Damián Ruiz
Tinc un problema, i és que tot em sembla molt antic. No és una qüestió d’edat; sempre he tingut aquest biaix a l’hora de contemplar la vida.
Una societat que necessita evolucionar
Em sembla molt desfasat viure envoltats de tubs d’escapament que contaminen, dels divorcis a mata-degolla, de la cridòria contínua de les criatures —fills de pares que encara no s’han assabentat que l’espècie ha evolucionat—, del costumisme ranci que es retroalimenta fent sempre exactament el mateix, que alguns joves hagin de donar explicacions sobre la seva orientació sexual esperant a veure com reacciona l’entorn, l’excés d’emocionalització de certes nimietats, l’escàs pragmatisme a l’hora de prendre decisions importants, el fet de viure pendents del «què diran» (una cosa molt desfasada), la lleialtat transgeneracional que sacrifica la veritable personalitat o la idolatria fanàtica, només justificable si ets a l’adolescència.
El costumisme petitburgès —de vegades em pregunto si aquestes classes mitjanes professionals, a les quals suposadament pertanyo, de tot allò de què s’han nodrit culturalment, llibres, pel·lícules, exposicions, etc., no els serveix de res per modificar mínimament la inèrcia vital?— i el de les classes populars, que també pot ser tirànic amb aquells que es mostren una mica més independents.
La llibertat com a transformació personal
Deixo constància del meu optimisme existencial, una cosa que m’ha acompanyat fins i tot en els pitjors moments, però no puc deixar de pensar en com, a aquestes alçades de l’espècie, encara som tan bàsics en la manera d’afrontar la vida. És cert que necessitem comunitat humana, vincles emocionals, rutines que ens estructurin, però res d’això no es pot convertir en una esclavitud. Hom té dret a anar i tornar, a sentir o deixar de sentir, a alliberar-se de patrons en què no encaixa, a qüestionar-se aspectes importants de la vida.
I tot això dit des d’una posició més aviat conservadora i institucionalista. No soc gaire partidari de les vides sense sentit ni dels adults «adolescents», però d’això al fet que l’existència transcorri com un tramvia hi ha diferència.
Acceptar el canvi i qüestionar les inèrcies
Existeix la capacitat de transformar-nos i d’acceptar els canvis, tant els nostres com els dels altres, de ser flexibles cognitivament i de guiar-nos més per la nostra pròpia ètica que no pas per moralines heretades que només serveixen, en moltes ocasions, perquè narcisistes encoberts en posició de domini jeràrquic estiguin íntimament satisfets.
Comunicar els afectes amb naturalitat
També és important tenir menys por a l’hora de comunicar els nostres afectes —cal recordar que no tot és sexe—; vull dir que es pot estimar molt algú del teu mateix gènere o del contrari, expressar-ho i que això no tingui cap connotació sexual. Escric això perquè tot està tan carregat d’histèria que aviat no sabrem com comunicar-nos, i encara menys davant de desconeguts.
El dret a reinventar-se
En definitiva, sempre som a temps de ser una mica més lliures i de viure amb més independència, la qual cosa no implica abandonar responsabilitats ni deixar de ser afectuosos amb aquells que més ho necessiten.
Som capaços, a qualsevol edat, d’introduir canvis importants i aquests, en moltes ocasions, comencen amb una manera diferent de veure les coses i, sobretot, amb el respecte que ens hem de tenir a nosaltres mateixos quan discrepem del que és majoritari, ja sigui en l’àmbit familiar o social.
El dret a reinventar-se aviat serà una necessitat i això requerirà una mica de desimboltura, d’autoconeixement i de creativitat vital.
Damián Ruiz
Barcelona, juliol de 2026
www.damianruiz.eu