Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

22 abril, 2021

Les abraçades

abrazos

Començo aquest article al ritme d’un tema d’Alexandre Desplat (París, 1961), compositor de bandes sonores de pel·lícules. M’agrada acompanyar-me de la música quan escric, a vegades penso que sóc un mer transcriptor de notes, i fins i tot puc repetir alguns fragments fins que acabo de redactar.

Les abraçades, aquest gest que acompanya les nostres vides i que, en un percentatge elevadíssim, estan vinculats a l’afecte, a l’amor i de forma molt particular i puntual, al desig.

Encara que en la nostra histèrica societat cada vegada més es limita i es prohibeix la tendresa perquè tot ho hem vinculat al sexe i, per tant, les abraçades que en uns altres temps, en altres societats, eren tan imprescindibles en el quotidià, ara són susceptibles de valoració.

Abraçar només s’hauria de fer, en els casos no protocol·laris, quan ho sentim. I no sempre ho sentim, i no podem voler a tots, per molt que romanguin o hagin romàs en les nostres vides. I en canvi algú ens commou, pel seu dolor, pel seu esforç, per la seva generositat, per la seva bondat, i una cosa instintiva i emocional ens porta a voler abraçar-li.

En envoltar el cos de l’altra persona, afirmem, vinculem, asserenem, obrim, compartim, estimem, des del més tendre o des del més fort, i també ens arquetipem i arquetipem a l’altre. Som per un moment pare-fill/a, mare-filla/o, germans, rei i príncep, reconeixedor i reconegut, cuidador i cuidat, membre del clan que integra a un altre. En fer aquest gest calmem el sistema nerviós de tots dos, millorem el nostre immunològic (endorfines) i sentim que aquesta unitat atòmica en la qual ens volen convertir, unitat de consum amb tots els drets afegits, es transforma en persona.

Hi ha a qui no hem pogut abraçar mai, no ho sentim, fins i tot en alguna ocasió se’ns sol·licita, i encara així… És un acte tan necessàriament natural que és difícil pertorbar-lo.

En canvi cap a uns altres flueix d’una manera tan fàcil, tan espontani, que podríem romandre molt de temps si no fos perquè genera cert rubor o perquè el fantasma de “lo sexual” comença a presentar-se com a temor, infundat per descomptat.

Quan la por no havia envaït els nostres costums, perquè la gent no confonia i sabia distingir clarament l’afecte i la tendresa de l’atracció, i podies veure pels carrers de les ciutats, especialment del sud d’Europa, grups d’amics agafats per les espatlles, o d’amigues amb els braços entrellaçats, l’abraçada era un gest molt quotidià, fins a tal punt que ningú s’impacientava si s’allargava excessivament. No apareixien les idees de “a veure si pensa que m’agrada!”, “a veure si és que li agrado!”, o la més neuròtica de totes “m’estarà agradant?”.

L’espontaneïtat prevalia i els afectes es repartien de manera molt més relaxada.

Hi ha molt de trajecte de l’afecte al sexe, i si ens confonem o ens inhibim relegarem l’afecte a un pla gairebé invisible, i tot serà “possiblement” sexe, i ens mirarem amb desconfiança. Serem purament asèptics i solitaris.

I res ens ha de portar a una abraçada no sentida més que la dels copets a l’esquena de rigor. Alguna cosa que procuro no fer, tret que sigui inevitable.

-Un parèntesi, és necessari xocar els colzes per a reconèixer a l’altre? Aquest gest propi de futbolistes suats i que s’ha estès durant la pandèmia el considero no menys absurd que si haguéssim decidit “clicar-li” el melic en espera d’una salutació.

Quan ens descuidem baixem un grau en el procés de civilització.-

He sentit el plor inesperat d’algunes persones en ser abraçades i no per cap succés greu, sinó per l’extrema contenció i rigidesa al qual tenien sotmès el seu món emocional, i he percebut com aquest simple gest distensiona i alleuja.

Però l’abraçada per a ser autèntica ha d’estar desproveïda de dubtes i, en canvi, plena d’afecte. I romandre. La permanència és el que permet generar una funció guaridora i reconfortant, és una forma de comunicació dels nostres cervells primitius i del nostre sistema límbic, moltes vegades no comprensible per la raó però prou intensa com perquè l’altra persona senti un profund alleujament o una forta reconnexió.

Aquest és un gest compartit en el qual els participants, siguin dos o un equip victoriós, el senten de manera autèntica, d’una altra manera no pot ser.

La histèria i la solitud s’imposen però hem de ser més fortes i capaces d’abraçar-nos (quan sortim de la pandèmia i els àrbitres de la llibertat ens permetin tornar a viure).

Damián Ruiz

Barcelona, 22 d’Abril, 2021

www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.