Damián Ruiz
Com es pot diferenciar un trastorn obsessiu sobre la pròpia orientació sexual, és a dir el dubte sobre si qui ho pateix és homosexual, de l’homosexualitat egodistònica o no acceptada?
Respondré d’una manera clara i concisa, la persona amb un TOC de contingut homosexual mai pot arribar a concloure. Aquest és el concepte clau que diferencia totes dues problemàtiques.
El dubte és permanent, ara sí, dins de dues hores no, ara accepto que sóc homosexual, al cap d’una estona penso que no, que mai m’han agradat els nois, ara he vist un home que m’ha semblat atractiu, per tant sí que ho sóc, un temps més tard m’adono que només m’agraden les dones… i així ròssecs constantment, en un permanent bucle de comprovació i dubte.
En canvi en l’homosexualitat egodistònica la persona no dubte, sap de la seva homosexualitat, sap de la seva atracció per les persones del seu mateix sexe però no vol admetre-ho, no pot integrar-lo, per qüestions morals, familiars, socials, etc.
Aquesta és la gran diferència, mentre en el TOC es dubta i comprova permanent, en l’altre cas se sap però no s’accepta.
L’homosexualitat és una variant de la sexualitat humana que representa, en qualsevol època, cultura o societat, entre el 5 i el 10% de la població. I és, a nivell psicològic i orgànic, tan normal com l’heterosexualitat encara que minoritària. –
Però després d’aquest aclariment insisteixo que, per la meva experiència terapèutica, cap persona que jo he tractat amb TOC d’orientació sexual ha resultat ser homosexual.
I vull deixar clar que quan he tingut i tinc pacients amb una homosexualitat egodistònica el meu treball consisteix en el fet que la integrin, l’acceptin i la visquin en plenitud, llibertat i responsabilitat. Però són dues coses completament diferents.
Respecte al tractament del trastorn obsessiu amb aquest contingut la teràpia consisteix a reforçar la determinació, la seguretat, l’autoestima, el valor i activar una agressivitat adequadament canalitzada per a sortir d’aquest bucle interminable.
En el fons, encara que sembli simple, és una qüestió de llibertat i d’ocupar el lloc que al pacient li correspon en el seu hàbitat social.