Damián Ruiz
Quan era un jove estudiant de psicologia, en l’últim curs de la carrera, la professora de l’assignatura de Teories de la Personalitat, en aquells dies una de les meves matèries preferides, ens va preguntar, als alumnes, com crèiem que era la variable que, segons estudis realitzats, més influïa en el bon desenvolupament d’una teràpia psicològica. Va plantejar cinc possibilitats, quatre d’elles estaven relacionades amb l’edat, el gènere, els anys d’experiència o la línia psicològica de la teràpia però la que, amb molta diferència, intervenia més, ens va dir, era la personalitat del terapeuta.
I després de molts anys exercint aquesta professió puc assegurar que és així.
En el meu cas concret, a mesura que la meva consulta privada es consolidava vaig anar descartant tots aquells temes que, al meu judici, em semblaven menors (encara que per a qui els sofreix probablement no ho són) i centrant-me en els assumptes més complexos, en aquells que suposaven un repte tant intel·lectual com una alta motivació per a poder ajudar el pacient a alliberar-se del sofriment psíquic.
D’altra banda, conèixer-se és un factor crucial imprescindible en qualsevol terapeuta i obligatori en el cas d’aquells que pretenem convertir-nos en psicoanalistes, analista junguià com va ser el meu cas, i que et fa passar per un període llarg d’anàlisi personal.
En definitiva, més enllà de la teoria i mètode que un manegi, per molt eclèctics i integradors que siguin, existeix el factor instrumental, és a dir el del psicòleg com a instrument i que té molta relació amb la seva pròpia idiosincràsia.
Per això, a l’ésser aquesta una web personal crec important descriure alguns aspectes de la meva persona que concerneixen la teràpia.
Realitzo la teràpia des d’una activa lògica deductiva que em porta a buscar les causes del problema, independentment de la possible predisposició genètica, així com la naturalesa essencial i “arquetípica” del pacient, que inclou aspectes com a personalitat, caràcter, temperament i, una cosa molt important, nivells de sobreadaptació al mitjà i actes de compensació a la resignació interna.
Altres factors a tenir en compte són les emocions reprimides, especialment la por i la culpa, però també la ira o els desitjos inhibits.
El sofriment aliè activa la meva necessitat de buscar solucions i si aquestes poden ser simples no necessito que siguin sofisticades. En canvi quan les circumstàncies són complexes i no hi ha una sortida fàcil acudeixo a tots els coneixements que he anat adquirint, investigo i no tinc inconvenient a buscar alternatives per a trobar una via de solució, sempre d’acord amb el pacient.
El context social, professional, familiar, l’hàbitat geogràfic, són aspectes que tinc molt en compte i evaluo la possibilitat de sol·licitar canvis, per part del pacient, en la seva interacció amb ells.
Treball amb una combinació de profunditat i pragmatisme, la meva intenció primera i última és ajudar les persones a sortir del sofriment i superar el problema o trastorn que presenten.
Si bé respecte molt, lògicament, les relacions personals i sentimentals no soc el terapeuta més adequat amb el qual treballar qualsevol tipus d’ensomni romàntic (excepte si formen part del problema o ajuden en la seva solució). Sí en canvi, i des d’una perspectiva no psicopatològica, ajudar en la consecució d’objectius en persones de totes les edats, fins i tot si són altament ambiciosos, és una cosa que em satisfà considerablement. Encara que com queda clar en el títol d’aquest article (i de la web) prefereixo el tractament psicològic de trastorns complexos.
Tinc un tracte directe i natural, correcte però sense massa escarafalls. Estic enfocat en l’objectiu terapèutic encara que, en gran part de les sessions, no sigui el tema principal de treball. Els símptomes els percep com la mesura que indica el curs de la teràpia, una vegada sé en quin nivell es troben prefereixo deixar-los a part i centrar la sessió en aquells aspectes que poden ser fonamentals per a la bona resolució del problema.
I encara que en tot moment sóc conscient del procediment que segueixo, de fet estic molt focalitzat en això, solc utilitzar un estil col·loquial per a anar transitant per diferents aspectes de la història personal, del relat i de les emocions del pacient, moltes vegades de manera subtil per a anar alliberant bloquejos i fent emergir aspectes inconscients fortament arrelats.
En una ocasió una pacient en l’última sessió de la teràpia em va dir: “Si algú em preguntés en què ha consistit aquesta teràpia no sabria com explicar-li-ho, l’única cosa que sé és que jo vaig venir amb una greu depressió (patida durant anys) i ara ja estic bé”.
D’altra banda, la meva personalitat agrada o no, com la de tots, però potser posseeixo un caràcter marcat, prudent al mateix temps, que els pot semblar fred o distant a algunes persones.
Sumo dues cites amb el significat de les quals estic absolutament d’acord, la primera del qual va ser professor de la universitat de Berkeley i filòsof de la ciència Paul Feyerabend: “De totes les formes de pensament que ha desenvolupat l’home, la ciència és una d’elles però no necessàriament la millor” i l’altra, extreta del Hamlet de William Shakespeare:
“Hi ha més coses en el cel i en la terra, Horaci, que totes les que pugui somiar la teva filosofia”.
Sóc conscient del poc popular que és, avui dia, encara creient en el coneixement científic, el no considerar-lo com una religió a la qual adorar. Però la raó, en aquest estadi d’evolució de la humanitat, encara pot aconseguir nivells de discerniment superiors dels quals la ciència empírica està preparada, actualment, per a demostrar.
Que alguna cosa no hagi estat validada no vol dir que no existeixi, i per a reforçar aquest argument només hem de pensar que tot el que avui és una realitat tangible per a alguns dels nostres ancestres i que van poder arribar a visualitzar o imaginar, en el seu moment, no va ser considerat més que una desraó per a molts dels seus contemporanis.
D’un mode particular estic molt compromès amb la cerca de la superació o millora significativa del trastorn presentat pel pacient i, encara que no sempre és possible aconseguir l’objectiu marcat, crec aconseguir, en termes generals, resultats terapèutics més que acceptables.
Barcelona, 2024