Damián Ruiz
Pretenc, amb aquest escrit, iniciar un apartat en el qual aniré fent algunes reflexions sobre qüestions psicològiques, sobre aspectes de la vida en general o allò que consideri interessant poder compartir.
En aquest primer text la primera reflexió la voldria fer sobre la pràctica de la psicologia clínica i la psicoteràpia.
Actualment s’està imposant, sota l’epígraf “amb evidència científica” una visió de la psicoteràpia tremendament superficial en la qual, a més d’utilitzar termes biologicistes i pràctiques reduccionistes, s’estigmatitza tot el cos teòric previ fins a arribar a ella i que és en si el que ha aportat grans avanços en aquesta pràctica científic-humanista.
Descartar a Freud, Maslow, Jung, Rogers, James, Millon, Frankl, Klein, Adler, entre molts altres i substituir-los per teories banals d’escassa qualitat però en les quals s’inverteixen ingents quantitats de diners per a obtenir resultats estadísticament significatius i d’aquest modus poder convertir-les en oficials, -entre altres coses perquè el concepte d’ésser humà que defensen a penes té identitat prèvia més que aquella que les circumstàncies van dibuixant i amb l’afegit que són molt favorables a l’autoconfiguració a la carta tan de moda avui dia-, és com a mínim un insult a la intel·ligència.
Sota la pàtina de cientisme, -evidentment la ciència ha de ser el criteri a mesurar, però la ciència basada en proves biològiques reals- es margina tot un compendi de saviesa històrica en forma de textos, d’experiències i pràctiques terapèutiques, per a promoure una psicologia vàcua en la qual quatre consells de sentit comú i una certa empatia simpàtica, es converteixen en el criteri a seguir per tots a nivell terapèutic.
Els que, com és el meu cas, hem estudiat i investigat a través de moltes lectures dels grans psicòlegs, i amb una pràctica terapèutica extensa, per a poder aportar un gra de sorra i tractar d’ajudar a sortir del sofriment psíquic a persones que el pateixen en un grau elevat, l’aconseguim a vegades i altres no tant, sembla que hem d’excusar-nos davant la prevalença del reduccionisme terapèutic que ni tan sols, en molts casos, té una mínima consideració per l’existència del trauma en la vida d’una persona ni per una configuració de personalitat innata més enllà de circumstàncies per les quals hagi passat.
En néixer “ja som” i el trauma influeix molt en el nostre desenvolupament personal.
I les teories d’aquests grans pensadors, abans citats més molts altres, cal tenir-les en compte, i qualsevol psicòleg que es preï deuria, mínimament, conèixer-les.
La psicologia és i ha de continuar sent humanista i en aquest sentit la meva posició és ferma.
I els resultats de molts terapeutes que es guien per tota aquesta tradició basada en teories profundes i complexes sobre la psique humana com a mínim no són pitjors que els de consells i pràctiques simplistes, i m’atreveixo a dir que, malgrat el silenci i la marginació del oficialisme acadèmic actual, són molt millors.