Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

3 juny, 2021

LIza Minnelli i els formatges

Tal com vaig dir en un dels meus anteriors escrits aquí està l’article sobre l’estrella i el producte lacti.

En l’estiu de 2016, Liza Minnelli, la cantant i actriu estatunidenca, va fer un concert en el Festival de Cap Roig que se celebra anualment a Calella de Palafrugell, un dels pobles més bonics de la Costa Brava.

Jo que sempre he estat un admirador, i una mica mitòman, d’aquestes figures estel·lars del show business, especialment americà, -però no sols-, no vaig dubtar a adquirir les entrades per al concert, i allí que vam estar la meva esposa i jo, no en les primeres files perquè aquests esdeveniments es fan, fonamentalment, per a la burgesia catalana que és qui habita aquests llocs durant la temporada estival, i els preus són bastant prohibitius.

Burgesia que, com tots sabem, viu en precari per culpa dels subsidiats andalusos i les autopistes sense peatges que tenen els castellà-manxecs, entre altres greuges.

El normal en aquesta mena d’esdeveniments és que gairebé tots es coneguin, però sempre hi ha algun outsider, com ho érem nosaltres, que pul·lulen pels jardins en el moment còctel abans que comenci l’espectacle. – Els middle-class som bastant identificables, i estic convençut que requerim un repàs d’una fracció de segon perquè se sàpiga que no som un d’ells-.

Però aquest dia no estàvem sols, lògicament. Hi havia un personatge amb aspecte contret, barba llarga, ulleres de entomòleg, pantalons bermudes, botes camperoles i mitjons. Crec que si un dia la Minnelli es troba amb un auditori ple de públic així deixa la cançó.

Anava amb una noia, lleugerament atractiva, que li escoltava atentament amb cara de “aquest m’ha pagat l’entrada, ho suportarem el temps necessari” i, en un moment donat en passar prop de tots dos, vaig sentir que li estava parlant de formatges, exactament de diferents varietats de formatges. Suposo que va considerar que el context i l’ambient requeria una conversa d’aquestes característiques i quin millor acte de seducció que aconseguir que el seu acompanyant acabés salivant.

Però vaig intuir alguna cosa, i li vaig dir a la meva dona, “a aquest el tindrem al costat”.

Efectivament, quan ens vam disposar a ocupar el nostre seient, vam veure que aquest personatge i la noia s’acostaven i s’asseien exactament al costat. Vaig inspirar profundament perquè quan acudeixo a un espectacle d’aquestes característiques el visc com si fos la cerimònia d’entronització d’un monarca i jo fos el supervisor, i vaig témer que el personatge no deixés d’incidir en el seu discurs.

Tal qual, va entrar la Minnelli, que té el mateix sentit del tempo sobre escena que el d’un venedor de gasoses en un cinema dels anys 50 , dit d’una altra manera, no sabia si era ella o algú de neteja que anava afanyat a recollir alguna cosa.

– Que important és el domini del temps per a un intèrpret! Hi ha qui que amb els seus silencis aconsegueix que tot el públic acabi aplaudint fervorosament. Per a aquells madurets que hagin vist a Raphael en concert sabran que podria cantar afònic i, encara així, fer que el públic esclatés en una espècie de deliri col·lectiu.

El noi seguia amb el tema dels formatges, sense compassió a més… I va arribar el moment estel·lar, les primeres notes del “New York, New York”, aquesta cançó va ser composta per John Kander i Fred Ebb en 1977 per a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Martin Scorsese i interpretat per la mateixa cantant. Aquest tema és per als liberals d’una certa edat equiparable a la Internacional per als comunistes. Els primers cinc segons solen generar una algaravia en la qual per un breu instant ens sentim amos del nostre destí i capacitats per a aconseguir els nostres somnis, després tornem a la realitat, però això no ens ho lleva ningú.

Què va fer Mr. Fromage? Va alçar la veu perquè amb tant d’aplaudiment la noia es podia perdre amb quins vins marida el cabrales, una cosa fonamental per al seu avenir.

No vaig poder més i li vaig dir, en català, i amb to ferm: “Vols deixar de parlar de formatges si us plau!”. En aquest moment va callar i crec que es va adonar que estava en un concert i que la donzella que li acompanyava estava a punt de tirar-se graderies a baix.

No és tant que em molestés, que també, els mesquins em produeixen urticària, sinó que em va deixar reflexiu. De tant en tant el subjecte em ve a la ment i em sorprèn la seva descontextualizació, pagues una entrada, gens barata, portes a una noia que suposadament t’agrada, estàs davant un concert d’un cert nivell i no aturis de parlar? de formatges?

És cert que en aquest món cabem tots, aquest és un exemple, però la veritat és que en funció del que pensem, del que aspirem, del que ens emociona, inspira, alegra o motiva, estem constatant un nivell evolutiu o un altre.

Jo insisteixo en la meva teoria, cada vegada més contrastada per l’experiència vital, dels diferents nivells d’ànima (de consciència dit de forma més prosaica) que coexisteixen en el planeta, independentment de la condició d’origen de la persona i de l’educació que hagi pogut rebre.

La mesquinesa és el més oposat a la noblesa i mentre alguns furguen en el petit, vivint en circumstàncies que permetrien una major amplitud de mires, i fins i tot d’això fan un estil de vida, uns altres transcendeixen els límits del costumisme per a acostar-se a una existència més plena, menys condicionada, més lliure i més autèntica.

Espero, almenys, que la “Beatrice”* desitjada del nostre expert no fos intolerant a la lactosa.

* Personatge de la Divina Comèdia de Dante
Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.