Damián Ruiz
Quan una persona pateix un trastorn obsessiu, del tipus que sigui (de contaminació, d’orientació sexual, de por de danyar a algú, de pedofília, de neteja, etc.) segons el grau d’intensitat pel qual estigui afectat sol tenir un nivell de sofriment psicològic i de preocupació molt elevat.
Per això, el primer, i més important, és acceptar que la simptomatologia obsessiva no sorgeix voluntàriament de la persona, ni del seu pensament conscient, sinó que és un element irracional derivat d’una elevada ansietat no canalitzada, una espècie de factor autònom i inconscient.
Perquè més enllà de la possible predisposició genètica el que sí que sé, després d’anys d’experiència terapèutica, és que hi ha hagut un desencadenant en algun moment de la vida del pacient, normalment en la seva infància o adolescència, un fet traumàtic puntual o espaiat en el temps que va generar un bloqueig dels instints i de les emocions. Bloqueig que va portar a la persona a un nivell excessiu de repressió i adaptació a les circumstàncies per a evitar situacions negatives.
És a dir, va aprendre a viure prescindint dels veritables desitjos i de l’espontaneïtat que els acompanya per a, atrapat en la por, procurar que gens dolent ocorregués.
A partir d’això el que cal fer, en resum, és retornar a la persona la llibertat de ser ella mateixa recuperant els seus instints (això és el que ens fa interactuar en el nostre hàbitat de manera més oberta), les seves emocions i la connexió amb la seva veritable essència com a persones i, per tant, superar, repeteixo, la por i la culpa (emoció adjunta en una gran majoria de casos).
El meu treball terapèutic no consisteix a ensenyar a manejar els pensaments o els rituals obsessius. El que tracto de fer és procurar que desapareguin i per a això és imprescindible reduir considerablement l’ansietat subjacent canviant, d’acord amb el pacient, el seu estil de vida, així com ajudant-lo a tornar a recuperar la connexió amb la seva part més “primària” a través d’una sèrie d’activitats, pactades, a realitzar en la seva vida quotidiana.
És evident, d’altra banda, que tot tractament psicològic és “personalitzat” i si faig esment exprés d’això en el títol de l’article és perquè no treballo amb tècniques ni estratègies d’ús generalitzat sinó amb una sèrie d’accions i recomanacions expressament desenvolupades per a cadascun dels pacients.
Superar o reduir significativament un TOC, per molt greu que sigui, és possible en una gran majoria de casos.