Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

25 gener, 2021

Madrid-Barcelona, Eros i Tanatos

Eros y tanatos

Avui hem comprat l’últim número de Vanity Fair, sortia Isabel D. Ayuso, la presidenta de la comunitat de Madrid, en portada. Ayuso té un aire a actriu de cinema mut, entre dolç i “vamp”, del Hollywood més clàssic. La intueixo tan freda com apassionada, tan arrogant com càlida, tan distant com humana i tan ambiciosa com diletant.

En tot cas governa Madrid d’una manera tan summament arbitrària que permet als seus habitants seguir amb la vida. Els va posar la màscareta com a tots i els va enviar a passeig, literalment. I així estan, omplint els bars i restaurants, els cinemes i teatres i la vida del carrer. És cert que hi ha contagis i morts, però això és l’existència. No els va pitjor que a uns altres i preservant la llibertat.

A Barcelona tenim en l’alcaldia a una portera esbufegant preocupada pel bon funcionament de la comunitat a la qual només et pots imaginar, en els seus moments més sofisticats, pelant castanyes i bevent moscatell. I en la Generalitat a una monja del procés, és a dir, a un senyor jove, d’aspecte sever i conscienciós que a més de portar-nos a tots cap a la independència somiada està obsessionat amb confinar-nos. Sort que hi ha algun liberal en el seu govern que se li oposa i el noi cedeix.

En tot cas des que Pasqual Maragall, un Senyor de Barcelona, quan aquest apel·latiu significava burgesia il·lustrada, progressista i cosmopolita, va deixar les seves funcions públiques i va venir tot el provincianisme pesat en forma de nuvolot gris, dens i permanent, Barcelona va deixar de ser la gran ciutat, catalana i espanyola, oberta al món, dinàmica, moderna, potent culturalment, innovadora i…Vital.

Ara la ciutat comtal, m’encanta aquest apel·latiu, és una mescla de jardí d’infància i parc geriàtric. A la senyora que governa li ha donat per reduir-la a un lloc humà i habitable, aquí vindria un gran badall, un lloc sense pulsió, sense contrastos, amb seients de ciment i fusta col·locats enmig d’encreuaments de carrers i en els quals se senten vells solitaris mirant el sostre, perdó, el cel…Els ancians autòctons són de caràcter reservat i els que van venir immigrats saben que són pur decorat.

Tenim una ciutat feminista, ecologista, acollidora amb els immigrants, gay friendly… El mateix que Madrid però amb neurosi afegida, és a dir, una ciutat cada vegada més soporifera tret que tinguis entre vint i trenta anys, però en aquestes edats fins a la vida en una devesa et pot semblar apassionant.

Jo solc comentar que m’agradaria que construïssin un skyline en tota la costa amb gratacels de disseny radicalment modern, generar una indústria de l’espectacle que no tingués res a envejar a les grans ciutats d’Europa i que servís per a atreure a totes les classes mitjanes del Mediterrani, potenciar l’alta gastronomia, barrejar ciència i tecnologia amb propostes de joves emprenedors, rebaixant els impostos i ajudant-los a crear projectes de valor.

I quan la gent és feliç, té treball i guanya diners es torna més solidària i d’aquesta pulsió neixen els vincles, i es tornen emocionants.

Aquesta ciutat cada vegada és més trista, mentre Madrid, com va dir el citat Maragall en un article, “ja s’en va anar”, i és un pol d’atracció gràcies a les seves polítiques econòmiques i socials.

Als meus amics independentistes, que saben que jo no ho sóc, sempre els dic que si m’asseguren que Catalunya serà Texas o Suïssa m’hi apunto. Però em temo que seria Bèlgica (i Bèlgica va ser una altra cosa).

L’impuls de vida (Eros) no es genera des del control exhaustiu sinó des d’un fer obert i permissiu que li permet a la gent respirar, fins i tot saltar-se les regles, sortir de la consciència i pensar amb el cor o més a baix. Un “laissez faire” és molt més productiu que el rigor preocupadís d’aquells que pensen que poden abastar-lo tot.

Quan Merkel va parlar, gairebé plorant, en el parlament alemany i va dir que el seu país, de més de vuitanta milions d’habitants, no es podia permetre cinc-cents vuitanta defuncions al dia per Covid, vaig pensar que estàvem destinats, els europeus, a ser un parc temàtic per a turistes asiàtics. És impossible major nivell de decadència. 

Per això m’agrada Ayuso, igual que em va agradar Pujol, malgrat tot, o Maragall, perquè es posen o es posaven el món per “montera”. Viuen i deixen viure, i creen felicitat.

I m’és tan grat ser políticament incorrecte…, un altre dia els parlaré de la Liza Minnelli i els formatges.

Damián Ruiz

Barcelona, 24 de Gener, 2021

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.