Damián Ruiz
Quan, ja fa gairebé vint anys, un jove va aparèixer al meu consultori privat de Barcelona dient-me que feia anys que patia i es tractava del TOC i que el seu nivell de sofriment era insuportable, vaig iniciar un procés d’investigació teòrica a través de lectures de tota mena, excepte de la línia cognitiu conductual, la qual mai no m’ha interessat.
(Comento aquí un fet significatiu)
- Quan era un jove professor associat de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, el cap del Departament de Personalitat, al qual jo pertanyia, em va dir que, si volia continuar com a professor, havia de fer un doctorat en “Cognitivisme dur”. Crec que hi vaig pensar ben poc. No ho vaig voler. Això no vol dir que, si ho hagués fet, necessàriament hauria continuat allà, però ho vaig tenir ben clar.
- No crec en cap línia terapèutica que no consideri l’inconscient i encara menys en aquelles que se centren principalment en el símptoma.
- El símptoma obsessiu és com la febre, i allò que cal cercar n’és la causa.
- A partir d’aquí, tot el meu respecte als professionals d’aquesta corrent psicològica.)
La qüestió és que, pels dos motius que més m’estimulen en la meva professió
- L’empatia envers el sofriment aliè
- L’interès pels reptes psicològics.
Vaig anar avançant, a poc a poc, en allò que acabaria esdevenint un procediment terapèutic integrador i eclèctic en què convergeixen elements de la teoria de Carl G. Jung, de la primatologia, de la perspectiva de Theodore Millon, de determinats conceptes d’Alexander Lowen i Wilhelm Reich, i, si m’ho permeteu, també, conceptualment, de Friedrich Nietzsche.
I així vaig començar a treballar terapèuticament. Crec sincerament que aquesta metodologia és altament efectiva en molts casos. Tanmateix, el poder omnipresent del conductisme a Espanya i la seva “oficialitat”, tant acadèmica com a la xarxa pública de sanitat, deixa ben poc marge per a una alternativa, independentment del fet que, en el seu moment, presentés —juntament amb membres de l’equip que dirigia— resultats estadísticament comprovats sobre la reducció de l’ansietat tret en pacients amb TOC, al congrés de psicologia europea celebrat a Moscou el 2019.
Ja se sap: si una teràpia oficial no funciona en un pacient, la qüestió es minimitza; en canvi, si això mateix passa en una línia nova, es magnifica.
En qualsevol cas, no hi ha miracles: que jo confiï plenament i pugui afirmar que hi ha hagut i hi ha molt bons resultats en el tractament del TOC no significa que hagi estat així per a tots els pacients tractats, però sí per a un percentatge força considerable.
I en què es basa aquesta teràpia?
Parteixo de la possible predisposició genètica del TOC, allò important és trobar la causa o les causes que el van poder desencadenar (I SEMPRE N’HI HA), normalment a la infantesa o a l’adolescència o bé de quin tipus de tracte es va rebre per part dels pares o tutors: tant l’excés de rigidesa com la sobreprotecció ansiógena poden ser factors activadors del trastorn obsessiu, encara que sigui anys després.
Un cop conegut l’origen, cal cercar quines emocions o pulsions han quedat bloquejades i en quins aspectes s’ha instal·lat la por i/o la culpa.
El TOC és un trastorn d’ansietat, amb components depressius subjacent, i les dues emocions que hi subjeuen són, ho repeteixo, la por i/o la culpa. Les persones amb TOC, més enllà dels rituals mentals o conductuals, pensen en lloc de viure, i viuen intentant evitar que passi res de negatiu.
Per tant, si això és així, el més lògic és treballar sobre aquestes dues emocions, a les quals n’afegeixo una tercera: el desig. Perquè l’absència de desig, en el sentit de motivació, de passió, implica que no hi ha una connexió autèntica amb l’existència.
I quin és, en resum, el procediment terapèutic?
Treure del focus el símptoma obsessiu.
Focalitzar tot allò reprimit, allò que fa por, allò que es tem i allò que genera culpa, i procurar activar-ho progressivament.
El contingut del TOC —sigui d’orientació sexual*, de contaminació, d’ordre, o qualsevol altre— sempre és metafòric, mai literal.
A les meves sessions parlo molt poc del TOC perquè el que pretenc és desenvolupar el costat sa que ha estat bloquejat en cada pacient, sovint castrat psíquicament.
Per sortir del TOC cal tornar a l’existència d’una manera clarament activa, i, encara que soni ingenuu, és imprescindible recuperar una certa alegria de viure. A mesura que el camp psíquic s’eixampla amb continguts nous i engrescadors, l’ansietat comença a disminuir i el TOC, a partir d’un cert punt, davalla de manera natural.
* Cal aclarir que el TOC d’orientació sexual no té res a veure amb l’homosexualitat egodistònica. En el primer cas, el pacient mai no pot arribar a concloure res, pot passar anys comprovant-se sense poder establir un criteri permanent. En el segon, el pacient sap que li agraden les persones del mateix sexe —és a dir, no dubta—, però no ho pot acceptar o integrar a causa de prejudicis d’un tipus o d’un altre.
Al primer cal ajudar-lo a sortir del TOC; al segon, a acceptar la seva orientació sexual i viure-la plenament.
Damián Ruiz