Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

28 gener, 2021

La llengua i la psique

idioma catalan

El cas català o què faries si la teva llengua materna estigués en perill d’extinció?

El llenguatge estructura el nostre cervell cognitiu, és a dir, el pensament.

D’aquí ve que puguem deduir que cada idioma genera una forma diferent d’afrontament de la realitat, especialment del món extern, però no sols això, també de com ens pensem.

Les llengües que es parlen en el món suposen una enorme riquesa col·lectiva, generen diferents perspectives, connecten amb plans diversos de l’existència i permeten un enriquiment mutu entre les diferents comunitats.

La qüestió és com preservar-les.

Donem per fet que, de seguir aquesta inèrcia, al final acabaran quedant cinc o sis idiomes: anglès, espanyol, mandarí, hindi, àrab i potser rus.

  • Actualment en el món hi ha més de 7.000 idiomes parlats per, almenys, 100.000 persones, i al voltant de 200 idiomes per més d’1.000.000 de persones-.

I és que si una comunitat parla anglès crearà un món molt semblant a l’estructura gramatical, sintàctica i fonètica d’aquest idioma, molt diferent a si ho fa en xinès, fins i tot en francès.

Fixem-nos en una cosa purament intuïtiva, en escoltar la dicció anglesa, així com la certa senzillesa de la seva sintaxi, podem veure una tendència al pragmatisme, fins i tot a un cert reduccionisme…deduïm d’aquí la configuració de la seva societat, tant la britànica com l’americana.

Anem ara al francès: ampul·lós, sofisticat, més complex, molt més adornat…deduïm també.

Són exemples bàsics.

Per això quan una llengua desapareix no és només ella la que passa a l’ombra de l’inconscient col·lectiu, -en realitat crec que tot roman de manera intemporal però en un estat no material (allò que ha tingut “cos” ha configurat realitats que van deixar empremta i, d’una manera o un altre, persisteix a través de noves generacions)-.

Encara així el món s’empobreix i tots els símbols, ritus i tradicions que estan vinculats a una part del coneixement també es dilueixen.

Podem entendre per què determinades comunitats sofreixen i lluiten per a preservar la seva llengua? En ella, d’alguna manera, viuen els seus ancestres, i tot una herència cultural, material i espiritual pot deixar d’existir.

Encara així hi ha llengües amb Estat, el cas de França, amb una part de la població musulmana proposant que l’àrab formi part de la cultura francesa, i lluitant contra la tremenda força de l’anglès, en principi molt més “cool” per als joves…cinema, música, videojocs…

França inverteix ingents quantitats de diners per a preservar la llengua, la cultura i un determinat estil de vida. El problema és que el francès ha deixat de ser un idioma necessari per a la comunitat internacional i s’ha anat convertint progressivament en un idioma de culte; dóna un cert toc d’elegància, fins i tot d’estatus a aquells estrangers que ho dominen. Però això no és suficient.

Ara anem al cas català.

Catalunya té una identitat cultural molt definida que inclou el seu idioma, el català.

No entraré en consideracions històriques perquè hi ha historiadors de prestigi que defensen que és una nació colonitzada per una altra, Espanya, i altres que consideren que forma part  d’aquesta mateixa nació de manera natural des de la unificació de les corones de Castella i Aragó per part dels Reis Catòlics.

Una anotació personal, com ja he dit en múltiples ocasions, jo no sóc independentista.

Una altra cosa és que sí que estic a favor de la preservació i defensa de la identitat pròpia de Catalunya, que inclou el seu idioma.

Però veurem què ha passat, molt breument, en els últims cent anys.

La segona república queda liquidada després del cop d’estat del general Franco. – Espanya té molta tendència a polaritzar-se, probablement més que cap altre país del món, i quan l’esquerra o la dreta es van a un extrem, l’altre es reactiva com un vas comunicant, i el conflicte està servit. Avís per a navegants! –

En la segona república el català era l’idioma habitual de la ciutadania d’aquesta comunitat però arriba Franco i el prohibeix, i fa dues coses molt intel·ligents (és curiós aquest home, al qual no se li concep precisament com una intel·lectualitat, l’astut que era): una ajuda al desenvolupisme industrial de Catalunya , establint una espècie de pacte implícit amb la seva burgesia (aquests que després, per art d’encantament, es van fer nacionalistes catalans d’un dia per a un altre, finalitzada la dictadura, quan una gran majoria van estar més que contents amb l’anterior règim) i la plena de nascuts en altres parts d’Espanya, especialment andalusos, murcians i extremenys. Dos ocells d’un tir. Té contentes a les elits i dissol, d’un cop de ploma, la prevalença de la llengua i la identitat.

El caràcter català és prudent i reservat i, entre que tenen l’idioma prohibit i els omplen l’espai geogràfic d’immigrants, passen a parlar espanyol de manera massiva excepte en l’àmbit privat. Ara posem-nos en el seu lloc! El teu idioma, la teva cultura i les teves tradicions passen a ser considerades secundàries, gairebé rareses, davant el nou que ha arribat.

Bé, acaba la dictadura, Espanya és una festa, especialment els 80.

I cal reconstruir Catalunya.

El nacionalisme es fa hegemònic i el català comença a ser considerada una llengua de prestigi. Hi ha una certa bonança econòmica…i progressivament es va implantant l’idioma autòcton a les escoles.

El català avança, es crea la immersió lingüística, sembla que tothom està d’acord.

Però… les àrees metropolitanes de Barcelona ja no estan formades només per una majoria de persones sense formació, treballadors de base vinguts d’altres parts de la península. Ara ja hi ha universitaris, professionals,…en definitiva noves classes mitjanes que parlen, fonamentalment, espanyol i que tenen dificultats per a integrar-se en l’imaginari col·lectiu català.

  • A diferència dels bascos, que han estat molt més combatius, per dir-ho suaument, però el temperament dels quals és més coratjós, noble i directe, quelcom en el fons ben percebut per la resta d’Espanya, el català es percep com a pusil·lànime, mesquí, interessat.. i, diguem-ho així…cau malament. Barcelona i Catalunya enamoren però no els seus habitants autòctons. –

Aquestes noves classes mitjanes comencen a empoderar-se, i jo que tinc la fortuna d’haver atès en la meva consulta psicològica persones de tots els àmbits, veig com els uns i els altres comencen a parlar-me com si vinguessin de comunitats diferents: els catalans, els espanyols, joves en la seva majoria, nascuts aquí.

Neixen nous partits polítics que saben captar i aprofitar aquestes circumstàncies, i la comunitat acaba dividint-se i polaritzant-se.

I ens trobem que ara, de facto, hi ha dues comunitats.

Els uns, els nacionalistes, arriben a la conclusió que o s’independitzen o es dilueixen i desapareixen davant la força i la predominança de l’espanyol.

Els altres comencen a percebre al món nacionalista com a pesat, insistent i els comença a generar un cert rebuig.

La societat es tensiona, i des de l’independentisme més exacerbat es planteja, secretament encara que de manera més o menys pública, la possibilitat de generar un esclat civil, amb possibilitat real de guerra entre parts, amb la idea de que els organismes internacionals podrien intervenir, forçant a un referèndum que, si no a la primera, tard o d’hora es guanyaria.

Dins de la comunitat, l’espanyolisme ignora i es distancia del nacionalisme, al mateix temps que aquest últim cada vegada percep amb més ira la indiferència i l’expansió dels primers.

Coniunctio oppositorum, la conjunció dels oposats, segons la tradició alquímica cristiana, aquesta seria l’única solució. Un esclat civil en forma de conflicte podria generar greus conseqüències, els organismes internacionals no sempre actuen amb celeritat, i un referèndum pactat, donada la correlació de forces en el parlament espanyol pot esperar dècades.

Les dues comunitats han de conèixer-se i reconèixer-se, si no ho fan així la situació acabarà enquistant-se. Si predomina el menyspreu dels uns sobre els altres, l’espanyol s’acabarà imposant, omplint de ressentiment a una part de la població i, per l’altra, sentiran que els nacionalistes els miren amb altivesa i condescendència el que farà que defensin cada vegada amb més força posicions centralistes.

En definitiva l’única via, crec, per a resoldre aquest conflicte és la de renunciar a la independència a canvi d’involucrar a tota la comunitat no sols en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat catalana sinó també en la integració d’aquesta en el modus vivendi de tots els habitants de Catalunya.

  • Stefan Zweig (1881-1942), el memorable escriptor austríac que, en tant que jueu va haver de fugir al Brasil, al costat de la seva esposa, escapant dels nazis, va acabar suïcidant-se. Probablement per la tristesa i la solitud però també perquè el seu món, aquest món d’ahir que tan bé va narrar en una de les seves obres, havia deixat d’existir. I ell ja no pertanyia a res. –

Quan mor una llengua, una cultura, mor un tros de cadascun de nosaltres, visquem on visquem, i sí…potser en aquest món narcís i tecnològic, tots sobreviurem a base de distraccions però el nostre esperit vibra amb els símbols, amb els rituals, amb les tradicions.

A ningú li agrada deixar de sentir la llengua en la qual la seva mare li parlava de nen.

Damián Ruiz

Barcelona, 28 de Gener, 2021

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.