Que sigui crònica no vol dir incurable.
Si tingués una visió organicista dels problemes mentals, ni seria psicòleg ni em dedicaria a la teràpia.
Perquè, com he dit en nombroses ocasions, existeix una predisposició genètica però l’ambient i els canvis en l’estil de vida, a més del tractament psicològic i farmacològic, poden fer que un trastorn s’instal·li de manera definitiva o durant un llarg període de temps o bé que es pugui arribar a superar o a reduir significativament.
I com, fonamentalment, em dedico al tractament dels trastorns obsessius, en els quals moltes vegades existeix una depressió latent, la depressió major, una altra de les meves àrees d’interès clínic, la tracto amb menys freqüència.
En tot cas, en aquest article del blog, procuraré explicar, des de la meva perspectiva clínica, que succeeix en la psique d’una persona que pateix aquest problema.
En primer lloc, donem per fet que hi hagi una genètica predisponent, com he comentat abans. Fins a quin punt està obligada a manifestar-se tal tendència? Seran necessaris desencadenants ambientals? No sóc biòleg ni genetista però hi ha una certa discussió sobre aquests aspectes encara que en el món científic i en la medicina d’alt nivell es prioritza la idea que la genètica s’expressa passi el que passi, tard o d’hora.
En canvi hi ha estudis que ens parlen de la plasticitat del cervell i de com les circumstàncies ambientals poden modificar la predisposició biològica d’un individu.
Davant això, els psicòlegs tenim l’obligació de treballar com si un problema pogués, com a mínim, millorar-se.
Llavors, genètica i, a més què ha ocorregut en la vida d’aquesta persona? Imaginem diferents tipus de circumstàncies: abús sexual, maltractament físic o psíquic, privació afectiva, abandó, tot tipus de situacions altament estressants, principalment en la infància o l’adolescència.
S’ha produït una ferida, i com sol tractar la persona afectada de superar aquesta ferida?
Construint una estructura de personalitat a partir de l’ego, del Jo, una idea, normalment molt normativa de com hauria de ser la vida, la qual cosa no deixa de ser una entelèquia en la qual caldrà posar molta obstinació.
Com és el problema? Que no té força per a sostenir aquesta construcció, cada vegada que s’intenta mantenir-la, cau, una vegada i una altra.
Però a més hi ha un altre factor, molt important, les ferides emocionals rebudes, han trencat la possibilitat que s’expressi la veritable naturalesa de la persona.
Cap ésser humà és completament normatiu, en major o menor mesura, tots tenim elements peculiars i minoritaris, i som d’una determinada manera, la qual cosa Jung diria “arquetips”, és a dir estructures de personalitat diferenciades i essencials que corresponen a la veritable naturalesa de cada individu. Doncs bé això també està profundament danyat.
Ens trobem que el pacient depressiu crònic (i més enllà de la genètica):
- Ha estat ferit “psíquicament” en algun moment de la seva vida, d’una manera greu.
- En funció d’això ha construït “mentalment” una identitat normativa idealitzada. “Per a sortir d’aquesta depressió haig de ser així”.
- Ha sacrificat, inconscientment, la seva veritable naturalesa, que va ser ferida, en nom d’una personalitat normativa que encaix perfectament amb les demandes socials.
- No té la força psíquica ni física per a sostenir aquesta construcció mental, per tant falla cada vegada que ho intenta i acaba prostrat d’una profunda fatiga a tots els nivells.
Què caldria fer teòricament?
Descobrir la identitat primigènia, l’arquetip essencial, la identitat més pròxima a l’ésser.
Treballar perquè aquesta identitat torni a expressar-se.
Renunciar a la normativitat (alguna cosa que per cert sempre afavoreix l’entorn, és a dir apuntala els aspectes més “normatius”, valgui la redundància, “sortir, buscar treball, tenir amics, conèixer una noia/o, fer esport, …”).
Tot moviment, tant físic com psíquic, ha d’anar dirigit a recuperar la identitat essència i, a vegades aquesta, difereix substancialment del que s’espera d’algú i, de forma prototípica, en funció de la seva edat i el seu gènere.
És cert que, per a un sector de la psicologia i de la ciència, els éssers humans som clons que només ens diferenciem en funció de com ens ensinistrin.
Per a uns altres, entre els quals m’incloc, des del moment de la concepció, un ja és diferent i particular respecte als altres, i l’ambient posterior influirà en això però…fins a un cert punt.
Per això és important saber qui és, de base i profundament, més enllà de les expectatives de l’entorn i de la seva pròpia creació, artificiosa, de creences, el pacient.
A partir d’aquí, cal activar i dinamitzar l’organisme, al mateix temps que l’energia es canalitza a tractar de reconstruir la persona que, essencialment, és.
Però…encara hi ha més… què passa si les “ferides” impedeixen reconstruir el “arquetip essencial”, és a dir la veritable naturalesa d’aquest ésser?
I si… el lleó ja no pogués ser lleó? Si ressona, en ell o ella, no ja una naturalesa adaptativa sinó una essència que té unes característiques que degudes al “mal rebut” són molt difícils de recuperar? Què fer?
La pregunta és quantes maneres tindria un, simbòlicament, de ser lleó? Si no puc, per exemple, ser un dirigent determinat i atrevit, en qualsevol àmbit, podria escriure sobre això?
El que vull expressar és que, a vegades, la naturalesa essencial no pot expressar-se d’una forma directa i, llavors, es fa necessària, la sublimació, la intel·lectualització, o altres mecanismes psíquics que donin vida a allò que potser costa molt d’expressar d’una forma directa.
En resum, el pitjor és no tenir en compte el sofert, l’esdevingut, i, al temps, tractar de construir una falsa personalitat sobreadaptada.
Acceptar les ferides i les seves conseqüències i reconciliar-se amb el veritable ser, no amb l’ideal d’un mateix, sinó amb el ser més autèntic, és el possible millor camí per a, com a mínim, una millora.
Damián Ruiz
Barcelona, 4 de Setembre, 2023