Damián Ruiz
La manca de noves perspectives, d’horitzons, d’obertura cap al nou, cap a la història, o cap al coneixement en totes les seves varietats i especialment cap a les arts i la literatura, van produint una certa rigidesa cognitiva amb el pas dels anys.
És a dir, el cervell es mou amb una informació reiterativa o, el que és pitjor, amb una consumida a través de les xarxes socials i d’internet que no aporta cap experiència pròpia.
Sortir al món, independentment de les condicions econòmiques, —jo mateix en la meva joventut vaig viatjar en autocars, trens o fent autoestop i vaig dormir en albergs, hostals, residències d’estudiants, alguns llocs no especialment recomanables— és quelcom al que tota persona hauria d’aspirar, però no per l’exercici buit del turisme de postal que no aporta res o ben poc i que només serveix per a fotos d’Instagram, sinó per l’experiència de conèixer alguna cosa nova, la qual inclou costums i mentalitats diferents que poden oferir una visió diferent de la realitat.
A mi, que Barcelona, la meva ciutat, sempre m’ha semblat encantadora però petita, en el sentit d’autèntic cosmopolitisme i innovació, les grans urbs, en canvi, especialment París i Nova York, m’han resultat altament estimulants. I ho són molt malgrat un mateix. No et deixen subsistir si no t’hi esforces o assoleixes un cert grau d’excel·lència, no són còmodes perquè et demanen el millor de tu si les vols habitar; altrament t’expulsen i no queda més remei que revisitar-les quan sigui possible.
És cert que mai no vaig intentar residir-hi, entre altres coses perquè, com em va dir un amic belga que exerceix de professor de matemàtiques a la capital francesa: “Si vius aquí, París ja no serà el teu París”, sàvia sentència que coincideix amb el que escriu Enric González a Històries de Nova York: “Un veu la ciutat que porta dins”.
He llegit molt sobre la França, i especialment el París, del segle XX, i no puc evitar que el meu imaginari aparegui en tota la seva dimensió quan recorro els carrers de la vella ciutat, d’aquella Meca d’Occident, probablement la capital de la nostra civilització. Hi percebo tot allò que, en la mesura dels meus coneixements, hi va ser viscut, experimentat, sentit… i em descobreixo a mi mateix a través d’aquests recorreguts que, en algunes ocasions he fet sol, en d’altres acompanyat de la meva esposa o d’amics. Un esperit entre idealista i romàntic, encara que no sóc especialment sentimental, m’alimenta i em dóna forces per continuar amb la meva tasca terapèutica i per encoratjar els altres a anar descobrint-se a través de les experiències.
Quant milloraríem en tots els aspectes si ampliéssim el nostre espai psíquic, si augmentéssim els nostres coneixements i el nostre nivell de consciència?
La vida només té sentit si, en una part important, és profunda i aconseguim donar-li una direcció, i ho diu algú que pot i sap gaudir del trivial, sempre que això ocupi una porció petita de l’existència. Però sense focus, sense treball a fons, normalment la convertim en una ximpleria neuròtica que busca constantment novetats i notícies amb què distreure’s, i d’aquí tants problemes de dèficit d’atenció, d’ansietat, de manca d’orientació vital i, moltes vegades, de depressió.
Recordo que en un moment difícil de la meva vida, després de la mort prematura de la meva mare, i en el qual es va accentuar la meva espiritualitat i les meves creences religioses, —sóc un liberal poc dogmàtic en la moral i escassament practicant a causa, entre altres coses, que, al meu parer, les misses actuals adormen les ovelles i requeririen una mica més d’enervació—, em vaig dedicar a llegir textos místics i teològics de cert abast, entre ells, com ja he comentat en alguna ocasió, la Summa Theologiae de Tomàs d’Aquino, un tractat de gran profunditat i bellesa.
Doncs en aquells moments de dolor reconec que hi va haver un cert grau de felicitat perquè, si penetres en quelcom de tal envergadura i hi connectes, no pots evitar sentir un profund repòs interior que et porta a sentir-te bé.
Ens perdem, entre tant de soroll, el coneixement tant extrovertit —els viatges, per exemple— com introvertit, aquell que proveeix la lectura, el cinema, les arts, la música… I, si bé és cert que tot això requereix un esforç, aquest és compensat per un major grau de tranquil·litat i d’obertura.
Comentar que en la recent visita a París vam acudir a l’exposició de David Hockney, el gran pintor britànic nascut el 1937. Fotos d’un home somrient en la seva vellesa pengen d’algunes sales, i els seus idolatrats nus masculins d’altres èpoques donen pas —la selecció de les obres és seva— a un desplegament de paisatges, d’una natura calma i radiant que pot ser interpretada com un procés d’apropament savi a un sentit de la vida deslligat del desig i harmoniós amb el pas del temps.
La seva vitalitat i una mirada somrient, entremaliada i alhora plena de consciència ens indiquen el progrés vital d’algú que, probablement, partia de la pulsió de la joventut per acabar reconciliant-se amb allò que és essencial.
La vida requereix esforç, de vegades molt, i treball, i passar per tota mena de circumstàncies, però si un eleva la seva mirada, el seu cor, si aspira a connectar amb el coneixement, millor encara, amb la saviesa, hi ha quelcom, recòndit, misteriós, secret, que t’ajuda.
“Fortes fortuna adiuvat”, “La sort ajuda els valents” o encara millor: “En el moment en què un es compromet de veritat, la providència també actua. Tot el que puguis fer o somiar, comença-ho. L’osadia té geni, poder i màgia”. Johann W. von Goethe.
El sentit de la vida comença per aprendre a concentrar-se i evitar les distraccions banals.
Damián Ruiz
Barcelona, 28 d’agost de 2025
www.damianruiz.eu