L’anàlisi junguiana parteix de la idea que la psique humana és molt més àmplia del que normalment percebem de manera conscient. Segons aquesta perspectiva, desenvolupada per Carl Gustav Jung, gran part de la nostra personalitat, les nostres motivacions i els nostres conflictes es troben en zones de la ment que no solem reconèixer. L’enfocament junguià proposa que, a través del procés terapèutic, és possible acostar-se a aquests continguts inconscients i descobrir aspectes d’un mateix que fins aquell moment romanien ocults. Per a això s’utilitzen tècniques com el sandplay, la imaginació activa, el treball simbòlic amb somnis, amb arquetips o amb elements de sincronicitat.

Una de les bases del pensament junguià és que l’inconscient no és només un lloc on es guarden records reprimits, sinó també un espai creatiu ple de potencialitats. En aquest sentit, l’anàlisi junguiana no se centra únicament a alleujar símptomes, sinó a afavorir un procés d’autoconeixement profund. Mitjançant, com he esmentat, el treball amb somnis, símbols, imaginació activa i diàleg terapèutic, la teràpia junguiana intenta revelar patrons interns que influeixen en la vida quotidiana sense que la persona en sigui plenament conscient.

A mesura que la persona explora aquests continguts, comença a reconèixer parts de si mateixa que potser havia ignorat o rebutjat. L’enfocament junguià anomena aquest procés “individuació”, és a dir, el desenvolupament progressiu de la personalitat cap a una major integració. La psicologia junguiana sosté que cada individu posseeix potencialitats úniques que poden quedar bloquejades per pors, expectatives socials o experiències passades. El treball terapèutic junguià ajuda a identificar aquestes limitacions internes i a transformar-les.

Una altra dimensió important de l’anàlisi junguiana és el reconeixement dels arquetips, patrons universals que estructuren moltes de les nostres experiències psicològiques. Comprendre com operen aquests arquetips en la vida personal pot oferir una nova perspectiva sobre conflictes, decisions i relacions. Des d’aquesta visió junguiana, moltes crisis vitals no són simplement problemes que s’han d’eliminar, sinó oportunitats per a un creixement psicològic més profund.

Per aquesta raó, la teràpia junguiana pot actuar com un impuls per a la vida. En descobrir dimensions internes que abans eren desconegudes, la persona amplia el seu sentit d’identitat i troba noves possibilitats d’acció. L’anàlisi junguiana no busca imposar un model de com hauria de ser algú, sinó acompanyar la persona en el descobriment del seu propi camí. I, en ocasions, aquest camí és sorprenent.

En última instància, la perspectiva junguiana proposa que l’autoconeixement no és un destí final, sinó un procés continu. A través del diàleg terapèutic i l’exploració simbòlica, l’enfocament junguià convida a mirar cap endins per comprendre millor la pròpia vida. D’aquesta manera, el treball junguià pot convertir-se en una eina valuosa per desenvolupar aspectes desconeguts d’un mateix i obrir noves direccions de creixement personal.

Damián Ruiz
Barcelona, març de 2026
www.damianruiz.eu

La entrada L’anàlisi i la teràpia junguiana se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Pròleg d’introducció al Seminari-Conferència impartit el 27 de febrer a l’ISCREB de Barcelona per Damián Ruiz, psicòleg general sanitari (COPC) i analista jungià (membre de l’Institut Jung de Barcelona i de la IAAP)

Imaginem que una persona comença a tossir.
La tos pot ser lleu i passatgera, com passa en un refredat comú. Pot tractar-se d’una tos seca, irritativa, conseqüència d’al·lèrgies o de contaminació ambiental. Pot ser productiva, acompanyada de mucositat, indicativa d’infecció respiratòria. Pot ser persistent i crònica, com en l’asma o en la malaltia pulmonar obstructiva crònica. Pot anunciar una pneumònia incipient. Pot ser símptoma de reflux gastroesofàgic. En casos més greus, pot ser el primer signe d’una tuberculosi o fins i tot d’un càncer de pulmó.

En tots aquests casos, la tos no és la malaltia. És el símptoma.

És la manifestació visible d’un procés orgànic subjacent. El metge responsable no es limita a suprimir-la sense més. Interroga el seu origen, investiga la seva causa, explora el context clínic. La tos és un senyal. L’objectiu no és silenciar el senyal, sinó comprendre què la produeix.

Ara imaginem un escenari diferent.

Suposem que les institucions mèdiques, les organitzacions polítiques i el sistema sanitari decidissin invertir tots els seus recursos exclusivament a fer desaparèixer la tos. Es desenvolupen potents antitussígens. S’elaboren protocols eficaços per reduir el reflex tussigen. Es publiquen estudis que demostren la disminució estadística d’episodis de tos en la població.

Alguns professionals aconsegueixen que la tos desaparegui en la majoria dels pacients, independentment del seu origen. Es genera un moviment de suport acadèmic, institucional i econòmic al voltant dels qui “han curat la tos”.

Però el problema pulmonar, infecciós o inflamatori que n’era la base roman intacte.

Alguns pacients desenvoluparan complicacions posteriors. Altres aprendran a conviure amb la causa subjacent mentre la tos estigui controlada. L’estadística mostrarà èxit simptomàtic. Tanmateix, l’arrel del problema no haurà estat abordada.

Aquest escenari, que resultaria inacceptable en medicina, és sorprenentment familiar en el camp del trastorn obsessivocompulsiu.

El TOC és un símptoma. Més enllà d’una possible predisposició genètica, sol emergir en el context de circumstàncies traumàtiques, estressants o desorganitzadores, puntuals o prolongades, sovint durant la infància o l’adolescència. Les obsessions i les compulsions constitueixen la manifestació visible —la punta de l’iceberg— d’una organització psíquica que ha quedat estructurada al voltant de la por, la inseguretat i la necessitat de control.

El símptoma obsessiu no és el problema essencial. És l’expressió d’un conflicte més profund.

Tanmateix, allò que es troba àmpliament validat en l’actualitat és la reducció del símptoma: eliminar la “tos” o aprendre a gestionar-la de la manera més funcional possible. El que sovint queda en segon pla és la pregunta que en medicina seria obligatòria: què està produint aquesta tos? Quin procés subjacent està generant el símptoma?

En l’àmbit psicològic, la qüestió equivalent seria: quina estructura psíquica, quines experiències primerenques, quines configuracions relacionals i simbòliques han donat lloc a l’aparició d’obsessions i compulsions?

Resulta cridaner que allò que mai no es permetria en medicina —ignorar la causa orgànica d’un símptoma i limitar-se a suprimir-lo— pugui considerar-se suficient en psicologia.

La tos no és la malaltia.
El TOC no és l’arrel del conflicte.

En ambdós casos, el símptoma assenyala alguna cosa que exigeix ser compresa. Silenciar-lo pot oferir alleujament immediat. Però comprendre’l pot transformar l’estructura que el produeix.

www.damianruiz.eu

La entrada La tos y el TOC se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Què és la teràpia junguiana?

La teràpia junguiana és un procés d’autoconeixement i desenvolupament psicològic profund orientat a l’ampliació de la consciència i al diàleg amb l’inconscient. La teràpia junguiana no se centra prioritàriament en l’eliminació de símptomes, sinó en l’acompanyament del procés d’individuació.

Teràpia junguiana online: una modalitat eficaç

La teràpia junguiana online s’ha consolidat com una modalitat sòlida i eficaç quan existeix un enquadrament clar i un vincle terapèutic consistent. La teràpia junguiana no depèn de l’espai físic, sinó del camp relacional que es construeix entre terapeuta i pacient.

Treballar des d’un entorn familiar pot facilitar l’expressió emocional i afavorir la continuïtat del procés terapèutic.

El treball terapèutic en la teràpia junguiana

En la teràpia junguiana es treballa amb somnis, complexos, material simbòlic, dinàmiques arquetípiques i conflictes inconscients. La teràpia junguiana requereix temps, ritme i compromís, per la qual cosa habitualment es recomana una freqüència setmanal, tot i que en determinades fases pot ser quinzenal.

La teràpia junguiana online permet integrar el procés psicològic en la vida quotidiana, mantenint la profunditat i el rigor clínic propis d’aquest enfocament.

Perfect. Voici les trois articles traduits en français, dans un français correct, formel et professionnel, en conservant les critères SEO pour un blog, la structure H1 / H2, ainsi que la répétition naturelle des mots-clés demandés.

www.damianruiz.eu

La entrada Teràpia junguiana online: autoconeixement i desenvolupament personal profund se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Comprendre les addiccions més enllà de la conducta

Les addiccions constitueixen un dels reptes clínics més complexos en psicoteràpia. Des de la psicologia analítica, les addiccions s’entenen com intents de compensació davant d’un buit psíquic, una desconnexió del sentit vital o una dificultat per elaborar determinades experiències emocionals.

Aquest enfocament permet comprendre que les addiccions no es redueixen a una substància o conducta concreta, sinó que expressen un conflicte profund en la relació de la persona amb ella mateixa.

Tractament terapèutic de les addiccions

El treball clínic amb les addiccions requereix un enquadrament específic, clarament diferenciat de l’anàlisi junguiana clàssica, tot i que sostingut per la seva comprensió profunda de la psique. El procés terapèutic no es limita al control de la conducta addictiva, sinó que busca reconstruir el vincle amb el desig, el sentit i la identitat personal.

Les addiccions solen requerir processos terapèutics llargs i sostinguts, en els quals la continuïtat del tractament és un element clau.

Teràpia online i addiccions

La modalitat online facilita l’acompanyament terapèutic en processos d’addiccions, reduint interrupcions i afavorint l’estabilitat del tractament. Treballar les addiccions des d’una orientació junguiana i integradora permet anar més enllà del símptoma i promoure canvis psicològics profunds i duradors.

www.damianruiz.eu

La entrada Addiccions: acompanyament terapèutic des d’una base junguiana se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Comprendre el TOC des d’una perspectiva psicològica profunda

El TOC (trastorn obsessiu compulsiu) és una problemàtica complexa que no es pot reduir únicament a pensaments intrusius o conductes repetitives. Des d’una orientació junguiana i integradora, el TOC s’entén com l’expressió de conflictes psíquics profunds relacionats amb el control, la culpa, l’ambivalència emocional i la dificultat per tolerar la incertesa.

El TOC no és només un símptoma aïllat, sinó una forma específica d’organització psíquica que compleix una funció defensiva. Per aquest motiu, l’abordatge terapèutic del TOC requereix un enquadrament clínic rigorós i clarament diferenciat.

Teràpia online per al TOC: eficàcia i continuïtat

La teràpia online s’ha mostrat com una modalitat eficaç en el tractament del TOC, ja que permet intervenir directament en el context quotidià on apareixen les obsessions i els rituals. Aquest enquadrament afavoreix la continuïtat del procés terapèutic i una major implicació del pacient.

Treballar el TOC des d’una base junguiana implica atendre tant el símptoma com el seu significat psicològic profund, integrant altres recursos clínics quan és necessari. En la majoria dels casos, es recomana una freqüència setmanal, especialment en fases actives del TOC.

Un abordatge integrador del TOC

El tractament del TOC des d’aquesta perspectiva no se centra exclusivament en l’eliminació del símptoma, sinó en la comprensió de la seva funció, afavorint una transformació psicològica més estable i profunda.

www.damianruiz.eu

La entrada TOC: tractament terapèutic profund des d’una orientació junguiana se publicó primero en Damián Ruiz.

L’anàlisi junguià, desenvolupat per Carl Gustav Jung, concedeix un lloc central als somnis com a via d’accés a l’inconscient. A diferència d’altres corrents psicològiques, l’anàlisi junguià considera que els somnis no són simples manifestacions de desitjos reprimits, sinó missatges simbòlics que expressen el procés d’individuació, és a dir, el camí cap a la totalitat psíquica de l’individu.

Durant un anàlisi junguià, els somnis s’interpreten no des d’una perspectiva literal, sinó simbòlica. Cada imatge, cada escenari oníric, s’examina com una representació de forces internes, arquetipus i aspectes desconeguts de la personalitat. El terapeuta no imposa significats fixos, sinó que acompanya el somiant a descobrir el sentit personal dels símbols que emergeixen en la seva vida psíquica.

El mètode de treball en l’anàlisi junguià implica registrar els somnis, analitzar-los en el seu context emocional i vital, i establir vincles entre les imatges oníriques i els mites universals. Jung va observar que els símbols presents en els somnis es relacionen amb patrons col·lectius de la humanitat: l’heroi, l’ombra, l’ànima o el vell savi. Reconèixer aquestes figures ajuda l’individu a comprendre els seus conflictes interns i a reconciliar aspectes oposats de la seva personalitat.

En el marc de l’anàlisi junguià, els somnis també s’interpreten de manera prospectiva. Això significa que, a més de reflectir l’estat actual de la psique, poden anticipar possibilitats de desenvolupament o advertir sobre desequilibris futurs. D’aquesta manera, el somni esdevé un guia interior que orienta el creixement psicològic.

Finalment, l’anàlisi dels somnis no es limita a la comprensió intel·lectual. En l’anàlisi junguià, es convida el pacient a dialogar activament amb les imatges dels seus somnis mitjançant la imaginació activa, la pintura o l’escriptura simbòlica. Així, el treball amb els somnis es transforma en un procés creatiu i transformador que contribueix a la integració de l’inconscient amb la consciència.

www.damianruiz.eu

La entrada L’anàlisi dels somnis en un anàlisi junguià se publicó primero en Damián Ruiz.

La manca de noves perspectives, d’horitzons, d’obertura cap al nou, cap a la història, o cap al coneixement en totes les seves varietats i especialment cap a les arts i la literatura, van produint una certa rigidesa cognitiva amb el pas dels anys.
És a dir, el cervell es mou amb una informació reiterativa o, el que és pitjor, amb una consumida a través de les xarxes socials i d’internet que no aporta cap experiència pròpia.
Sortir al món, independentment de les condicions econòmiques, —jo mateix en la meva joventut vaig viatjar en autocars, trens o fent autoestop i vaig dormir en albergs, hostals, residències d’estudiants, alguns llocs no especialment recomanables— és quelcom al que tota persona hauria d’aspirar, però no per l’exercici buit del turisme de postal que no aporta res o ben poc i que només serveix per a fotos d’Instagram, sinó per l’experiència de conèixer alguna cosa nova, la qual inclou costums i mentalitats diferents que poden oferir una visió diferent de la realitat.

A mi, que Barcelona, la meva ciutat, sempre m’ha semblat encantadora però petita, en el sentit d’autèntic cosmopolitisme i innovació, les grans urbs, en canvi, especialment París i Nova York, m’han resultat altament estimulants. I ho són molt malgrat un mateix. No et deixen subsistir si no t’hi esforces o assoleixes un cert grau d’excel·lència, no són còmodes perquè et demanen el millor de tu si les vols habitar; altrament t’expulsen i no queda més remei que revisitar-les quan sigui possible.
És cert que mai no vaig intentar residir-hi, entre altres coses perquè, com em va dir un amic belga que exerceix de professor de matemàtiques a la capital francesa: “Si vius aquí, París ja no serà el teu París”, sàvia sentència que coincideix amb el que escriu Enric González a Històries de Nova York: “Un veu la ciutat que porta dins”.

He llegit molt sobre la França, i especialment el París, del segle XX, i no puc evitar que el meu imaginari aparegui en tota la seva dimensió quan recorro els carrers de la vella ciutat, d’aquella Meca d’Occident, probablement la capital de la nostra civilització. Hi percebo tot allò que, en la mesura dels meus coneixements, hi va ser viscut, experimentat, sentit… i em descobreixo a mi mateix a través d’aquests recorreguts que, en algunes ocasions he fet sol, en d’altres acompanyat de la meva esposa o d’amics. Un esperit entre idealista i romàntic, encara que no sóc especialment sentimental, m’alimenta i em dóna forces per continuar amb la meva tasca terapèutica i per encoratjar els altres a anar descobrint-se a través de les experiències.

Quant milloraríem en tots els aspectes si ampliéssim el nostre espai psíquic, si augmentéssim els nostres coneixements i el nostre nivell de consciència?
La vida només té sentit si, en una part important, és profunda i aconseguim donar-li una direcció, i ho diu algú que pot i sap gaudir del trivial, sempre que això ocupi una porció petita de l’existència. Però sense focus, sense treball a fons, normalment la convertim en una ximpleria neuròtica que busca constantment novetats i notícies amb què distreure’s, i d’aquí tants problemes de dèficit d’atenció, d’ansietat, de manca d’orientació vital i, moltes vegades, de depressió.

Recordo que en un moment difícil de la meva vida, després de la mort prematura de la meva mare, i en el qual es va accentuar la meva espiritualitat i les meves creences religioses, —sóc un liberal poc dogmàtic en la moral i escassament practicant a causa, entre altres coses, que, al meu parer, les misses actuals adormen les ovelles i requeririen una mica més d’enervació—, em vaig dedicar a llegir textos místics i teològics de cert abast, entre ells, com ja he comentat en alguna ocasió, la Summa Theologiae de Tomàs d’Aquino, un tractat de gran profunditat i bellesa.
Doncs en aquells moments de dolor reconec que hi va haver un cert grau de felicitat perquè, si penetres en quelcom de tal envergadura i hi connectes, no pots evitar sentir un profund repòs interior que et porta a sentir-te bé.

Ens perdem, entre tant de soroll, el coneixement tant extrovertit —els viatges, per exemple— com introvertit, aquell que proveeix la lectura, el cinema, les arts, la música… I, si bé és cert que tot això requereix un esforç, aquest és compensat per un major grau de tranquil·litat i d’obertura.

Comentar que en la recent visita a París vam acudir a l’exposició de David Hockney, el gran pintor britànic nascut el 1937. Fotos d’un home somrient en la seva vellesa pengen d’algunes sales, i els seus idolatrats nus masculins d’altres èpoques donen pas —la selecció de les obres és seva— a un desplegament de paisatges, d’una natura calma i radiant que pot ser interpretada com un procés d’apropament savi a un sentit de la vida deslligat del desig i harmoniós amb el pas del temps.
La seva vitalitat i una mirada somrient, entremaliada i alhora plena de consciència ens indiquen el progrés vital d’algú que, probablement, partia de la pulsió de la joventut per acabar reconciliant-se amb allò que és essencial.

La vida requereix esforç, de vegades molt, i treball, i passar per tota mena de circumstàncies, però si un eleva la seva mirada, el seu cor, si aspira a connectar amb el coneixement, millor encara, amb la saviesa, hi ha quelcom, recòndit, misteriós, secret, que t’ajuda.

“Fortes fortuna adiuvat”, “La sort ajuda els valents” o encara millor: “En el moment en què un es compromet de veritat, la providència també actua. Tot el que puguis fer o somiar, comença-ho. L’osadia té geni, poder i màgia”. Johann W. von Goethe.

El sentit de la vida comença per aprendre a concentrar-se i evitar les distraccions banals.

Damián Ruiz
Barcelona, 28 d’agost de 2025
www.damianruiz.eu

La entrada París, Hockney i el sentit de la vida se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Quin és el principi fonamental que aplico en el tractament de l’addicció a la cocaïna?
Que el pacient arribi a rebutjar-la. És a dir, que senti repulsió per aquesta substància.
Com s’aconsegueix?
Amb un canvi d’estil de vida i un procés d’elevació de la consciència perquè entengui no només que no la necessita sinó que està perdent moltes altres possibilitats reals de millorar la seva vida.
I això com es fa?
Amb una anàlisi de la història personal i de les circumstàncies presents. Portant a la consciència aquells aspectes positius que no han estat desenvolupats i els negatius que generen actituds i conductes contraproduents.
I la voluntat?
Com a terapeuta, no crec gaire en ella. No dic que no sigui necessària, especialment en les primeres fases, però tampoc no demano miracles, sinó una feina paulatina i progressiva que vagi enfortint aquesta virtut. Però no és l’eix principal de la teràpia.
Quins són els eixos fonamentals de la teràpia per deixar la cocaïna?
El canvi d’estil de vida i el desenvolupament d’una actitud més ferma, determinada i, fins i tot, ambiciosa. No des del punt de vista econòmic —o sí, depèn de cada persona—, sinó des de la plenitud.
I aquesta plenitud cadascú l’entén de manera diferent: hi ha qui la vincula a l’“american way of life”, qui la considera més propera a l’espiritualitat, la profunditat o, també, per exemple, als processos creatius. En això el terapeuta només pot treballar conjuntament amb el pacient cap a on ell vulgui anar.
És fàcil deixar la cocaïna?
No, no és fàcil, però tampoc es tracta de convertir-ho en una “missió impossible”.
S’avança a poc a poc, es pot assumir alguna recaiguda inicial. I sempre que el pacient no les minimitzi, poden ser acceptades al començament.
Però perquè l’objectiu es consolidi cal anar reestructurant progressivament, insisteixo, tant l’estil de vida com la percepció, creences i emocions que la persona té sobre això.
No es tracta de caure en un positivisme buit, el “tu sí que pots”, sinó de profunditzar a nivell inconscient per anar activant tot allò que pot ajudar a una vida més plena i desactivant tot allò que, potser sense reconèixer-ho clarament, l’ha estat bloquejant.
Deixar la cocaïna és un procés minuciós, però es pot aconseguir.
Aquest tractament és per a nivells de consum baixos o mitjans, màxim una o dues vegades per setmana i en porcions petites.
No és un tractament per a grans addictes; per a ells és preferible un ingrés clínic en centres especialitzats, públics o privats.
Però es pot aconseguir deixar completament el consum d’aquesta substància, la cocaïna.

Damián Ruiz
www.damianruiz.eu
Barcelona, Agost del 2025

https://amzn.eu/d/hHr7TwC

La entrada Deixar de consumir cocaïna se publicó primero en Damián Ruiz.

Damián Ruiz

Aquest test és simplement orientatiu i no té cap validesa psicomètrica més enllà de servir-te de mirall per saber en quin estat et trobes en el consum d’una substància i quin nivell de consciència tens sobre això.
Simplement has de marcar amb un Sí o amb un No cada pregunta.

Per a aquesta ocasió deixarem fora tant el tabac com l’alcohol, no perquè no siguin substàncies addictives sinó perquè ens centrarem en un altre tipus d’elements: cocaïna, cànnabis, drogues sintètiques, al·lucinògenes, amfetamines, etc.

Contesta, si us plau, amb veritable sinceritat, i no el que creguis que és “adequat” respondre. Al cap i a la fi, és només un test d’autoconeixement.

Preguntes

1. Consumeixes aquesta droga com a mínim dues vegades al mes? SÍ / NO

2. Consideres que en qualsevol moment, si volguessis, la podries deixar? SÍ / NO

3. Penses que en la societat actual prendre algun tipus de droga de tant en tant tampoc és tan negatiu? SÍ / NO

4. Has intentat deixar aquest consum alguna vegada durant un període superior a sis mesos? SÍ / NO

5. El teu cercle d’amistats més proper, en la seva majoria, consumeix drogues? SÍ / NO

6. Creus que la teva vida seria pitjor si deixessis de consumir completament aquest tipus de drogues? SÍ / NO

7. Et fa evadir dels teus problemes consumir drogues, encara que sigui poc sovint? SÍ / NO

8. Et millora l’estat d’ànim el consum de drogues? SÍ / NO

9. T’ajuda a relacionar-te el consum d’alguna substància? SÍ / NO

10. Creus que la majoria de la gent consumeix drogues (no psicofàrmacs)? SÍ / NO

11. Penses que per suportar el ritme actual de vida és necessari consumir algun tipus de droga? SÍ / NO

12. Creus que, un cop deixes definitivament les drogues, el cervell es recupera immediatament? SÍ / NO

13. Estàs d’acord amb aquesta frase?:

“Hi ha cert tipus de feina o responsabilitats que no es poden sostenir sense consumir alguna droga.”
SÍ / NO

1. I amb aquesta altra?:

“Porto tants anys consumint que no sé si podria aguantar la vida sense prendre cap substància.”
SÍ / NO

1. Creus que tampoc cal donar-li molta importància a consumir una droga de tant en tant? SÍ / NO

Puntuacions

• Entre 0 i 5 Síes
  Tens bastanta consciència que el consum de drogues és negatiu per a la teva vida. Estàs en disposició de sol·licitar ajuda professional o personal per superar completament aquest problema.

• Entre 5 i 9 Síes
  Encara no ets conscient del problema que tens. Has de fer un esforç d’informació. Demana consell a professionals, metges o psicòlegs, o a persones que hagin passat per aquest problema.

• 10 o més Síes
  Tens un veritable problema. És possible que, a més d’estar immers en el consum, l’absència de coneixement sobre tu mateix i sobre la qüestió pugui fer difícil iniciar un procés de curació. Reflexiona-hi, si us plau, i no dubtis a demanar ajuda.

Damián Ruiz
Psicòleg i autor de “Cómo dejar, o hacer que deje, la cocaína” 

(Cómo dejar (o hacer que deje) la cocaína (SIN COLECCION) : Ruiz, Damián: Amazon.es: Libros )  Barcelona, juliol de 2025
www.damianruiz.eu

La entrada Pots deixar de consumir una droga? se publicó primero en Damián Ruiz.

Si alguna cosa té l’experiència terapèutica —en el meu cas ja són més de trenta anys— és que et permet conèixer la gran quantitat de matisos que presenten els éssers humans. A més, segons la meva opinió, aquests matisos són els que generen la diversitat de la vida i fan que la interacció entre les persones sigui molt més rica.

Per això he volgut escriure un article amb un títol tan llarg i que centraré en la condició masculina.

Començaré pel més evident i comprensible per a tothom: L’homosexualitat, que és l’atracció sexual per persones del mateix sexe (entre un 5 i un 8 per cent de la població masculina occidental s’identifica com a homosexual o bisexual), és un fet present en tota societat, en tota cultura i en tota època històrica. La seva visibilitat o no depèn exclusivament de la tolerància d’aquella societat.

Aquesta condició és una condició biològica minoritària de l’espècie humana. No cal cercar condicions psicològiques desencadenants. El percentatge es manté al llarg de la història.

Però fixem-nos bé en el concepte homo-sexualitat. Per què? Perquè no tota persona homosexual, que actua com a tal, ha integrat l’homo-afectivitat. Què vol dir això? Doncs que, en alguns casos, hi ha una escissió entre el comportament sexual i la condició afectiva de tal manera que la seva vida pot guiar-se per la compulsió sense ser capaç de generar vincles estables de tipus afectiu amb una altra persona del mateix sexe. Un percentatge dels homes gais passen la seva existència buscant noves parelles sexuals sense “atrevir-se” a crear una relació de parella autèntica.

L’homoerotisme, d’altra banda, és una condició que es dona entre homes que estableixen un vincle eròtic no necessàriament sexual, pot ser a través d’un contacte físic limitat a l’afecte i les carícies, sense arribar a conductes pròpies del que podríem entendre purament com a sexe. Aquest tipus de relacions es donen entre homes que s’apropen més a la bisexualitat o a una heterosexualitat activa però amb components d’atracció eròtica cap al mateix sexe. L’homoerotisme també ha estat expressat en l’art no només per homes homosexuals sinó també heterosexuals, com l’austríac Egon Schiele (1890-1918).

Cal mencionar que la Klein Sexual Orientation Grid (KSOG), per exemple, és una de les eines més completes desenvolupades per mesurar l’orientació sexual i que valora, al llarg del temps, com varien determinades dimensions del que estic comentant.

En relació amb l’homo-afectivitat, en principi s’hauria de donar en tots els homosexuals que han integrat la seva condició, però també es pot donar entre homes heterosexuals establint algun tipus de contacte o proximitat no eròtica, però en la qual es transfereix un veritable afecte pel company-amistat del mateix sexe.

En les societats avançades i liberals, com ho han estat fins ara una gran part de les occidentals, aquestes realitats es manifesten amb força freqüència, en moltes ocasions de manera íntima, poc visible socialment.

Un percentatge d’entre el 6 i el 10 per cent dels homes, segons determinats estudis (p. ex. Estudi crític de l’experiència homoeròtica en dues investigacions llatinoamericanes sobre comerç sexual entre homes, Porfirio Miguel Hernández Cabrera, Universidad Autónoma de la Ciudad de México), han tingut aquest tipus de relacions, homoeròtiques o homoafectives, sense arribar a la relació pròpiament sexual i sense identificar-se com a gais.

I ara seguim amb la homofòbia.

He de reconèixer que com a terapeuta, quan em trobo amb un home més o menys jove que menysprea o rebutja la condició homosexual de manera visceral, sempre em fa sospitar (i no em refereixo a algú que pateix un TOC de contingut homosexual). I és que la homofòbia intensa podria estar, en alguns casos, relacionada amb una forta homosexualitat latent clarament reprimida (Adams, H. E., Wright, L. W., & Lohr, B. A. (1996). Is homophobia associated with homosexual arousal? Journal of Abnormal Psychology). És recomanable, com a exemple il·lustratiu d’aquests casos, veure la pel·lícula American Beauty (Sam Mendes, 1999).

El homòfob vincula masculinitat i orientació sexual perquè encara no ha integrat que un home a qui l’atrauen altres homes pot posseir una virilitat determinada i una professió típicament “masculina”. Evidentment, també hi ha persones homo o bisexuals a l’exèrcit, l’esport professional, salvament o seguretat, per exemple, o qualsevol altra fora dels estereotips propis del que es considera “afemellat”. És a dir, la homosexualitat es pot representar de centenars de maneres diferents i moltes d’elles no tenen res a veure ni amb la sensibilitat, ni amb el gust estètic ni, molt menys, amb l’afeminament.

Una persona té dret, evidentment, a que determinats col·lectius no li agradin, però quan la ràbia és excessiva, potser i des d’un punt de vista psicològic, ens hem de preguntar què s’hi amaga.

I anem al trastorn obsessiu de contingut homosexual.

Dubtar permanentment de si t’agraden els homes o no és un indici clar que no t’agraden. Per què? Perquè quan una cosa no pot arrelar en el pensament o en l’emoció és perquè no forma part del nostre interès. És a dir, res que realment ens agradi, vulguem o desitgem ho convertim en un dubte permanent.

En el meu cas, quan algú comença teràpia amb mi per aquesta qüestió, sempre faig les mateixes preguntes:

• Has tingut, dormint, algun somni homoeròtic plaent?
  
• Has tingut relacions sexuals plaents amb alguna persona del teu mateix sexe?
  
• T’has enamorat d’algú del teu mateix sexe?
  
• Per aquells que s’examinen veient porno gai: has sentit una clara excitació, erecció, sense tocar-te, mentre veies aquest tipus d’escenes? (I aquí no serveix la típica sensació de pessigolleig a la zona genital més pròpia del nerviosisme del moment que de cap altra sensació).
  

Doncs bé, si la resposta a aquestes preguntes és No a totes o almenys a tres d’elles —la primera de vegades pot ocórrer puntualment—, no hi ha elements que indiquin cap tendència homosexual i estem, amb molta probabilitat, davant d’un TOC de contingut homosexual.

Per la mateixa raó, si la resposta a almenys tres d’elles ha estat Sí, potser cal començar a plantejar-se la possibilitat d’una certa tendència cap al mateix sexe.

I aquí ens trobem amb l’homosexualitat o bisexualitat egodistònica, que es dona en aquelles persones que, tot i tenir clares evidències constatables, pels fets, d’atracció pel mateix sexe, es neguen a reconèixer-les. Per exemple, aquells que haguessin respost que Sí a totes les preguntes anteriors i que, tot i així, consideren que són plenament heterosexuals. Els espera un llarg camí d’integració, quelcom que tard o d’hora hauran d’assumir més enllà de la seva homo o bisexualitat i de com vulguin viure-ho. Perquè és cert que ningú no està obligat a fer el que no vol, encara que sigui per qüestions morals, però això és una cosa i una altra és autoenganyar-se.

Finalment, la condició de cada persona ha de ser viscuda amb la màxima naturalitat, sense pors, sense compulsions i de manera integrada.

Un home, tingui l’edat que tingui, pot gestionar la seva vida com consideri més adient en funció dels seus valors o de les seves circumstàncies, però el que no pot fer mai, perquè el preu a pagar seria molt alt, és autoenganyar-se.

La condició de cadascú està plena de variables diferents —ideològiques, culturals, sexuals, morals, afectives, socioeconòmiques, intel·lectuals, etc.— i tot ha de ser integrat de manera que generi una vida satisfactòria i equilibrada. Però l’autoconeixement és fonamental perquè tot això segueixi una via de temprança i calma interior.

Els éssers humans som complexos i, com deia al principi, estem plens de matisos i a cadascú li toquen una sèrie de condicions internes i circumstàncies externes, i amb aquestes cartes que ens han donat cal saber “jugar” a la vida.

En tot cas, relaxem-nos, i si algú considera que no pot ser ell mateix, perquè no l’entenen o no li ho permeten, que no es desesperi: sempre hi haurà persones i llocs al món disposats a ajudar-lo.

Allò que cada persona és ha de ser integrat amb dignitat i amor propi, i ningú no hauria de forçar-la a ser una altra cosa diferent del que és.

La heterosexualitat és la variant clarament majoritària —més del 90% de la població masculina— i la homo i la bisexualitat són clarament minoritàries. Acceptar aquestes realitats sense més dramatització ni conflicte, ni personal ni social, hauria de ser tan senzill i evident com entendre l’ecosistema d’un determinat hàbitat. I moltes vegades, si la minoria no vol ser majoria i la majoria respecta la minoria, el sistema pot arribar a ser harmònic, productiu i culturalment elevat.

La entrada Homosexualitat, homoerotisme, homoafectivitat, homofòbia, homosexualitat egodistònica i TOC de contingut homosexual se publicó primero en Damián Ruiz.