Les addiccions sempre compensen un buit, un aspecte del ser que falta per desenvolupar, un dèficit en la presa de consciència sobre el sentit de la vida, una espècie de fugida cap endavant que impedeix una visió adequada de la realitat.
Independentment de com hagi començat l’addicció, sigui mitjançant actes o consums puntuals, la qüestió és que no s’ha pogut controlar i s’ha generat un mecanisme psicològic que necessita ser repetit una vegada i una altra, i a més a l’ésser un sistema de recompensa altament estimulant per al cervell tots els altres aspectes de la vida han començat a ser menys significatius per a l’addicte.
Deixar qualsevol tipus d’addicció, ja sigui a la cocaïna o a les compres compulsives per exemple, requereix no tant de la voluntat que és un factor amb el qual, com a terapeuta, no compto especialment sinó amb la presa de consciència que fa que el pacient romangui en la lluita, malgrat les recaigudes, fins a aconseguir superar completament el problema.
És un camí complex, difícil i en el qual pot haver-hi algunes batalles perdudes que generin frustració, però si un troba, amb l’ajuda del tractament, aspectes interns per desplegar i desitjos que complir, a més d’un nou sentit a la pròpia existència, existeix la possibilitat d’arribar a superar l’addicció.
És difícil, no impossible, però cal perseverar.