Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

29 setembre, 2021

Homosexualitat i homofòbia

A partir del recent escàndol eclesiàstic, vox populi, i que jo, com uns altres, no ho podem percebre més que com una cortina de fum de la qual ni tan sols la primera capa, el suposat motiu, és del tot certa, voldria fer una reflexió psicològica respecte a aquesta realitat, més estesa del que sembla, dels homosexuals homòfobs.

Comencem per alguna cosa que crec que és evident: no tenim perquè simpatitzar amb tots els col·lectius, o fins i tot no tenim perquè fer-ho, com és el meu cas, pels sectors més histriònics i radicals d’aquests col·lectius, siguin lgtb, feministes, ecologistes, cristians, progressistes o conservadors. De fet penso que aquests sectors fan un mal servei al col·lectiu que defensen.

Però no simpatitzar no significa “odiar-los”.
Detestar a un sector de la població comença a tenir una cosa més personal, més intrapsíquica, que afecta la pròpia personalitat. Sobre el tema en qüestió és lícit que algú per edat, per tradició conservadora, per costumisme moral, no vegi be determinades manifestacions públiques entre persones del mateix sexe, sempre que les respecti i respecti les lleis que les protegeixen. Fins aquí res a dir.

Fins i tot podem diferenciar diversos tipus de posicions respecte al col·lectiu lgtb per part de la majoritària població heterosexual:

  • Simpatia: En considerar que el respecte a la diversitat i pluralitat sexual genera una societat més oberta i plural.
  • Indiferència: Es respecten els avanços i drets del col·lectiu sense percebre’l necessàriament com un avanç social.
  • Qüestionament conceptual: Es considera que aquest col·lectiu està prenent excessiu protagonisme i visibilitat i que minva les estructures tradicionals i conservadores de la societat. Per dir-ho d’alguna manera, per a ells, haurien d’acceptar el seu rol social com a “minoria” i conformar-se amb ser respectats i tenir drets civils garantits.
  • Rebuig visceral: Es genera una actitud emocional d’odi, de tal manera que la presència d’un sol individu, d’una actitud o gest determinat, d’una escena en una pel·lícula, qualsevol element que tingui a veure amb una cosa vinculada amb aquest col·lectiu desperta una enorme ira i agressivitat, i això és especialment interessant d’anàlisi quan qui ho senten són individus adults.

Diguem que les tres primeres posicions podem considerar-les acceptables i es mouen en els dos extrems de les ideologies democràtiques, tant a esquerra com a dreta.

La qüestió és què porta a algú a sentir aquest rebuig tan profund pels membres d’aquest col·lectiu?

En determinats països del món, on la religió incideix de manera profunda sobre les ments dels seus habitants, aquesta orientació es concep com una desviació o, en el millor dels casos, com una feblesa. I el que no saben és que és un constructe psicològic invariable i immodificable i que no ve de l’equació simplista de “mare absorbent i sobreprotectora” + “pare absent o autoritari”, això és psicologia barata que s’utilitza profusament com a explicació per a justificar el suposat trastorn. Sota aquesta fórmula la meitat de la població mundial seria homosexual, i crec que està entre el 5 i el 10% solament (i a més no es “contagia”).
Però no, no va per aquí.

Després estan els que parlen que és un acte contra natura, alguna cosa que no és pròpia del món animal en llibertat.
Podem pensar quantes pràctiques realitzem els humans que no són pròpiament “naturals”?
Hi ha moltes més espècies que, en estat salvatge, tenen relacions homosexuals entre els seus membres: bonobos, llops, fins i tot en semillibertat com les ovelles, etc. que espècies que tinguin sexe oral que, segons està documentat, solament ho fem els humans i les ratapinyades de la fruita.
Sota aquesta premissa també hauria de rebutjar-se per part dels sectors més reaccionaris el sexe oral (o potser millor no?).

Un altre incís, fins a un cert punt puc comprendre als molt joves que els genera ansietat personal veure manifestacions amoroses que no els són pròpies. D’acord, tots necessitem referents i volem que siguin clars i definits, i es necessita encara temps per a poder acceptar la diferència-.

Però entre els homòfobs també podríem parlar de dos sectors diferenciats:
El moral-religiós que considera l’homosexualitat un problema de desenvolupament psico-sexual (l’equació que esmentava abans) però que poden sentir una certa “compassió” per l’individu “afectat”.
El “mascle sense fissures” al qual qualsevol membre del col·lectiu lgtb li sembla un viciós desviat i al qual no caldria “curar” sinó castigar de la forma més virulenta i exemplar possible.

El primer d’aquests sectors advoca per les teràpies de conversió que en si són una aberració i haurien d’estar radicalment prohibides arreu com ocorre a Espanya i en altres països avançats.
Aquestes teràpies que, en realitat no canvien res, sinó que, en el millor dels casos els “retornen al closet, a l’armari”, -per a alegria de l’entorn conservador-, i en el pitjor poden generar greus trastorns, fins i tot suïcidi, estan molt esteses en segons que zones del planeta. 

  • Per cert sempre m’ha sorprès aquesta obsessió dels predicadors per la luxúria, és l’únic dels set pecats capitals que els molesta, no importa que l’audiència a la qual es dirigeixen sigui de grossos de més de 140 kg, perquè la gola, per exemple, ni la perceben ni l’adverteixen-.

I és que l’homosexual “latent” impostat en “masclet” que usa a les dones sexualment com a exclusiva manifestació de la seva masculinitat, és a dir les freqüenta per a no posar-se en dubte, o el que assumeix el rol beatífic del tradicionalment correcte, o el que es fa sacerdot no portat per la fe, per la compassió o per la transcendència espiritual sinó per a aïllar-se del món, no pot veure res que entre lluqui la mínima condició homosexual. Per què? Perquè ho està reprimint, perquè el desig sexual o romàntic se li dispara i l’ha de contenir com sigui, i com ho fa? Atacant d’una manera o un altre als que el viuen amb naturalitat i tranquil·litat.

Un altre aspecte a tenir en compte, una persona pot ser homosexual, bisexual, heteroflexible o el que sigui, i té el dret a gestionar la seva vida com vulgui. Fins i tot té dret per creences morals determinades a no fer segons quines pràctiques. El que és absurd i neuròtic és no reconèixer-se en el que un és. Perquè per a bé o per a malament som el que som sexualment i és im-mo-di-fi-ca-ble, encara que com deia aquell humorista andalús “una mala tarda la té qualsevol” i podem ser susceptibles d’experimentar puntualment alguna cosa que no estigui dins del nostre registre sexual.- 

Per això podríem dir que l’homofòbia visceral sempre, i no sóc jo només qui ho pensa, amaga cert nivell d’homosexualitat. És a dir hi ha molta homosexualitat oculta en aquells que odien al col·lectiu lgtb i ja no diguem entre els sectors que volen “reconvertir-los”.
Traduït a una simple frase “Odio tant el que hi ha en mi que no puc veure-ho manifestat en una altra persona, i menys de manera tranquil·la i natural”.
American Beauty (Sam Mendes, 1999), pel·lícula guanyadora de l’Oscar, és un clar exemple del que estic explicant.

Com he escrit anteriorment una persona pot tenir una visió conservadora de l’ordre social i és absolutament respectable. La qüestió no és aquesta, sinó el perquè algunes persones odien i menyspreen als individus d’un determinat col·lectiu de forma tan personal.
Què han de reprimir?

Damián Ruiz
Barcelona, 26 de Setembre, 2021
www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.