Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

9 desembre, 2021

El Trastorn Obsessiu des d’una perspectiva simbòlica

Quan ens pregunten quina línia psicològica seguim a l’IPITIA, el centre que dirigeixo, per a tractar el TOC sempre responem que és una línia eclèctica i integradora, un mètode analític-experiencial, en el qual sí que hi ha elements conceptuals propis de la teoria junguiana, perquè aquesta és la meva formació, però no són els únics, la teoria bio-psico-social de Th.Millon o la pròpia etologia, -estudi del comportament animal-, són si cap tant o més influents en la forma de teràpia que utilitzem.

En aquest article, en canvi, tractaré d’aproximar-me al que podria ser una visió simbòlica del que podria ser un TOC.

Parteixo d’una premissa, un trastorn obsessiu s’origina a través de dues variables fonamentals:

  1. Una certa predisposició genètica (que no condemna, és a dir que no té perquè manifestar-se sinó hi ha factors que la desencadenen).
  2. Experiència traumàtica o estressant viscuda en un moment puntual de la vida o durant un determinat període de temps, especialment en la infància o l’adolescència.

Quin és el grau d’influència de cada variable? Dependrà de cada cas però sense la concurrència de les dues no es dóna un trastorn obsessiu (m’atreviria a dir que les dues són necessàries per a qualsevol mena de trastorn psicològic).

Per tant sí, reiteradament sí, contundentment sí, es requereixen les dues variables perquè es doni aquest trastorn. I em sembla gairebé una frivolitat considerar que només una és la causant, sigui com sigui d’ambdues.

Llavors què ocorre?
El cervell reptilià, amígdala-hipocamp, queda impregnat d’una memòria emocional atrapada en la por i/o la culpa. I, per tant, “segresta” el psiquisme de la persona.

La persona afectada passa a viure, a partir d’un cert moment, més per evitació que per desig, més perquè no ocorri gens dolent què per a aconseguir el positiu. La vida és un tauler d’escacs i l’espontaneïtat a penes existeix. S’ha instal·lat la rigidesa i l’ansietat es manifesta com la forma que té l’organisme per a rebel·lar-se, i quan no se li fa cas, es converteix en una manifestació obsessiva/compulsiva.

Vaig al simbòlic.

Començaré amb dos déus grecs, Apol·lo i Dionís eren germans de pare, Zeus, el déu suprem de l’Olimp.
El primer representa l’ordre, l’harmonia, la raó, la civilització i la bellesa, entre altres.
Dionisio per contra, representa l’excés, l’èxtasi, el caos, l’espontani, lo anticonvencional,…
Poso un exemple:
Un pintor apol·lini serà aquell que faci retrats realistes tractant d’aproximar-se fidelment a l’objecte, un de dionisíac es deixarà portar per la intuïció i per l’emoció per a compondre una cosa molt més pròxima a la seva particular percepció sensorial que a la veritat.

Quin déu predomina, simbòlicament parlant, en una persona amb TOC?
Apol·lo, sense cap dubte, en la seva màxima esplendor, i Dionís a penes existeix, ni ombra d’ell (o sí si ens referim al concepte junguià d’ “ombra”, l’inconscient latent que alberga tot allò que som i sentim però no vivenciem en la realitat) .
És més, fins a les activitats pròpies d’aquest últim, com ballar, es realitzen des de la perspectiva del primer, de la raó. La persona actua controlant els seus moviments i la imatge que pot estar oferint davant els altres.

Llavors, lògicament, caldrà integrar a Dionís, com a mínim prou com per a compensar la tirania apolínea (això que en el meu llibre anomeno “rescatar a la princesa”).

Caldrà invocar-li com feien els antics grecs, o millor començar a activar aquelles tasques o vivències pròpies de la seva deïtat.

Un parèntesi. És veritat que hi ha personalitats del món de l’espectacle que pateixen un trastorn obsessiu, així és, i que aparentment són dionisíaques: alcool, algunes drogues, sexe promiscu, festes… Sí, però tot ho fan des del control!És més, potser sense determinades substàncies no podrien “diluir-se” com ho fan dins o fora d’un escenari!
Perquè evidentment, per a un apolini “dur” la integració d’“el seu contrari” requereix de valor, de molt de valor. I no tots estan disposats a fer-ho. Perquè per a algú amb TOC tot el que significa “deixar-se portar” els sona a aventura arriscada, a ridícul o alguna cosa que no poden controlar i els espanta.

Imaginem la següent escena:

Arriba un apol.lini pur a la consulta: fa esport amb assiduïtat, estudia o va estudiar una carrera tècnica o científica, té una núvia a la qual vol i amb la qual espera formar una família, es porta bé amb els seus pares, fins i tot té cert nivell d’amistat amb ells, especialment amb el pare i té amics amb els quals surt a prendre alguna cosa i a divertir-se. Evidentment és incapaç de transgredir mínimament en cap aspecte: és fidel fins a la medul·la, creu que a totes les dones els agraden els homes i a tots els homes els agraden les dones, en el seu imaginari el pack “dona-fills-casa-gos-piscina-barbacoa-futbol” es presenta com el paradís en la terra.
Si la seva vida fos una sèrie cinematogràfica el màxim que podria passar a nivell dramàtic és que al gos se li clavés alguna cosa en la pota i haguessin de sortir d’urgències a buscar un veterinari.
Hi ha un concepte que mai entendrien ni entenen: l’ambigüitat.
Per a un apol.lini pur les coses són el que representen formalment, ni més ni menys.
Per això si llegeixen els agrada la novel·la històrica per exemple, on els sentiments són sempre nobles i poc daus a vel·leïtats, o assajos, on conreen el pensament.

Però resulta que al nostre apol.lini li va succeir una circumstància dramàtica, per exemple, va veure a la seva mare besant-se amb un altre home quan ell era petit. Això li va generar un impacte tal que, des d’aquell moment, i de manera inconscient li ho va guardar per a si i va tractar de fer que els seus pares mai se separessin. Des de llavors viu amb una por latent, al fet que la família no es destrueixi, i amb culpa per no haver dit res.
Ja tenim el desencadenant futur de l’ansietat, i potser del trastorn obsessiu.

Viu atrapat en un dogma conservador que no es correspon amb la realitat de la vida, és esclau d’una creença. Tot és molt més canviant, amb múltiples matisos, més complex.

I si no integra el component dionisíac, sinó desenvolupa l’ànima (l’inconscient femení en la psique de l’home), si no “rescata a la princesa”, pot viure atrapat en l’ansietat, sense capacitat per a gaudir de la vida, per a relaxar-se, per a diluir-se.

Com s’integra Dionís?

Fonamentalment a través del cos i els sentits: el ball, la música, el teatre, els massatges, el no fer res, la creativitat a través de qualsevol manifestació artística o musical, l’harmonia del cos (i no tant la musculació del cos), la cerca de la bellesa en un mateix o els altres, sortir del que s’estableix (no és necessari trencar cap regla moral o ètica), la comprensió de l’altre, sigui d’un altre gènere, d’una altra tendència sexual, d’una altra cultura, l’obertura en tots els sentits.

Però clar, tot això requereix d’un procés terapèutic més complex, pràctic però profund, perquè del que es tracta és de generar una personalitat més integrada, sense una excessiva unilateralizació.
Estem en temps de reduccionisme i de simplismes psicològics però la psique requereix d’una certa fondària en abordar-la i el canvi requereix d’acció.

Damián Ruiz
www.damianruiz.eu
Barcelona, 9 de Desembre, 2021

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.