Si ens alliberéssim dels nostres prejudicis, de les nostres pors, de les nostres inseguretats i dels patrons més rígids que encotillen, alguns innecessàriament, la nostra existència, probablement el món se’ns revelaria en la seva veritable dimensió.
Sense anar més lluny el diumenge passat i sota uns frondosos arbres que ens donaven ombra, en un extens jardí, un grup d’amics parlàvem, amb un cert afany filosòfic, sobre les vegades que l’existència ens mostra una possibilitat oberta i ens obre una porta per a posteriorment tancar-la.
Es tractaria d’una espècie de joc en la qual se t’assenyala allò que estaries en condicions de fer per a després desaparèixer. Un repte en el qual has de descobrir les claus amb les quals tornar a “obrir aquesta porta”.
Posaré un exemple personal. Aquest mateix any una editorial tradicional (aquelles que aposten pels autors sense cobrar-los) va decidir publicar un llibre de ficció que havia escrit, “En la planta 46 y diecinueve relatos más”.
Feia anys havia creat, publicat i s’havien representat algunes obres de teatre. També obres de psicologia divulgativa.
Però això em generava una especial emoció.
Encara que porto tota la vida, des de la meva primera joventut, dedicat a l’estudi i la praxi de la psicologia, professió vocacional, el meu “món interior”, el més idealitzat, no vibra amb els grans genis d’aquesta activitat, més enllà que alguns com Jung em generin una enorme fascinació, sinó que connecta i s’identifica amb l’esperit, les vides i les maneres de percebre l’existència de “els escriptors”.
És a dir, si professionalment soc un psicòleg, anímicament el meu ser pertany, o li agradaria fer-lo, al “univers” dels literats.
En resum soc, en essència, o sento que soc, un escriptor, frustrat o no, millor o pitjor, que exerceix de psicòleg -.
Eh voilà la qüestió! Què significa que als cinquanta-vuit anys et publiquin el teu primer llibre narratiu de ficció? És una porta que s’obre i es tanca? Un fet efímer que succeeix puntualment? Una mera fantasia complerta de forma gairebé anecdòtica?
La possible resposta connecta amb aquesta visió del món com a símbol.
Em crec que puc perseverar i continuar escrivint perquè el camí de la literatura està obert? És simplement una vana il·lusió?
Aquestes són les claus a desxifrar.
Si ets un artista que fa la seva primera exposició i vens dues de les teves obres. T’estan assenyalant el camí? Has de mantenir la constància o pot ser que no succeeixi mai més o tan sols molt de tant en tant?
Com ho sabem?
Algú, jo mateix, podria definir el camí que porta a materialitzar els somnis amb aquella frase que Picasso li va respondre a Joan Perucho, escriptor barceloní mort en el 2003, quan aquest últim li va preguntar quin era el secret del seu èxit, “treball, treball i treball” va respondre el pintor.
En termes prosaics vindria a ser allò de “a Déu pregant i amb el mall donant”.
Fe, determinació i perseverança.
Aquestes tres qualitats són imprescindibles perquè allò que es va mostrar després de “la porta”, una vegada tancada, torni a obrir-se.
La qüestió és quantes persones hi ha en el món amb determinació, fe en el que fan i perseverança fins a la consecució de l’obra? I a quantes d’elles no se’ls va mostrar el que hi havia en si mateixos? (perquè potser no n’hi hagués).
Recordem: Perquè s’obri la porta és fonamental que, encara de forma gairebé casual, alguna vegada “el món” t’hagi ensenyat el que hi ha darrere d’ella.
Això significa, per exemple, i com he dit en múltiples ocasions, si el meu desig hagués estat convertir-me en un notable concertista de piano, per molta fe, perseverança i determinació que li hagués posat, mai ho hauria aconseguit. No tinc aquest talent i a més mai se’m va indicar aquest camí.
I quan sabem si un determinat senyal és un símbol?
Quan se’ns gratifica una cosa realitzada des d’un lloc desconegut i que posseeix les credencials per a fer una valoració adequada.
És a dir, si algú amb criteri fundat i extern a tu, qualifica allò que has produït com una cosa notable o excel·lent, i a més d’una manera fins a un cert punt fortuïta.
La nena que, als nou anys, executa al violí una partitura complexa i un il·lustre espectador en la matèria avisa als pares que estan davant un enorme talent. Per exemple.
Encara així, hi ha alguna cosa més: la necessitat de Fe.
Pedro Almodóvar, el famós cineasta espanyol, en recollir un premi honorífic va explicar que la seva determinació a dirigir cinema era de tal calibre que va estar, en el seu moment, disposat a viure en la pobresa i la marginalitat amb la condició d’aconseguir-lo.
Tal com Job i la seva contundent frase bíblica “Jo no t’abandonaré Senyor, si Tu no m’abandones” hi ha persones que repten “a l’univers” amb un “o això o res”.
I aquest “o això o res” té grans implicacions vitals, per exemple una absolutament necessària: assumir el fracàs, els fracassos.
Si no estem disposats a això, millor no iniciar res, perquè se’ns posaran traves fins a aconseguir el nostre objectiu per a comprovar de quina forja estem fets, les nostres fortaleses i febleses es faran presents en el camí i només aquells, -això és un tòpic real-, que siguin capaços d’aixecar-se després de cada caiguda aconseguiran aconseguir-ho.
Recapitulem:
- Ens mostren el que hi ha darrere de la porta (és a dir el món ens fa percebre el camí dels nostres talents)
- Fe, determinació i perseverança
- Necessitat de fer-ho
- Acceptació de l’o els fracassos temporals
Encara hi ha més,
desagafar-se del nucli de partida i buscar la transcendència de l’obra, no de l’ego.
- Si el que cerques és la glòria de tu ego, prepara’t a rebre els majors cops que la vida t’estigui reservant.
Els egòlatres a més de ser terriblement estúpids, des d’una perspectiva existencial, són, probablement, els éssers més, mentalment, castigats de la terra. No hi ha pau interna per a ningú que tot ho realitzi en honor de la seva persona-.
Desagafar-se no és el mateix que desvincular-se.
Pots transcendir el món en el qual t’ha tocat néixer: família, amics, creences tradicionals de l’entorn, lloc geogràfic i, al temps, mantenir vincles emocionals amb ells, fins i tot des de la distància.
La vida pot estar requerint de tu, per a plasmar la teva obra, sigui artística, científica, literària, esportiva, empresarial, etc., un acte de fe.
Una prova de superació de les teves pors, però no una “boutade”, un moviment absurd i sense sentit, sinó un compromís amb el teu camí que requerirà que deixis els agafadors per a iniciar el vol.
Per a anar acabant, vivim en una societat bastant desballestada sota la frívola aparença de llibertat i drets.
Per això, caldrà aprendre a triar i a no frustrar-te quan t’allunyis de les masses i els seus vedells d’or.
Cerca a aquells que, potser com tu, i tens l’edat que tinguis, necessiten sortir del fang per a donar compliment a la major comesa, simbòlica, que pugui tenir qualsevol humà: “Ser allò que vas venir a ser” i “plasmar-ho al llarg de la teva existència”.
Damián Ruiz
Barcelona, 12 de Juliol, 2023