Damián Ruiz
Les addiccions, quan porten molt temps instal·lades com a hàbits en les persones, acaben creant una sèrie de circuits neuronals i connexions emocionals, normalment com a forma de fugida de la realitat, que els porten a convertir-se en el que podríem dir, en termes de Carl G. Jung, un “complex autònom”.
Això significa que s’activen sense necessàriament anar de bracet de la voluntat. És a dir, quan un ja entra en la categoria d’“addicte”, la voluntat per a activar la compulsió, per exemple, esnifar cocaïna o apostar en un casino, no és necessària. La persona actua com a moguda per un automatisme que la impel·leix cap a repetir el seu hàbit.
Per tant si la voluntat no és el factor activador tampoc és el factor principal a tenir en compte per a poder deixar una addicció.
Llavors, què és el que permet a l’addicte poder començar a prescindir del seu hàbit de consum?
La consciència.
Sense que hi hagi un despertar de la consciència, en realitat una elevació, les possibilitats minven considerablement. Per què? Perquè per als addictes els actes de voluntat, especialment, durant els primers temps d’una teràpia, són també un factor estimulant. La pròpia personalitat addictiva troba motivació en iniciar qualsevol tipus de teràpia però el problema apareix quan el que he anomenat el “complex autònom” sorgeix de nou i d’algun mode li trasllada aquesta idea al pacient “molt bé, ja t’he deixat un temps al fet que estiguessis motivat amb la possibilitat de deixar-me però ja s’ha acabat, torna a donar-me del meu”.
I, molt probablement, la persona afectada tornarà a donar-li del seu.
Per què?
Perquè no ha fet cap canvi significatiu en la seva vida que doni suport al canvi d’hàbits.
És ingenu creure que seguint amb el mateix tipus de vida és possible realitzar una revolució vital tan significativa com la de deixar una addicció.
Per això el problema amb el qual s’enfronta qualsevol tipus de teràpia per a addictes és l’entusiasme de les primeres setmanes o mesos del pacient que li fa considerar que, sense canviar res, ja podrà deixar l’hàbit nociu. Això no és mai cert.
Per a deixar un hàbit és imprescindible transformar alguns aspectes importants de la pròpia vida. Si no es fa, superar l’addicció és molt més difícil.
Per tant, qualsevol addicte, abans de començar una teràpia, del tipus que sigui, ha de fer-se aquesta pregunta: “Estic disposat a modificar el meu estil de vida, a superar vells hàbits que estan vinculats a l’addicció, a canalitzar les meves emocions d’una altra manera, a enfrontar-me a la meva realitat amb més maduresa?”
Si és així les probabilitats de superació de l’addicció augmenten considerablement, en cas contrari, tot pot quedar-se en un miratge transitori.