En una ocasió, al saló de casa seva a Madrid, la nostra estimada amiga Leddys —malauradament ja traspassada, una cubana d’origen català exiliada a Miami a causa de la dictadura castrista, i establerta finalment a la capital del regne—, en comentar-li que aniria a un congrés de psicologia a Viena a finals d’agost, devia ser primavera, va pronunciar una d’aquelles frases que a mi sempre em van semblar entranyables: “Les duquesses no tornem a Viena fins a la segona quinzena de setembre.”
Leddys era experta en la història de les monarquies europees, però molt especialment de l’imperi austrohongarès, i ho era fins al punt que anomenava els membres de les antigues famílies reials pel sobrenom o diminutiu amb què es dirigien entre ells.
Havia construït tal familiaritat amb tots aquells “parents” dels emperadors, alguns fins i tot llunyans, que se sentia, dins del seu univers interior, una més d’ells.
I no ho manifestava amb petulància, ni de manera impostada; era una cosa tan natural en ella, a causa de les hores de lectura i investigació sobre aquell món aristocràtic, que el concebia com una extensió de la seva realitat quotidiana.
Per part meva, la primera vegada que vaig veure À bout de souffle, una de “les meves pel·lícules”, especialment el moment en què Jean Seberg apareix venent el New York Herald Tribune als Camps Elisis de París, vaig saber que les hores dedicades a llegir, veure documentals, pel·lícules i escoltar música sobre aquella ciutat cobraven de sobte un profund sentit.
Allà hi era jo projectat en aquell canalla Jean-Paul Belmondo que dialoga de manera informal amb la noia de qui s’enamorarà profundament.
I allà hi havia la joventut permanent que mai no ens abandona del tot, malgrat els anys, i aquella sensació de lleugeresa, completament allunyada del dramatisme, amb què la vida transcorre si li ho permetem i que se’ns fa molt més fàcil si ens hi entreguem.
Dedicar hores a Francesc Josep I d’Àustria o als intel·lectuals que freqüentaven el Café de Flore a París durant els anys de l’existencialisme, o a les piràmides d’Egipte, o als orígens del rock, o als impressionistes francesos, o…
És una manera d’anar cuidant l’esperit perquè, quan un es troba amb la circumstància adequada, un passeig nocturn per la capital d’Àustria per exemple, floreixi l’ànima i un hi vegi molt més que postals o buides fotos per a Instagram.
Culturitzar-se és una de les millors maneres d’enfortir-se internament i la manera de poder vivenciar l’existència d’una forma molt més intensa.
La cultura no requereix títols universitaris sinó la voluntat de conèixer, d’aprofundir, de dedicar-hi temps i, sobretot, de no quedar-se en tòpics, estereotips, modes o elements excessivament populars.
Leddys era borgiana (de Borges), vivia en el seu propi univers, i concebia, d’alguna manera, la societat com un decorat, ja que molts dels seus aspectes ja no entraven en ressonància amb ella.
Potser no cal arribar a això, però allunyar-se de tanta trivialitat, tant lloc comú, tanta insensata polarització, tant victimisme i histèria, per anar fonamentant el propi imaginari interior, és una bona manera de mantenir una sòlida posició vital i mental.
Les duquesses ja no tornen, malauradament, a Viena quan s’acaba l’estiu, però un, malgrat el pragmatisme, a vegades pot continuar anant a altres ciutats o èpoques només tancant els ulls.
I és que no importa l’edat que es tingui si et pots continuar enamorant, una vegada i una altra, d’aquella noia rossa americana que exclama: “New York Herald Tribune!” en una època en què començava la llibertat i encara no vivíem sota l’ofec dels fràgils d’esperit.
Damián Ruiz
Barcelona, juny de 2026
www.damianruiz.eu