Tractament de l’addicció a la cocaïna
Damián Ruiz
El tractament de l’addicció a la cocaïna és la meva segona línia d’abordatge terapèutic pel que fa a problemàtiques concretes.
Si hagués de dir quin és el factor principal i més destacat d’aquest model, seria el fet de no comptar amb la voluntat del pacient.
Evidentment, en algun moment determinat haurà d’aparèixer aquesta voluntat, però no pas en les primeres fases, en què mirarem d’activar-la però no ens hi recolzarem.
Per què? Perquè l’addicció, normalment, s’ha convertit en allò que, en termes junguianos, podríem anomenar un complex autònom (una mena de xip intern que s’activa fins i tot de manera aleatòria).
És molt difícil que, davant del poder que el consum de la substància exerceix sobre la psique, es pugui contrarestar simplement amb una voluntat ferma.
Vull aclarir aquí que un tractament psicològic com aquest —individual, setmanal o quinzenal— només és possible en casos en què el nivell de consum no sigui excessivament elevat; per exemple, per a qui ho fa quan surt de festa, com a màxim un cop per setmana i sense sobrepassar un gram, aproximadament.
En el cas de l’addicte diari i de dosis més altes, és preferible un ingrés en un centre de deshabituació, públic o privat.
I, naturalment, en la majoria d’ocasions caldrà comptar amb la col·laboració d’un psiquiatre per a la prescripció dels psicofàrmacs adequats.
Arribats aquí, quina és la base d’aquesta línia de treball terapèutic?
El despertar de la consciència, és a dir, que el pacient no abandoni l’addicció per voluntat, sinó per rebuig i perquè ja no la necessita.
I com s’aconsegueix això? A través d’un treball d’autoconeixement, de maduració psíquica i d’activació d’elements adormits de la pròpia identitat que subjauen en un nivell més conscient.
La intenció és que la persona arribi a un punt en què comenci a viure un conflicte intern i, per tant, que continuï consumint deixi de tenir sentit.
Un altre element important és que no tots els pacients tenen la capacitat de deixar el consum d’un dia per l’altre, tret que estiguin en un centre de deshabituació i no tinguin accés a la substància; per això caldrà valorar un procés de disminució progressiva pactat amb el pacient.
L’efectivitat de la teràpia es pot valorar en la mesura que el pacient, després d’unes quantes sessions —les primeres són un estímul nou i, per tant, no serveixen per comprovar si el tractament funciona—, comença a sentir que “no vol” consumir, cosa molt diferent de “voler” consumir però reprimir-se.
Això no és un aspecte menor: “no voler” però caure en la temptació sempre és millor que “voler” i consumir.
En qualsevol cas, com tot, és una teràpia que a algunes persones els ha anat molt bé i a d’altres potser els cal un model diferent, potser més restrictiu, en un espai internat i amb pautes molt més conductuals.
Però per a molts pacients ha estat un model terapèutic vàlid, eficaç, discret i que, a més, els ha ajudat a conèixer molts altres aspectes d’ells mateixos.
Damián Ruiz