Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

21 novembre, 2022

El mirall trencat i la multiplicitat de les formes

Aquest cap de setmana passat vaig assistir a una jornada, via zoom, sobre el femení i la psique en Jung, organitzada per la societat francesa de psicologia analítica.
Un dels ponents va oferir una conferència al voltant de Fernando Pessoa i els seus heterònims, identitats fictícies creades pel mateix autor i que, suposadament, posseeixen una personalitat diferent i, per tant, escriuen des de diverses perspectives.
El conferenciant deia que Pessoa considerava la unitat arquetípica produïda pel cristianisme, estem parlant de principis del segle passat, una forma de decadència, en fer que la multiplicitat de formes en les quals es pot expressar l’ésser humà quedés clarament limitada.

El cristianisme, així com les religions monoteistes, estableixen dues figures clarament diferenciades: l’home i la dona, i tots dos d’orientació heterosexual.
És a dir sexe, gènere i heteronormativitat van units, de tal manera que no s’entén una expressió diferenciada d’això.

Actualment, en ple apogeu dels temps “woke” (moviment i ideologia d’esquerres que promouen la no discriminació i la justícia social per a totes les minories, siguin aquests grups racials, lgtbi o sectors alternatius) i de la política de “cancel·lació”, hi ha una tendència a promoure i protegir les diferents manifestacions que poden donar lloc en l’equació en la qual els citats sexe, gènere i orientació sexual es conjunyeixen de manera múltiple donant lloc a expressions de la identitat molt diverses.

Si per a Pessoa la “unicitat” era una manifestació de la decadència social, per als sectors conservadors de la societat és el contrari, és la “multiplicitat” el que ho representaria.

  • Una anotació, qualsevol que porti anys exercint la psicoteràpia com és el meu cas, sabrà que la representació d’aquesta unitat és falsa, i que només és un mirall en el qual ens agrada reflectir-nos, per a la comoditat i tranquil·litat de la nostra psiquis i de l’ordre social.
    Les vides de les persones són, més enllà de les conductes, molt més complexes del que es manifesten i, probablement, responen a molts més matisos que, d’expressar-se, trencarien aquesta unitat visual en la qual estem acostumats a viure-.

Quan anem pel carrer veiem a semblants que, aparentment, tenen identitats similars a les nostres, però si alguna cosa es manifesta de manera diferent, un “home” que vesteix de “dona” segons una percepció tradicional o una identitat no definida, i que no podem catalogar immediatament, llavors el nostre cervell pot inquietar-se buscant, ansiosament en alguns casos, una ubicació per al que acabem d’observar.

La qüestió és que la unicitat és asfixiant però la multiplicitat pot arribar a ser inquietant per a aquells que no tenen construïda una identitat, ja sigui perquè estan, per edat (especialment en l’adolescència), en procés de fer-ho, ja sigui perquè les circumstàncies de la vida no els ha permès consolidar-la (p. ex. traumes viscuts en èpoques primerenques).

És cert que en les societats autocràtiques s’imposa el criteri de mantenir el mirall en perfecte estat perquè cada individu pugui reflectir-se en ”els altres” sense cap mena de dubte o “desviació”, mentre que en les societats obertes i liberals les formes es van multiplicant de tal manera que, per a alguns sectors es genera un cert sotsobre col·lectiu, especialment en aquells que més necessiten un criteri estable, una única manifestació de l’“ésser”.
En algunes ocasions els que més s’inquieten poden tenir escindida una part de si mateixos, fins i tot expressar-la com “un complex autònom” que es manifesta de manera compulsiva o addictiva.

Deixar el “mirall trencat”perquè la realitat dels éssers es manifesti en una diversitat de formes i ho puguem veure en la seva màxima expressió no deixa de ser un exercici arriscat, potser més honest i autèntic, però perillós perquè aquells que requereixen d’una expressió clarament unívoca en la qual gènere, sexe i orientació han de manifestar-se segons la llei moral tradicional. En inquietar-los és possible que arribin a promoure una involució, amb l’única i clara intenció de reconstruir el mirall i deixar-lo impol·lut.

El terme mitjà, en el qual s’accepten espais psíquics i físics, dissidents de la unitat, es conserva el misteri i es permet l’assentament dels quals necessiten la claredat de les formes, és possiblement la millor opció per a la convivència social i per a la pau de les psiquis.

Trencar més el mirall podria començar a ser molt perillós.

 

 

 

Damián Ruiz
20 de Novembre, 2022
www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.