Acaba de morir el Papa emèrit Benet XVI.
Personalment i, des que tinc consciència, i si sobre això pot o ha d’haver-hi preferències o no, ha estat amb el qual més he connectat. D’això ja vaig parlar en un altre article.
No sóc un cristià de costums, ni de pràctica, ho sóc de fe.
Un cristià liberal que no es concerneix, estrictament, a les normes de l’Església però que considera la seva teologia la base i l’arrel necessària per a una societat serena i temperada.
Crec en els principis fonamentals del cristianisme com a manera d’ordenar la vida dels individus, i l’enginyeria social actual em sembla una perversió disruptiva de la humanitat, un transhumanisme, metafòricament, diabòlic.
En una societat cristiana, però oberta, caben, o haurien de cabre, tots els homes i dones de qualsevol ètnia, condició social o orientació sexual. Això sí, des de la moderació i des d’un treball continu sobre un mateix vinculat a integrar cos i esperit.
El que està succeint a Europa, i davant el que Benet XVI era crític, és un procés de desintegració i decadència aparentment revestit de modernitat i llibertat.
No sols la família està sent atacada sinó tot tipus d’institucions connectades amb la tradició.
Sobre la base d’un igualitarisme carrincló, on ni tan sols el mèrit comptarà, es pretén desfer tota connexió comunitària entre les persones.
La qüestió és convertir a cada individu en un àtom perdut i reivindicant, un ser fràgil i histèric, narcís i amb l’autoestima trencada, necessitat d’una projecció social idíl·lica del seu ser al mateix temps que roman en el buit més absolut, la qual cosa li condemna, des d’una perspectiva psicològica, al trastorn mental.
El no arrelament amb la pròpia història, amb la nació, amb els ancestres, amb el col·lectiu de pertinença, porten a la culpa, a la indeterminació i a la inseguretat.
És per això necessari tornar a reivindicar el concepte de “aristocràcia de l’esperit” així com un cert elitisme, que no clasisme, d’aquells que lluiten contínuament, sigui com sigui el seu origen, fins i tot arrisquen en molts terrenys, per a evolucionar com a persones en tots els sentits. I tot això amb la intenció de ser més cultes, compassius, pròspers, harmònics en les formes i costums, i per a tenir en tot moment consciencia d’allò que diferencia el noble del vulgar.
Si es reforça la connexió amb la història personal i col·lectiva de pertinença, sense considerar-la millor o pitjor que unes altres, sinó respectant-la i continuant amb el que els ancestres van construir, siguin aquests els de la teva família, de la teva comunitat o de la teva civilització, emergeix una força interior que dóna sentit a la pròpia vida.
Afegir la fe en alguna cosa que ens transcendeix, sigui Déu o una concepció de l’existència que va més enllà de la mort física, ens pot ajudar a tenir la força necessària per a continuar fermes davant tots aquells, molt poderosos avui dia, que estan al servei de la demolició de tot el sagrat, es trobi on es trobi.
Col·lectivament encara no es pot fer res, personalment un pot tornar-se ferm i directe en els seus objectius, i romandre en ells, sense fer cas a cap moda ni a tendència ideològica efímera i destructiva.
La veritat, com deia Benet XVI, és molt més forta i, sens dubte, acabarà prevalent.
Damián Ruiz
Barcelona, 2 de Gener, 2023
www.damianruiz.eu