Damián Ruiz
Dilluns 3 d’agost em van trucar al matí per dir-me que el meu pare, —de vuitanta-vuit anys i resident a Castilblanco, el poble extremeny de la província de Badajoz on havia nascut—, havia mort. Feia temps que patia un Alzheimer relativament lleu que li permetia mantenir converses agradables sobre el passat i reconèixer els seus paisans; en canvi, la memòria a curt termini feia temps que havia deixat d’existir. Va morir dormint, va ser una mort dolça.
La pèrdua d’un pare —la meva mare va morir fa gairebé trenta anys— deixa moltes reflexions. Soc algú que concep la vida i la mort com un continuum i entenc que, arribada la vellesa, el millor és marxar d’una manera suau, acollidora, i traspassar lleugerament cap a aquella altra dimensió en què els creients trobem el nostre consol, encara que potser només sigui una fantasia que ens allunya d’un cert buit.
La nostra no va ser mai una relació fàcil, tot i que sí lleial.
Quan se’n va un ésser estimat, en aquells que li eren propers i el van conèixer comença una reconstrucció en la memòria.
Em considero una persona càlida, però més racional que emocional, i intento formular una idea aproximada de qui va ser el meu pare, de les seves llums i les seves ombres, com tots, i entendre’l a un nivell més profund del que ens vam entendre, mútuament, en vida.
El funeral va estar carregat d’emoció. El poble va crear un ambient càlid, entranyable, respectuós; hi va haver ritual i càntics religiosos i, d’alguna manera, vaig entendre que se n’havia anat honorat, una cosa que hauria de passar sempre, perquè la vida no és fàcil i batallar-la és una tasca àrdua.
La tradició són les arrels sobre les quals ens sostenim per elevar-nos en tots els aspectes; matar-la, com alguns pretenen, és una manera de deixar les persones desproveïdes de punts de suport. Després, cadascú decideix de quina manera la viu i quant de temps li concedeix.
La meva visió oberta de l’existència la converteix en la terra sobre la qual sostenir-me, però els meus interessos, ho reconec, són uns altres.
Dues setmanes després, la meva esposa i jo vam anar a Berlín, en un viatge que ja feia temps que teníem programat. Va ser una immersió completa en l’art contemporani —vuit exposicions—, que s’ha convertit, juntament amb la psicologia, en el tema al qual dedico més temps, no només en processos creatius, sinó també en lectures, documentals o visites a exposicions.
Berlín, la capital amb la mitjana d’edat dels habitants més jove d’Europa, és un formiguer d’innovació, creativitat, radicalitat conceptual i cultura avantguardista. Tramvies, metros, llargues caminades per desplaçar-nos pels diferents museus, galeries i fàbriques que acullen tota mena d’obres, des d’aquelles que et sorprenen fins a aquelles que penses que només un comissari molt narcisista pot decidir exposar. Tot i així, el procés d’obertura mental, de disrupció, que suposa tot aquest recorregut serveix per entendre, com va dir Kandinsky, que «l’art va més enllà del seu temps i porta una part del futur».
Fins i tot l’obra aparentment més estúpida intento observar-la amb atenció perquè, potser, allò que jo no puc reconèixer ho fa el meu inconscient en un altre nivell.
Tinc una visió esteticista de la vida, però l’art avui és, sobretot, conceptual, i crear una obra «bonica» és gairebé un pecat contemporani. De fet, si ho és, si és bella, ha d’estar ben justificada perquè la possibilitat que experts i públic la descartin és força alta.
Viure amb intensitat i amor totes dues experiències, Castilblanco i Berlín, és una manera de ser present en la vida, reconeixent la importància tant de la tradició com de la modernitat, i em porta a considerar un gran error fer-les incompatibles i pretendre acabar amb una o amb l’altra, perquè totes dues es retroalimenten.
Un arbre, perquè doni fruits o flors, ha de tenir bones arrels.
Damián Ruiz
Barcelona, agosto de 2026
www.damianruiz.eu