Damián Ruiz
La depressió major afecta a entre un cinc i un set per cent de la població americana i europea.
A nivell terapèutic la combinació de psicofàrmacs més tractament psicològic és el que ve utilitzant-se habitualment per a les persones que pateixen aquest trastorn. En els casos més greus s’ha assajat amb teràpies d’estimulació cerebral.
Els resultats són ambivalents però, avui dia, res s’ha mostrat prou efectiu com per a considerar que hi ha una única teràpia adequada. Sempre dependrà del pacient i de la seva idiosincràsia, així com complexitat.
Pel que respecta a mi treball amb la hipòtesi que tot trastorn psicològic té un component biològic, probablement una predisposició genètica, més un desencadenant circumstancial. I sobre el bioquímic no es pot incidir perquè marca tendència però què es pot fer amb allò que ha quedat incrustat en la psique de la persona ja sigui una cosa viscuda en el ventre matern (Frank Lake, 1914-1982), els primers moments de vida (Wilfred Bion, 1897-1979, Donald Winnicot, 1896-1971) o posteriorment.
En tot cas les experiències sofertes amb un clar component traumàtic ja sigui puntual o durant un període de temps, més breu o més llarg, són, en la gran majoria de casos, imprescindibles perquè la predisposició biològica s’activi i fins i tot es faci crònica.
Llavors imaginem algú que en el més profund de la seva psique inconscient, tota aquesta informació que no accedeix a ser processada pel cervell racional però que condiciona la vida de la persona, viu un conflicte de forces psicològiques molt oposades, per exemple la tendència cap a l’autodestrucció (impuls tanàtic, Freud, 1856-1939) i la tendència a la transgressió en la vida real, transgressió, per exemple, del codi moral de l’ambient familiar o ètic circumdant. Són energies nervioses molt poderoses que poden portar a prostrar i inhabilitar a la persona per a la vida.
Imaginem que a través de diverses tècniques, anàlisis de somni, exercicis projectius, diàleg terapèutic, analític, etc…arribem a descobrir el gran conflicte subjacent. La qüestió és, en aquest cas, què fem a partir d’aquí.
Els psicofàrmacs, dels quals sóc partidari si milloren la condició del pacient, poden també enfortir el conflicte perquè actuen de mode genèric, és com, d’algun mode, proveir de nous reforços a cadascun dels combatents.
Per això, una vegada que el pacient reconeix la lluita interna, les oposicions que bateguen internament, i això ha requerit un treball terapèutic previ, cal passar, segons el meu mode de veure, a l’acció.
Però l’acció ha de tenir un sentit, no es tracta de sortir a passejar, fer esport i distreure’s, tant de bo fos tan senzill. L’acció ha de ser focalitzada a aconseguir que la pulsió eros (de vida), encara que estigui en condicions d’inferioritat, fins i tot si la pulsió de mort és molt més poderosa, arribi un moment que venci i retorni a la “existència real” al pacient.
Aquesta acció, al principi, ha de ser gairebé única, i ha de ser repetida una vegada i una altra fins que la persona la incorpori com a rutina i encara que li costi un enorme treball realitzar-la.
En alguns casos la combinació d’exercicis corporals i determinat tipus de respiració, un esport de contacte com la boxa o la pràctica de la dansa africana, com a exemple, poden començar a ser el punt d’inflexió, no en si la solució, però sí allò que iniciï el canvi. Si el pacient no es veu capacitat per a iniciar aquests moviments caldrà començar a poc a poc i potser de manera molt més senzilla, però l’acció, per molt petita que sigui és imprescindible. Però insisteixo no qualsevol acció sinó aquella que tingui lògica. Personalment detesto la idea que una persona afectada per un trastorn psíquic no orgànic hagi de distreure’s o aprendre a manejar-lo per a fer-ho més suportable. Un terapeuta ha d’anar, per tots els mitjans adequats al seu abast, a intentar la superació del problema o la seva reducció significativa, i a vegades s’aconsegueix i altres no, però si la idea de partida és limitada probablement poc es farà. Una altra cosa és quan hi ha una condició orgànica real diagnosticada i constatada per proves mèdiques.
Al llarg de la meva vida, a més de per la psicologia en els seus vessants biològica i psicoanalítica (especialment junguiana, la meva formació), m’he interessat per qüestions de tipus antropològic i etològic, llegint sobre la conducta dels animals, especialment primats (Frans de Waal, 1948-2024), però també sobre diferents rituals i accions de tribus primitives utilitzats per a sanar ment i cos, i encara que tot això està descartat avui dia, potser queden els vinculats a la ayahuasca o altres substàncies al·lucinògenes, que poden convertir-se en addictius i, per descomptat, contraproduents per a persones amb una estructura psíquica fràgil, és una informació que pot oferir-nos aspectes interessants i a tenir en compte.
La depressió profunda és, avui dia, tan personal, és a dir respon tant a la idiosincràsia de cada pacient que els tractaments no poden ser més que personalitzats. Potser algun dia la ciència donarà amb “el mètode” però avui cal treballar terapèuticament amb tota la complexitat procedimental que això suposa.