Damián Ruiz
Pròleg d’introducció al Seminari-Conferència impartit el 27 de febrer a l’ISCREB de Barcelona per Damián Ruiz, psicòleg general sanitari (COPC) i analista jungià (membre de l’Institut Jung de Barcelona i de la IAAP)
Imaginem que una persona comença a tossir.
La tos pot ser lleu i passatgera, com passa en un refredat comú. Pot tractar-se d’una tos seca, irritativa, conseqüència d’al·lèrgies o de contaminació ambiental. Pot ser productiva, acompanyada de mucositat, indicativa d’infecció respiratòria. Pot ser persistent i crònica, com en l’asma o en la malaltia pulmonar obstructiva crònica. Pot anunciar una pneumònia incipient. Pot ser símptoma de reflux gastroesofàgic. En casos més greus, pot ser el primer signe d’una tuberculosi o fins i tot d’un càncer de pulmó.
En tots aquests casos, la tos no és la malaltia. És el símptoma.
És la manifestació visible d’un procés orgànic subjacent. El metge responsable no es limita a suprimir-la sense més. Interroga el seu origen, investiga la seva causa, explora el context clínic. La tos és un senyal. L’objectiu no és silenciar el senyal, sinó comprendre què la produeix.
Ara imaginem un escenari diferent.
Suposem que les institucions mèdiques, les organitzacions polítiques i el sistema sanitari decidissin invertir tots els seus recursos exclusivament a fer desaparèixer la tos. Es desenvolupen potents antitussígens. S’elaboren protocols eficaços per reduir el reflex tussigen. Es publiquen estudis que demostren la disminució estadística d’episodis de tos en la població.
Alguns professionals aconsegueixen que la tos desaparegui en la majoria dels pacients, independentment del seu origen. Es genera un moviment de suport acadèmic, institucional i econòmic al voltant dels qui “han curat la tos”.
Però el problema pulmonar, infecciós o inflamatori que n’era la base roman intacte.
Alguns pacients desenvoluparan complicacions posteriors. Altres aprendran a conviure amb la causa subjacent mentre la tos estigui controlada. L’estadística mostrarà èxit simptomàtic. Tanmateix, l’arrel del problema no haurà estat abordada.
Aquest escenari, que resultaria inacceptable en medicina, és sorprenentment familiar en el camp del trastorn obsessivocompulsiu.
El TOC és un símptoma. Més enllà d’una possible predisposició genètica, sol emergir en el context de circumstàncies traumàtiques, estressants o desorganitzadores, puntuals o prolongades, sovint durant la infància o l’adolescència. Les obsessions i les compulsions constitueixen la manifestació visible —la punta de l’iceberg— d’una organització psíquica que ha quedat estructurada al voltant de la por, la inseguretat i la necessitat de control.
El símptoma obsessiu no és el problema essencial. És l’expressió d’un conflicte més profund.
Tanmateix, allò que es troba àmpliament validat en l’actualitat és la reducció del símptoma: eliminar la “tos” o aprendre a gestionar-la de la manera més funcional possible. El que sovint queda en segon pla és la pregunta que en medicina seria obligatòria: què està produint aquesta tos? Quin procés subjacent està generant el símptoma?
En l’àmbit psicològic, la qüestió equivalent seria: quina estructura psíquica, quines experiències primerenques, quines configuracions relacionals i simbòliques han donat lloc a l’aparició d’obsessions i compulsions?
Resulta cridaner que allò que mai no es permetria en medicina —ignorar la causa orgànica d’un símptoma i limitar-se a suprimir-lo— pugui considerar-se suficient en psicologia.
La tos no és la malaltia.
El TOC no és l’arrel del conflicte.
En ambdós casos, el símptoma assenyala alguna cosa que exigeix ser compresa. Silenciar-lo pot oferir alleujament immediat. Però comprendre’l pot transformar l’estructura que el produeix.