Damián Ruiz
Tractar l’addicció a la cocaïna en una consulta privada és una cosa complexa pel fet que aquesta substància no sols afecta al funcionament normal del cervell a nivell bioquímic i neuronal sinó que a més, i a un nivell simbòlic, compensa mancances, aspectes personals sense integrar o elaborar o estils de vida veritablement poc satisfactoris.
La cocaïna arriba a crear la idea que sense ella és difícil realitzar determinades accions: gaudir d’una festa, del sexe, concentrar-se, relaxar-se, desconnectar, superar la por o la timidesa, aguantar la pressió laboral, atrevir-se a prendre decisions,… És una droga que el cervell adapta per a generar funcions diverses.
Deixar-la pot ser fàcil o molt complex. Al voltant d’aquesta substància hem creat un paradigma a nivell social: deshabituar-se s’ha convertit en una forma, metafòricament parlant, d’escalar l’Everest. És un impossible que requereix de molta infraestructura, de molta voluntat i d’un gran esforç i perseverança. I així és en la majoria dels casos.
Si parlem del tabaquisme, un tema menor en comparació, coneixem persones que l’han deixat d’un dia per a l’altre, després d’anys fumant d’un mode considerable, sense tornar a recaure, i altres que necessiten llargs processos clínics amb intervenció de diferents tipus de professionals de la medicina i la psicologia, i encara així, encara volent, no poden deixar-lo.
Amb la cocaïna succeeix que s’insisteix molt en la voluntat del consumidor o addicte. I sí bé és imprescindible abans del tractament, una primera pregunta: Vol deixar per complet la presa d’aquesta substància? Si el pacient respon “en realitat m’agrada consumir-la, vinc perquè crec que l’haig de deixar”, “voldria arribar a controlar-la, de tal mode que pogués fer-me una ratlla de tant en tant, encara que sigui una al mes o en moments determinats”, és que no està preparat per a iniciar un tractament, i millor posposar-lo.
La persona amb aquest problema ha de reunir dues condicions prèvies perquè una teràpia pugui arribar a tenir èxit, la primera, ha pres personalment la decisió de deixar la substància, més enllà del que li hagi pogut influir l’entorn, i la segona, la vol erradicar completament de la seva vida.
A partir d’aquí es pot començar a treballar de debò.
El meu enfocament, en aquest cas, no es basa en la voluntat del pacient.
Entenc que farà tot el possible en un inici, fins i tot si l’aliança terapèutica entre tots dos és bona, és molt probable que durant un primer període de temps això serveixi de motivació per a sostenir-se sense consumir.
Però… més aviat que tard pot començar la frustració, la necessitat de consum, el duel per l’absència de la substància, el famós “craving”, tan conegut per aquelles persones que han passat per diferents tractaments.
I com treballar contra això des d’una consulta psicològica si el pacient pot tenir accés immediat a la substància?
En el meu cas em baso en dos aspectes: un progrés sostingut focalitzat en la reducció de preses i quantitats, on sí que implica la voluntat i el control però d’un mode una mica més moderat, i dos la cerca, en la vida real i inconscient, d’aquells factors que van precipitar o precipiten aquest consum, més enllà dels aspectes bioquímics ja encriptats pel temps d’addicció. Aquesta última és una tasca més complexa però si comencen a detectar-se i a tractar d’esmenar-los fent-los emergir a la consciència i transformant les accions a realitzar en la realitat i fins i tot transformant l’estil de vida.
La meva formació psicoanalítica junguiana (encara que aquesta teràpia és eclèctica) i un caràcter resolutiu que entén que el coneixement d’alguna cosa no el transforma per si sol i que es requereix d’una acció, em porta a buscar, juntament amb el pacient, aquest canvi necessari.
Soc molt conscient que algú que abandona la cocaïna no pot passar a ser una persona normativa, monòtona i atrapada en hàbits estàndard, per molt aparentment feliç i reeixit que pugui semblar la seva vida i el seu entorn. És algú que necessitarà un nivell d’estimulació, fins i tot de passió vital bastant superior a la mitjana. Pot ser que hagi desenvolupat, fins i tot, una certa intolerància a la frustració. Tot això es tindrà en compte.
En resum, la teràpia per a deixar la cocaïna que segueixo no es basarà, com he comentat,en l’activació de la voluntat del pacient sinó en, com explico en el llibre que vaig escriure sobre el tema, en la seva capacitat de transcendir-la, de no necessitar-la perquè s’han integrat i elaborat aspectes no reconeguts i s’ha generat un nou estil de vida més motivador.