Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

10 febrer, 2021

Sortir del confinament mental

confinamiento mental

L’altre dia veia, en un diari de tirada nacional, el vídeo d’una óssa a la qual havien alliberat d’una estreta gàbia d’un zoo i l’havien portat a un lloc on tenia molt més espai lliure però ella continuava movent-se físicament en aquest mateix espai en el qual havia viscut. És a dir, ho havia interioritzat i no sortia dels pocs metres quadrats dels quals estava acostumada.

Aquesta pandèmia que, existir, existeix, i el virus mata a molta gent, no deixa de servir també per a domesticar-nos i tornar-nos més asèptics, sent aquest un dels majors plaers dels capdavanters de la correcció política. No hi ha res que els entusiasmi més als nous dictadors del “bonisme” que tenir-nos bloquejats en totes les nostres accions.

Fins i tot detecto en tot aquest sector de grans conscienciats, que ens aletarguen amb les seves lletanies del correcte, un petit i pervers plaer en el fet que tot estigui tancat, la restauració, els hotels, els gimnasos, els clubs… A baix l’hedonisme! El món sofreix i vosaltres, frívols occidentals, continueu anant a la vostra!

Europa i els seus tovets dirigents, -que van tenir la meravellosa idea de negociar a la baixa el preu de les vacunes, tanta sensatesa i racionalitat!, i que gràcies a això han aconseguit que mig món les hi posi abans que nosaltres (perquè les paguen molt més cares)- tenen l’economia devastada.

A Espanya l’ocupació juvenil aconsegueix proporcions estratosfèriques, les pimes tanquen una darrere d’una altra però el panorama, no ens queixem, és esperançador, fonamentalment perquè s’aprovaran quatre lleis de chimichurri que faran que la societat sigui més justa i equitativa.

Però mentrestant la gent està farta, ja no sap què veure en Netflix, Amazon, HBO, Filmin…vídeos de youtube, tiktok, corre, passeja, saca al gos tot el que pot, i veu com tot s’esfondra…sense poder fer res, i a més avorrint-se considerablement.

I ara una paraula màgica: reinventar-se.

La reinvenció, encara que sigui un tòpic, no és una cosa fútil, sobretot perquè la majoria de la gent està sobreadaptada i té dificultats per a connectar amb els aspectes més profunds del seu ser, en els quals a vegades s’oculta un tresor.

Recordo a una senyora que em va comptar, fa ja molt temps que, una vegada que va enviduar i va deixar d’obrir la porta als pacients del seu marit mèdic, i es va quedar sense funció existencial, a part de relaxar el bíceps, va començar a acudir a una escola d’escultura i va acabar convertint-se en una artista d’una certa reputació, de la qual cosa sóc testimoni perquè vaig acudir a una de les seves inauguracions.

En l’inconscient nien infinitat de recursos que, en la major part dels casos, passen completament desapercebuts per al seu propi posseïdor. A vegades estan molt pròxims i ens els revelen els somnis, els desitjos, les nostres fantasies més profundes i serenes (aquelles que no provenen de la inflació ioica i que no són més que artificis per a la vanitat i banalitat). Per a acostar-nos a aquests recursos és important tenir en compte diversos factors, als quals arribarem a través de preguntes com aquestes:

  • Què em fa perdre la noció del temps?
  • Amb quins aspectes de la vida m’emocionen o activen la meva fantasia? (En aquest cas no cal tenir en compte aspectes com a sexe, diners, fama, prestigi…)
  • Si pogués canviar radicalment de vida i m’oferissin uns ingressos fixos a quina mena de treball em dedicaria?
  • Què m’apassiona?

Hi ha una tècnica que utilitzem en la teràpia psicològica i en l’anàlisi junguià anomenada “imaginació activa” i que consisteix a treballar mitjançant la visualització a través d’un cert nivell de suggestió/relaxació. És sorprenent veure a on es dirigeix, a on va cada persona. La meva “psique”, la primera vegada que la vaig practicar com analitzant, se’n va anar a Nova York, no explicaré detalls perquè el recorregut és una cosa llarga, i vaig aparèixer en una galeria d’art en la qual parlava amb la seva jove directora.

Cert que sempre em va apassionar l’art contemporani, pintura i fotografia, però potser el tenia en latència, i encara que de manera tímida ja havia començat a treballar en això. Però a poc a poc va anar agafant forma i, al final, vaig decidir dedicar-li temps i energia.

La qüestió en tot cas és indagar en allò que un és, un bon exercici consisteix a agafar un paper en blanc i escriure tot el que ens agrada de veritat, però d’una manera molt honesta, sense censures.

Pensem que el món és un lloc obert i si tens alguna cosa a oferir i perseveres sempre hi haurà algú que t’obri la porta, tinguis l’edat que tinguis.

I llavors, als meus 55 anys vaig començar un projecte artístic al costat del meu soci de 25, trenta menys que jo…, però si el comparo amb Joe Biden que als seus 78 s’acaba d’estrenar com a president dels Estats Units d’Amèrica lo meu és pecata minuta.

Perquè hi ha gent amb esperit inquiet i jovial de totes les edats i altres que estan atrapats en les normatives més estrictes, abans l’excessiva moral religiosa, ara la densa moral de la correcció, a qual pitjor.

L’important és convertir-se en un individu lliure que acata les normes com a ciutadà cívic i dirigeix la seva vida en funció dels seus desitjos.

Quan un s’alinea amb la seva essència, i treballa de manera dura i perseverant (concepte clau) acaba convertint  l’univers” en el seu aliat.

Els dubtes, les inseguretats, les pors, la mandra, el temor al què diran, o per contra un autoconcepte molt elevat, són llastos que impedeixen aconseguir els objectius, i el que és encara pitjor, gaudir del camí que porta a ells, perquè com deia Kavafis (Egipte, 1863-1933) en el seu excel·lent poema *Ítaca: “Tingues sempre a Ítaca en la teva ment./ Arribar allí és la teva destinació./ Mes no afanyis mai el viatge./Millor que duri molts anys/ i atracar, vell ja, a l’illa,/ enriquit de quant vas guanyar en el camí/ sense esperar que Ítaca t’enriqueixi”.

 És a dir…gaudir del recorregut.

Podem convertir la nostra vida en una aventura, fins i tot en una aventura interior, no fa falta més que procurar ser amos del nostre destí, i per a això és necessari conèixer-se, i una vegada anem acostant-nos a la nostra veritat interior tenir el coratge d’atrevir-se a viure-la, ja sigui des d’una posició solitària i introspectiva, ja sigui llançant-se al món amb la idea de conquistar allò que desitgem.

En aquest món de mitjanies on els vincles són tan fràgils i efímers, on abunda la feblesa d’esperit i el conformisme més mans, són necessaris homes i dones que s’elevin per sobre d’aquest límit imposat per aquells que, en nom d’ideologies molt pobres encara que d’aparença justa, estan minvant la capacitat humana de transcendir.

Damián Ruiz

Barcelona, 9 de Febrer, 2021

www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.