Damián Ruiz
Si alguna cosa té l’experiència terapèutica —en el meu cas ja són més de trenta anys— és que et permet conèixer la gran quantitat de matisos que presenten els éssers humans. A més, segons la meva opinió, aquests matisos són els que generen la diversitat de la vida i fan que la interacció entre les persones sigui molt més rica.
Per això he volgut escriure un article amb un títol tan llarg i que centraré en la condició masculina.
Començaré pel més evident i comprensible per a tothom: L’homosexualitat, que és l’atracció sexual per persones del mateix sexe (entre un 5 i un 8 per cent de la població masculina occidental s’identifica com a homosexual o bisexual), és un fet present en tota societat, en tota cultura i en tota època històrica. La seva visibilitat o no depèn exclusivament de la tolerància d’aquella societat.
Aquesta condició és una condició biològica minoritària de l’espècie humana. No cal cercar condicions psicològiques desencadenants. El percentatge es manté al llarg de la història.
Però fixem-nos bé en el concepte homo-sexualitat. Per què? Perquè no tota persona homosexual, que actua com a tal, ha integrat l’homo-afectivitat. Què vol dir això? Doncs que, en alguns casos, hi ha una escissió entre el comportament sexual i la condició afectiva de tal manera que la seva vida pot guiar-se per la compulsió sense ser capaç de generar vincles estables de tipus afectiu amb una altra persona del mateix sexe. Un percentatge dels homes gais passen la seva existència buscant noves parelles sexuals sense “atrevir-se” a crear una relació de parella autèntica.
L’homoerotisme, d’altra banda, és una condició que es dona entre homes que estableixen un vincle eròtic no necessàriament sexual, pot ser a través d’un contacte físic limitat a l’afecte i les carícies, sense arribar a conductes pròpies del que podríem entendre purament com a sexe. Aquest tipus de relacions es donen entre homes que s’apropen més a la bisexualitat o a una heterosexualitat activa però amb components d’atracció eròtica cap al mateix sexe. L’homoerotisme també ha estat expressat en l’art no només per homes homosexuals sinó també heterosexuals, com l’austríac Egon Schiele (1890-1918).
Cal mencionar que la Klein Sexual Orientation Grid (KSOG), per exemple, és una de les eines més completes desenvolupades per mesurar l’orientació sexual i que valora, al llarg del temps, com varien determinades dimensions del que estic comentant.
En relació amb l’homo-afectivitat, en principi s’hauria de donar en tots els homosexuals que han integrat la seva condició, però també es pot donar entre homes heterosexuals establint algun tipus de contacte o proximitat no eròtica, però en la qual es transfereix un veritable afecte pel company-amistat del mateix sexe.
En les societats avançades i liberals, com ho han estat fins ara una gran part de les occidentals, aquestes realitats es manifesten amb força freqüència, en moltes ocasions de manera íntima, poc visible socialment.
Un percentatge d’entre el 6 i el 10 per cent dels homes, segons determinats estudis (p. ex. Estudi crític de l’experiència homoeròtica en dues investigacions llatinoamericanes sobre comerç sexual entre homes, Porfirio Miguel Hernández Cabrera, Universidad Autónoma de la Ciudad de México), han tingut aquest tipus de relacions, homoeròtiques o homoafectives, sense arribar a la relació pròpiament sexual i sense identificar-se com a gais.
I ara seguim amb la homofòbia.
He de reconèixer que com a terapeuta, quan em trobo amb un home més o menys jove que menysprea o rebutja la condició homosexual de manera visceral, sempre em fa sospitar (i no em refereixo a algú que pateix un TOC de contingut homosexual). I és que la homofòbia intensa podria estar, en alguns casos, relacionada amb una forta homosexualitat latent clarament reprimida (Adams, H. E., Wright, L. W., & Lohr, B. A. (1996). Is homophobia associated with homosexual arousal? Journal of Abnormal Psychology). És recomanable, com a exemple il·lustratiu d’aquests casos, veure la pel·lícula American Beauty (Sam Mendes, 1999).
El homòfob vincula masculinitat i orientació sexual perquè encara no ha integrat que un home a qui l’atrauen altres homes pot posseir una virilitat determinada i una professió típicament “masculina”. Evidentment, també hi ha persones homo o bisexuals a l’exèrcit, l’esport professional, salvament o seguretat, per exemple, o qualsevol altra fora dels estereotips propis del que es considera “afemellat”. És a dir, la homosexualitat es pot representar de centenars de maneres diferents i moltes d’elles no tenen res a veure ni amb la sensibilitat, ni amb el gust estètic ni, molt menys, amb l’afeminament.
Una persona té dret, evidentment, a que determinats col·lectius no li agradin, però quan la ràbia és excessiva, potser i des d’un punt de vista psicològic, ens hem de preguntar què s’hi amaga.
I anem al trastorn obsessiu de contingut homosexual.
Dubtar permanentment de si t’agraden els homes o no és un indici clar que no t’agraden. Per què? Perquè quan una cosa no pot arrelar en el pensament o en l’emoció és perquè no forma part del nostre interès. És a dir, res que realment ens agradi, vulguem o desitgem ho convertim en un dubte permanent.
En el meu cas, quan algú comença teràpia amb mi per aquesta qüestió, sempre faig les mateixes preguntes:
- Has tingut, dormint, algun somni homoeròtic plaent?
- Has tingut relacions sexuals plaents amb alguna persona del teu mateix sexe?
- T’has enamorat d’algú del teu mateix sexe?
- Per aquells que s’examinen veient porno gai: has sentit una clara excitació, erecció, sense tocar-te, mentre veies aquest tipus d’escenes? (I aquí no serveix la típica sensació de pessigolleig a la zona genital més pròpia del nerviosisme del moment que de cap altra sensació).
Doncs bé, si la resposta a aquestes preguntes és No a totes o almenys a tres d’elles —la primera de vegades pot ocórrer puntualment—, no hi ha elements que indiquin cap tendència homosexual i estem, amb molta probabilitat, davant d’un TOC de contingut homosexual.
Per la mateixa raó, si la resposta a almenys tres d’elles ha estat Sí, potser cal començar a plantejar-se la possibilitat d’una certa tendència cap al mateix sexe.
I aquí ens trobem amb l’homosexualitat o bisexualitat egodistònica, que es dona en aquelles persones que, tot i tenir clares evidències constatables, pels fets, d’atracció pel mateix sexe, es neguen a reconèixer-les. Per exemple, aquells que haguessin respost que Sí a totes les preguntes anteriors i que, tot i així, consideren que són plenament heterosexuals. Els espera un llarg camí d’integració, quelcom que tard o d’hora hauran d’assumir més enllà de la seva homo o bisexualitat i de com vulguin viure-ho. Perquè és cert que ningú no està obligat a fer el que no vol, encara que sigui per qüestions morals, però això és una cosa i una altra és autoenganyar-se.
Finalment, la condició de cada persona ha de ser viscuda amb la màxima naturalitat, sense pors, sense compulsions i de manera integrada.
Un home, tingui l’edat que tingui, pot gestionar la seva vida com consideri més adient en funció dels seus valors o de les seves circumstàncies, però el que no pot fer mai, perquè el preu a pagar seria molt alt, és autoenganyar-se.
La condició de cadascú està plena de variables diferents —ideològiques, culturals, sexuals, morals, afectives, socioeconòmiques, intel·lectuals, etc.— i tot ha de ser integrat de manera que generi una vida satisfactòria i equilibrada. Però l’autoconeixement és fonamental perquè tot això segueixi una via de temprança i calma interior.
Els éssers humans som complexos i, com deia al principi, estem plens de matisos i a cadascú li toquen una sèrie de condicions internes i circumstàncies externes, i amb aquestes cartes que ens han donat cal saber “jugar” a la vida.
En tot cas, relaxem-nos, i si algú considera que no pot ser ell mateix, perquè no l’entenen o no li ho permeten, que no es desesperi: sempre hi haurà persones i llocs al món disposats a ajudar-lo.
Allò que cada persona és ha de ser integrat amb dignitat i amor propi, i ningú no hauria de forçar-la a ser una altra cosa diferent del que és.
La heterosexualitat és la variant clarament majoritària —més del 90% de la població masculina— i la homo i la bisexualitat són clarament minoritàries. Acceptar aquestes realitats sense més dramatització ni conflicte, ni personal ni social, hauria de ser tan senzill i evident com entendre l’ecosistema d’un determinat hàbitat. I moltes vegades, si la minoria no vol ser majoria i la majoria respecta la minoria, el sistema pot arribar a ser harmònic, productiu i culturalment elevat.