Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

4 març, 2021

El simbolisme psicològic de la monarquia

monarquía

Molta gent es pregunta: Quin sentit té la monarquia en la societat actual?, Per què algú pel només fet de néixer en una determinada família ha d’ocupar la prefectura de l’estat en una societat avançada? o Per a què serveix un rei?

En els moments actuals de profund nihilisme i relativisme social, generadors de tanta psicopatologia, totes aquestes preguntes poden donar lloc a la mateixa resposta: és una institució atàvica, desfasada i plena de privilegis que no corresponen a les necessitats contemporànies.

Però sota aquesta teoria subjeuen unes altres, ocultes fins i tot per a qui les defensa, i podria atrevir-me a enumerar-les:

  • L’univers tendeix a l’entropia, és a dir al caos
  • Igualitarisme, tots els humans som iguals
  • Materialisme social, no hi ha esperit ni transcendència més enllà de la realitat captable als sentits, directament o a través de sofisticats mitjans tecnològics
  • Creença en l’atzar, la sort forma part substancial de la realitat material dels éssers i organismes vius

I aquestes creences que acabo d’enumerar porten a considerar la institució de la qual escric com a innecessària, fins i tot injusta. I és una posició respectable com no podria ser d’una altra manera.

Encara que també estan aquells que tenen una idea radicalment oposada de l’existència.

I que es basaria en els següents preceptes:

  • L’univers és una estructura ordenada en la qual subjau un ordre matemàtic perfecte no recognoscible, encara, per a la raó.
  • L’atzar no existeix, res és fortuït ni intervé la sort. Tot el que succeeix té un sentit profund i es basa en uns principis axiomàtics (veritats atemporals) que corresponen a les lleis que regulen tant la naturalesa i el cosmos com la vida humana. I tota unitat pertany a un conjunt major i així successivament, de tal manera que no sols participem del nostre propi esdevenir sinó del d’aquells conjunts als quals pertanyem.
  • Existeix una predeterminació, no tant un destí rígid i fix, que correspon a la interacció entre la nostra naturalesa genètica i les circumstàncies ambientals en les quals vivim. Per tant existeix un destí que pot complir-se en funció de la nostra profunda harmonia amb ell, és a dir de posar-se al servei d’això.

Recordem el famós lema inscrit en el temple d’Apol·lo a Delfos, “Coneix-te a tu mateix”, o la idea de “individuació” que utilitzem en l’anàlisi junguià. Perquè el primer, per a saber a on ens dirigim, és conèixer els qui som.

  • Els éssers humans no som iguals. I no per una qüestió de classe social, ni de sexe, ètnia, religió, cultura, zona geogràfica, nivell econòmic o professional, no som iguals perquè mentre uns es disposen a treballar per a domesticar els aspectes inferiors del seu ser, sublimant gran part d’ells, uns altres es lliuren a les formes més baixes de les passions humanes. D’aquí ve que persones que provenen de circumstàncies de partida terribles aconsegueixin posicions elevades i altres, naixent amb tot al seu favor, puguin arribar a autodestruir-se.
  • El principi de jerarquia és fonamental per a l’estructura i estabilitat de qualsevol sistema. Només des de l’ordre intrínsec dels organismes es pot aconseguir l’estabilitat que permet el desenvolupament dels individus.
  • Transcendència i esperit. És l’ésser humà un ser transcendent o la seva existència és purament material? Són les tradicions religioses i místiques de la humanitat pura fantasia o corresponen a un saber i uns fets profunds i significatius?

Al meu entendre tota vida té sentit i la humanitat ha sabut captar i comprendre, en forma, potser, de metàfores i al·legories, la qual cosa subjau en la seva essència, i per això ha pogut desenvolupar coneixements que de l’un o l’altre manera han elevat la seva naturalesa animal fins a aconseguir, en determinats casos, cotes de profunda espiritualitat.

  • Símbol. El concepte símbol significa etimològicament allò que uneix. Els símbols són necessaris per a vincular a una població, per a proporcionar-li un sentit i per a oferir un receptacle a partir del qual projectar i rebre la sensació de pertinença.

El concepte oposat a símbol és diabolo (diable), allò que separa i escindeix, que trenca i fractura. No cal dir que la societat en la qual vivim està regida per aquest significat metafòric. No és que hi hagi un ens amb banyes i cua, simplement està simbolitzada per aquest significat.

  • Hybris. En una societat amb clares tendències psicopàtiques i narcisistes, el concepte de Hybris, supèrbia i arrogància, està profundament arrelat. Fixem-nos en la política, on prevalen el màrqueting, l’estratègia curtterminista, i en la qual abunden, -no tots per descomptat-, líders narcisistes interessats en la lluentor del seu propi ego o en la destrucció d’allò que configura l’ordre social. Prenguem consciència de l’enorme distància entre les dificultats de la població i de les seves necessitats i les prioritats d’unes certes elits polítiques. Això no succeeix només en un país, succeeix en molts països.

Per tant, la institució monàrquica, el rei, representa un símbol d’unió que no sols vincula a la població actual amb el present, sinó amb el passat i amb el futur.

Perquè el rei sigui símbol és necessari que estigui arquetipat, és a dir que es configuri com a tal, amb el profund poder intrínsec que confereix aquest rol en concret. I per més que les dificultats s’acumulin, que les circumstàncies siguin adverses, o que els seus enemics, com és el cas actual a Espanya, generin de manera permanent una campanya d’assetjament i enderroc, si la seva essència roman fort, ell o ella romandran.

Els arquetipus són, en la mesura de qui s’encarna en ells, extraordinàriament forts. Simplement requereixen no cedir a vel·leïtats estratègiques.

A nivell pràctic un rei o reina constitucionals i democràtics, amb un paper moderador o regulador, representen la garantia que, en cas d’arribar algun psicòpata al poder mitjançant estratagemes maquiavèl·lics, aquest haurà de rendir comptes no davant una persona sinó davant un símbol arquetípic, i potser és el fre per a evitar els actes de destrucció que aquestes figures patològiques sempre impliquen.

Per tant, la monarquia no és gratuïta, està vincula al destí, a una visió transcendent de l’existència, a una creença que hi ha un ordre intrínsec a la vida, al principi de jerarquia i a impossibilitar l’arribada de figures titàniques que pretenen pervertir l’ordre intrínsec de les coses.

Lo “diabòlic”, des d’una perspectiva metafòrica, està guanyant la batalla, no hi ha dubte, i els seus “servents” pretenen destruir-ho tot: institucions, creences, identitats, models de vida,…per a instaurar el caos i l’atomització egocèntrica i solitària dels individus, purs consumidors perduts en la seva reactivitat.

I per a guanyar al relativisme, al nihilisme i a les seves lleis d’enginyeria social solament hem de “romandre” i defensar tot allò que desitgen derrocar.

Els nostres símbols són el gran bastió contra el diabòlic.

Prenguem consciència.

Damián Ruiz

Barcelona, 3 de Març, 2021

www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.