Damián Ruiz
Un dels problemes principals de les persones que pateixen un trastorn obsessiu és que el motiu o objecte de l’obsessió (neteja, orientació sexual, agressivitat, etc.) pot anar variant, encara havent fet teràpia, si els aspectes psicològics d’inhibició, culpa i/o por no es desbloquegen, no es transformen en espontaneïtat, autoestima i seguretat, en un grau prou acceptable per a poder viure sense obsessions.
Perquè això ocorri és necessari, en primer lloc, detectar les experiències vitals negatives, en cas que es donessin, esdevingudes especialment durant la infància i/o l’adolescència i veure com va reaccionar davant elles, quin va ser l’entorn, els factors de personalitat i caracterològics.
A partir d’aquí cal treballar per a reconnectar amb el desig vital i, a través d’aquest, anar transformant aquestes emocions negatives en positives.
Un factor fonamental per a qualsevol persona que vulgui sentir-se millor en la seva vida i imprescindible per a aquells que pateixen un TOC és l’ampliació del camp de consciència.
Què significa això?
La majoria de les persones es mouen al voltant d’uns paràmetres cognitius (de pensament) molt estrets, amb creences limitants, fins i tot algunes freguen la superstició.
Persones, també de formació científica, que concatenen fets de manera considerablement il·lògica, del tipus “això em passa per no haver estat bo amb …”
La qüestió és que el camp psíquic en el qual vivim és un element a tenir en compte per a poder millorar o superar aquest trastorn.
Pensem en algú que tot el seu món gira entorn a la família, o a la relació amb els pares o amb un d’ells, o amb les convencions morals d’un entorn petit i ultraconservador, o amb creences supersticioses vinculades amb alguna religió, amb una idea preconcebuda de com és ell o ella i amb escasses possibilitats de superació, o amb una continuïtat de conducta respecte al que van fer els seus antecessors. Podríem afegir una infinitat de creences que, per si soles, sense cap mena de patiment mental, ja provocarien un estat permanent d’infelicitat.
És per això que una de les estratègies a seguir per al pacient és la d’obrir-los un món de possibilitats que connectin amb la seva personalitat, amb la seva essència i amb la seva potencialitat.
Viure en un univers petit sense tenir en compte les possibilitats que ofereix l’existència, -diferents per a cadascun de nosaltres, però, sens dubte, sempre més àmplies del que creiem- és, d’algun mode, una condemna de cronicitat del que ens succeeix.
És per això que en lloc d’estar “picant una vegada i una altra sobre la mateixa pedra”, és a dir insistir en el símptoma, el més important és crear un “espai interior” estimulant i extens en el qual el contingut obsessiu pugui anar perdent pes, diluint-se, a causa de dues raons fonamentals:
- l’activació de l’instint i d’emocions positives
- l’obertura a noves possibilitats vitals
Això és una cosa que es pot treballar terapèuticament, també amb l’ajuda d’activitats externes pactades amb el pacient (algun tipus d’esport, de funció creativa, etc.) i que, en una majoria de casos, si es persevera, pot ajudar molt en la consecució de l’objectiu terapèutic.
Un apunt més per a finalitzar. La medicació (receptada per un psiquiatre) és, en la majoria de casos, necessària en les primeres fases de la teràpia, personalment crec en un pla de xoc (especialment per als casos greus), per a després anar modulant i reduint progressivament a mesura que el tractament psicològic funciona.