Damián Ruiz
Una persona que sofreix un trastorn obsessiu és molt probable que passés per situacions en la infància o en l’adolescència que van inhibir la seva espontaneïtat, part de les seves emocions, una sana agressivitat que li permetés defensar-se i, per descomptat, qualsevol tipus d’assertivitat.
I tot això a causa de circumstàncies viscudes que li van fer reprimir-se i contenir-se obligant-lo a “pensar la vida” en lloc de viure-la.
Quins van poder ser aquestes vivències?
Ambient familiar estricte, autoritari, o caòtic (per exemple algun progenitor alcohòlic o drogoaddicte), abús psicològic, violència física, abús sexual puntual o estès en el temps, circumstàncies greus esdevingudes en l’entorn, mort o malaltia de sers estimats, i potser un dels més importants, l’assetjament escolar o bullying davant el qual va optar per no defensar-se i passar desapercebut.
Totes aquestes situacions generen un grau d’inhibició molt elevat que, més enllà de la possible predisposició genètica, en arribar la vida adulta, i aparèixer els normals factors estressants, la persona no estarà preparada per a afrontar-los i l’ansietat basal generarà manifestacions obsessives d’un contingut que mai és literal sinó simbòlic o metafòric. Els continguts de cada TOC, orientació sexual, religió, contaminació, etc. són sempre representacions d’aspectes inconscients.
Tractar d’esbrinar quins són aquests aspectes inconscients, com ara la sobreadaptació, submissió, renúncia, sacrifici, dificultats o impossibilitat de desenvolupar la pròpia personalitat, etc., és una de les tasques que el terapeuta ha de realitzar en el transcurs del tractament.
El terapeuta s’ha de fer a si mateix i fer al pacient les següents preguntes:
Què va passar en la teva infància, adolescència i primera joventut?
Quines situacions vas viure com a difícils o complexes?
A quin has hagut de renunciar?
Les respostes seran claus per a començar a entendre el succeït.
A partir d’aquí podem iniciar el tractament consistent a tornar a activar i a desenvolupar allò que la persona “és” i que va haver d’inhibir per a poder subsistir.
La clau resideix a tornar a connectar amb el desig i tractar de materialitzar-lo o, com a mínim, dirigir-se cap a ell amb la intenció que això mateix serveixi com a pràctica alliberadora de tot allò que va quedar reprimit.
En realitat el tractament del trastorn obsessiu consistiria, fonamentalment, a retornar al pacient al seu estat natural, més enllà, insisteixo que pugui haver-hi una tendència obsessiva de base que no necessàriament ha de manifestar-se en forma de trastorn, sinó com una simple predisposició de la personalitat.