Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

31 juliol, 2021

Ciència, psicologia i concepte d’ésser humà

Deia Paul Fayerabend, que va ser professor, entre altres, de la Universitat de Harvard, que “de totes les maneres de pensar que ha desenvolupat l’home, la ciència és una d’elles, però no necessàriament la millor”.
Amb això no qüestionava el paper del coneixement científic en els avanços de la societat sinó la possibilitat de criticar-ho, és més, de no necessàriament sotmetre’s a ell en totes les ocasions.
En la pandèmia del Covid-19, per exemple, hi ha hagut molta polèmica, sobre si eren els científics o els polítics els que havien de prendre les decisions sobre què fer i què no.
La realitat és que tants els uns com els altres, i a nivell internacional, han diferit en molts aspectes depenent de criteris tant empírics com de necessitat social.

Louis Pasteur, el famós científic francès, en el seu llit de mort va dir: “Bernard tenia raó , el germen no és res, el terreny és tot.” En referència a Claude Bernard, científic com ell, que postulava que era més important un adequat estat orgànic de la persona que el propi agent patogen extern. –

Traduït a l’actualitat, caldria preguntar-se si a més de la necessària vacunació de la població no han estat contraproduents els confinaments i les severes restriccions que han generat estats nerviosos i immunològics alterats i han creat organismes indefensos davant el virus? –

Amb això que estic volent dir?
Que la ciència té, fins i tot per a un sol tema, diversitat d’opinions, i en molts casos la unanimitat està lluny d’aconseguir-se.

El coneixement científic és imprescindible per a l’avanç de la societat en tots els seus aspectes, però aquest també és manipulable.

Si una empresa tabaquera invertís milions de dòlars o euros a realitzar estudis estadístics que trobessin factors positius per a la salut del consum de tabac segur que els trobarien, i es podria publicar un resultat rigorós obviant els aspectes negatius, que són molts, i ressaltant exclusivament aquestes variables positives.

Des de l’origen de la psicologia hi ha hagut diferents corrents de pensament sobre la psique humana, sobre les emocions i la conducta. Qualsevol coneixedor d’això sabrà que existeixen solament en la psicoanàlisis múltiples ramificacions, així com en el cognitivisme, la teoria sistèmica, la bioenergètica, etc.
Cadascuna d’aquestes línies psicològiques té una determinada visió de l’ésser humà, des de la creença en un inconscient que emmagatzema experiències i condiciona la vida actual de la persona fins a una visió merament reactiva de la conducta humana, independentment de quin hagi estat el seu recorregut vital.

Ara imaginem, com succeeix en realitat, que triem una sola d’aquests corrents i la convertim en “la veritable”, invertim diners perquè es facin estudis experimentals, la fem oficial en universitats i hospitals, i a poc a poc anem descartant totes les altres, arraconant-les, fins a desprestigiar-les.

Imaginin que això es fes amb un partit polític, es triés un només i la seva ideologia es convertís en “l’única vàlida”, com passa a les dictadures.

Per què faig aquesta comparació?
Perquè en triar com a oficial una sola d’aquests corrents psicològics no sols s’està apostant per un model terapèutic, sinó per un model d’ésser humà, promovent una visió única del perquè del sofriment psíquic i del com tractar de resoldre’l.

La meva posició personal, des de la moderació, és crítica amb la deriva cap a la que es dirigeix la societat occidental actual, una cosa de la qual senzillament ni es pot opinar, atès que s’està imposant, des dels governs, un criteri estricte sobre el que és correcte dir (i pensar) i el que no.

Per tant, si volem tenir una societat diversa i plural, també respecte al que correspon al psiquisme humà, el just seria estendre el model científic en psicologia a les diferents variants teòriques i pràctiques que existeixen i no sols a una d’elles com es fa avui dia.
El finançament per a aquests estudis sorgeix, fonamentalment, dels diners públics i és molt fàcil marginar tota teoria que no combregui amb la visió unilateral, relativista i postmoderna que impera en l’actualitat.

El desenvolupament del coneixement al llarg de la història ha comptat amb teòrics i investigadors, retro alimentant-se mútuament, i finalment acceptant o descartant l’un o l’altre postulat en funció de resultats empírics.

Però avui ja no serveix pensar lògica i racionalment, cal fer-ho en funció de la “nova veritat” que està molt més vinculada a l’enginyeria social que a l’essència del que és i ha estat un ésser humà. Essència, que per a mi, és invariable independentment de l’època, la cultura o la moda prevalent a cada moment.

El pensament lògic i racional aplicat a la psicologia encara pot descobrir teories i mètodes diferents per a acostar-se al coneixement de la psique humana, i per tant a ajudar a superar diferents trastorns a les persones que els sofreixen. I per descomptat és necessari una constatació científica de tot això però sense descartar, a priori, hipòtesi que, a vegades, poden estar a prop de la veritat.

Damián Ruiz
Psicòleg  i Analista junguià
www.damianruiz.eu
Barcelona, 30 de Juliol, 2021

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.