Damián Ruiz
Quan un pacient contacta amb la intenció de fer teràpia individual, presencial o en línia, el primer factor a tenir en compte és el nivell de consum d’una determinada substància perquè, honestament, si és excessivament elevat no considero adequat tractar-ho. Per a aquests casos és molt millor l’ingrés en centres privats o públics per a procedir a una desintoxicació i, posteriorment, una vegada realitzat el programa terapèutic establert per aquestes clíniques llavors és possible fer un tipus de teràpia més personalitzada i individual.
Si estem parlant de consums de màxim una o dues vegades per setmana llavors podem considerar iniciar teràpia.
El meu procediment no és cognitiu-conductual per tant em centro fonamentalment en dos aspectes: perquè consumeix i nivell d’addicció, és a dir els motius de l’inici del consum i els presents i fins a quin punt el pacient està més encadenat psíquicament a la substància del que ell o ella creï.
Afegeixo que en les primeres sessions terapèutiques, a l’ésser una novetat i un estímul nou, el pacient sent cert grau de satisfacció, en primer lloc perquè “s’ha posat en tractament” i en segon perquè “està convençut/a que aquesta vegada ho superarà”.
Bé, no té perquè ser així, o sí, però per descomptat no es pot percebre d’una manera trivial.
Superar una addicció és un treball ardu, perseverant, constant, d’alts i baixos, a vegades d’acceptar recaigudes i seguir endavant. En la majoria d’ocasions és una lluita permanent fins a aconseguir-ho, i llavors és molt més creïble i de confiança que si s’ha deixat fàcilment, encara que pot ser, en alguns casos, molt pocs, també s’aconsegueixi.
Durant el procés caldrà tenir en compte tots aquells elements que van units a l’addicció, poso alguns exemples: l’èxit, la seducció, la frustració, la baixa autoestima, el rendiment laboral, la insatisfacció encoberta, etc.
I pot ser necessari fer canvis substancials en la pròpia vida i alguns suposaran renúncies i altres noves oportunitats però tot tindrà un sentit.
Serà imprescindible arribar a l’essència de la persona, a les seves emocions més significatives, les que expressa i les que no, i a superar o integrar traumes o situacions viscudes que dificulten l’abandó del consum.
Una nota important, no solc perseguir els pacients, és a dir deixo a la seva voluntat la continuïtat de la teràpia més enllà de contactar-los en cas de no presentar-se en sessió i estic disponible, fonamentalment en hores laborables, per a parlar si apareix algun tipus de crisi però entenc que és la persona la que ha de tenir la maduresa i la voluntat suficient per a seguir en tractament més enllà del que esdevingui en la seva vida.
En canvi no fio l’èxit terapèutic a la voluntat del pacient sinó, com explico en el meu llibre sobre aquest tema, el fet d’aconseguir que no necessiti el consum, que senti un rebuig absolut per la substància i que entengui la necessitat de desprendre’s completament d’ella.
És tot un camí i tot un treball per totes dues parts, la del pacient i la meva, però es pot aconseguir.