment primats (Frans de Waal, 1948-2024), però també sobre diferents rituals i accions de tribus primitives utilitzats per a sanar ment i cos, i encara que tot això està descartat avui dia, potser queden els vinculats a la ayahuasca o altres substàncies al·lucinògenes, que poden convertir-se en addictius i, per descomptat, contraproduents per a persones amb una estructura psíquica fràgil, és una informació que pot oferir-nos aspectes interessants i a tenir en compte.

La depressió profunda és, avui dia, tan personal, és a dir respon tant a la idiosincràsia de cada pacient que els tractaments no poden ser més que personalitzats. Potser algun dia la ciència donarà amb “el mètode” però avui cal treballar terapèuticament amb tota la complexitat procedimental que això suposa.

La entrada El tractament de la depressió major se publicó primero en Damián Ruiz.

Si simplifiquem molt podríem considerar que el pacient obsessiu lluita perquè algun aspecte inconscient no es manifesti mentre que l’addicte adopta l’actitud de fuita davant aquest mateix aspecte o aspectes. I aquests, en moltes ocasions, representen forces no integrades de la naturalesa de la persona, forces inconscients que són inherents a l’essència de l’ésser, però que, per alguna raó, no han pogut desenvolupar-se o han estat reprimides.

Partim d’una premissa amb la qual treballo: la genètica és més important (molt més) que l’ambient. Amb això el que estic afirmant és que en el moment del naixement, ja fins i tot com a embrió, el nen o la nena ja són, i l’ambient l’única cosa que farà és ajudar, millorar, empitjorar o impedir el desenvolupament de tot allò que vol expressar-se com a fenomen perceptible.

El nounat ve amb potencials virtuts i defectes, posem per exemple, una possible alta capacitat intel·lectual i al mateix temps, tendència cap a la ira. Un bon ambient i una bona educació li permetrà desenvolupar la primera i reduir la segona, però també podríem trobar-nos amb un bloqueig i una activació respectivament suposant això un greuge per a les possibilitats del nen.

Quan les circumstàncies d’un pacient amb, potser, una certa predisposició obsessiva, són complexes: abusives, assetjadores, generadores de por, etc., existeix la possibilitat que en la infància o adolescència de manera inconscient, i per a evitar que succeeixi gens “perillós” reprimeixi alguns aspectes, probablement molt positius, del seu desenvolupament personal. En el cas dels addictes, la manera d’evadir-se de les situacions complexes no passaria per aquesta repressió sinó, al contrari, per una fugida que li allunyi del dolor psíquic o emocional, i d’aquí la possibilitat d’entrar en el complex terreny de l’addicció a substàncies o a altres elements.

Si els arquetips latents que nien en l’inconscient de la persona, en termes junguians, són molt poderosos necessàriament el grau de repressió o fugida hauran de ser igual de fortes per a obstaculitzar l’aparició de tals configuracions psíquiques latents.

• L’inconscient emmagatzema dades com les predisposicions de l’ADN, tots els que hem anat emmagatzemant sense que siguin processats pel cervell durant la nostra vida, així com les tendències perceptives que s’enfoquen sobre determinats estímuls de la realitat externa i que provenen del nostre codi genètic.

Al final tot serà estudiat des de la bioquímica, la física i les matemàtiques, però mentrestant és necessari utilitzar un llenguatge conceptual més metafòric -.

Imaginem una naturalesa arquetípica: Artemisa, una de les deesses de l’Olimp grec, una dona lliure, independent, experimental, determinada i connectada amb la vida i la naturalesa, que neix en un entorn opressiu, rígid i temorós. Les possibilitats que la seva naturalesa sigui castrada de l’un o l’altre mode, fins i tot de manera traumàtica, són altes.

O un jove Zeus, d’esperit lliure, impetuós, arbitrari i connectat intuïtivament amb les millors decisions possibles en cada camí, fill d’un home saturní (de Saturn), que contempla tot des del sacrifici, el rigor i l’esforç sostingut sota una idea escèptica i materialista de l’existència. El vincle serà difícil, insuportable i fins que es deslliuri del rigor pot ser que decideixi escapar “artificialment” d’aquest mode de vida que li resulta tan aliè i estret.

En tot cas és imprescindible descobrir, en l’inici i durant el transcurs de la teràpia, què nia latent en l’inconscient de la persona, no sols per a integrar-lo, sinó el més important, per a viure’l en la pràctica i d’aquest mode poder construir una realitat sense obsessions o sense addiccions.

La entrada Arquetips latents en pacients obsessius i addictes se publicó primero en Damián Ruiz.

Una persona que sofreix un trastorn obsessiu és molt probable que passés per situacions en la infància o en l’adolescència que van inhibir la seva espontaneïtat, part de les seves emocions, una sana agressivitat que li permetés defensar-se i, per descomptat, qualsevol tipus d’assertivitat.

I tot això a causa de circumstàncies viscudes que li van fer reprimir-se i contenir-se obligant-lo a “pensar la vida” en lloc de viure-la.

Quins van poder ser aquestes vivències?

Ambient familiar estricte, autoritari, o caòtic (per exemple algun progenitor alcohòlic o drogoaddicte), abús psicològic, violència física, abús sexual puntual o estès en el temps, circumstàncies greus esdevingudes en l’entorn, mort o malaltia de sers estimats, i potser un dels més importants, l’assetjament escolar o bullying davant el qual va optar per no defensar-se i passar desapercebut.

Totes aquestes situacions generen un grau d’inhibició molt elevat que, més enllà de la possible predisposició genètica, en arribar la vida adulta, i aparèixer els normals factors estressants, la persona no estarà preparada per a afrontar-los i l’ansietat basal generarà manifestacions obsessives d’un contingut que mai és literal sinó simbòlic o metafòric. Els continguts de cada TOC, orientació sexual, religió, contaminació, etc. són sempre representacions d’aspectes inconscients.

Tractar d’esbrinar quins són aquests aspectes inconscients, com ara la sobreadaptació, submissió, renúncia, sacrifici, dificultats o impossibilitat de desenvolupar la pròpia personalitat, etc., és una de les tasques que el terapeuta ha de realitzar en el transcurs del tractament.

El terapeuta s’ha de fer a si mateix i fer al pacient les següents preguntes:

Què va passar en la teva infància, adolescència i primera joventut?

Quines situacions vas viure com a difícils o complexes?

A quin has hagut de renunciar?

Les respostes seran claus per a començar a entendre el succeït.

A partir d’aquí podem iniciar el tractament consistent a tornar a activar i a desenvolupar allò que la persona “és” i que va haver d’inhibir per a poder subsistir.

La clau resideix a tornar a connectar amb el desig i tractar de materialitzar-lo o, com a mínim, dirigir-se cap a ell amb la intenció que això mateix serveixi com a pràctica alliberadora de tot allò que va quedar reprimit.

En realitat el tractament del trastorn obsessiu consistiria, fonamentalment, a retornar al pacient al seu estat natural, més enllà, insisteixo que pugui haver-hi una tendència obsessiva de base que no necessàriament ha de manifestar-se en forma de trastorn, sinó com una simple predisposició de la personalitat.

La entrada A què va haver de renunciar una persona amb TOC? se publicó primero en Damián Ruiz.

Quan un pacient contacta amb la intenció de fer teràpia individual, presencial o en línia, el primer factor a tenir en compte és el nivell de consum d’una determinada substància perquè, honestament, si és excessivament elevat no considero adequat tractar-ho. Per a aquests casos és molt millor l’ingrés en centres privats o públics per a procedir a una desintoxicació i, posteriorment, una vegada realitzat el programa terapèutic establert per aquestes clíniques llavors és possible fer un tipus de teràpia més personalitzada i individual.

Si estem parlant de consums de màxim una o dues vegades per setmana llavors podem considerar iniciar teràpia.

El meu procediment no és cognitiu-conductual per tant em centro fonamentalment en dos aspectes: perquè consumeix i nivell d’addicció, és a dir els motius de l’inici del consum i els presents i fins a quin punt el pacient està més encadenat psíquicament a la substància del que ell o ella creï.

Afegeixo que en les primeres sessions terapèutiques, a l’ésser una novetat i un estímul nou, el pacient sent cert grau de satisfacció, en primer lloc perquè “s’ha posat en tractament” i en segon perquè “està convençut/a que aquesta vegada ho superarà”.

Bé, no té perquè ser així, o sí, però per descomptat no es pot percebre d’una manera trivial.

Superar una addicció és un treball ardu, perseverant, constant, d’alts i baixos, a vegades d’acceptar recaigudes i seguir endavant. En la majoria d’ocasions és una lluita permanent fins a aconseguir-ho, i llavors és molt més creïble i de confiança que si s’ha deixat fàcilment, encara que pot ser, en alguns casos, molt pocs, també s’aconsegueixi.

Durant el procés caldrà tenir en compte tots aquells elements que van units a l’addicció, poso alguns exemples: l’èxit, la seducció, la frustració, la baixa autoestima, el rendiment laboral, la insatisfacció encoberta, etc.

I pot ser necessari fer canvis substancials en la pròpia vida i alguns suposaran renúncies i altres noves oportunitats però tot tindrà un sentit.

Serà imprescindible arribar a l’essència de la persona, a les seves emocions més significatives, les que expressa i les que no, i a superar o integrar traumes o situacions viscudes que dificulten l’abandó del consum.

Una nota important, no solc perseguir els pacients, és a dir deixo a la seva voluntat la continuïtat de la teràpia més enllà de contactar-los en cas de no presentar-se en sessió i estic disponible, fonamentalment en hores laborables, per a parlar si apareix algun tipus de crisi però entenc que és la persona la que ha de tenir la maduresa i la voluntat suficient per a seguir en tractament més enllà del que esdevingui en la seva vida.

En canvi no fio l’èxit terapèutic a la voluntat del pacient sinó, com explico en el meu llibre sobre aquest tema, el fet d’aconseguir que no necessiti el consum, que senti un rebuig absolut per la substància i que entengui la necessitat de desprendre’s completament d’ella.

És tot un camí i tot un treball per totes dues parts, la del pacient i la meva, però es pot aconseguir.

La entrada Un enfocament realista del tractament de les addiccions se publicó primero en Damián Ruiz.