Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

1 abril, 2021

Tornar a Fellini

fellini

Em pregunto quin sentit té aquest blog on se suposa que hauria d’escriure exclusivament sobre qüestions psicològiques, especialment sobre aquells problemes que afecten les persones, i en el qual em deixo portar acostant-me a qüestions d’opinió, gustos personals i altres temes que a penes res tenen a veure amb això.

Tampoc crec que sigui molt llegit i per això s’ha convertit, també, en una eina d’expressió en la qual d’alguna manera em mostro i mostro el meu món.

Durant la primera dècada dels 2000, fins a 2008, la meva vida va estar repleta de petits esdeveniments, magnificats en el seu moment, i posats en el seu lloc amb els anys.

Va ser un temps de ràdio i teatre, una cosa a penes buscada. A partir d’una intervenció que vaig fer en una emissora de Barcelona, van començar a cridar-me de diferents cadenes. Vaig arribar a participar, no exagero, en gairebé dos-cents programes, sempre parlant de psicologia. Vaig tenir el meu propi, “De persona a persona”, en Ràdio Estel que realitzava al costat d’un altre psicòleg, sacerdot per més dades.

I també el teatre…, acabat de casar vaig començar a escriure. “De la vida de los nadie” va ser la meva primera obra, una comèdia surrealista sobre les aspiracions de la classe treballadora, que anys després s’estrenaria a Buenos Aires. Posteriorment va haver-hi un premi per a la qual acabaria sent la meva obra més “coneguda”, “Es desde aquí que miro la luna”, que durant anys va estar representant-se en un lloc o un altre, Barcelona, Madrid, Berlín,…va arribar fins al Quebec, i la seva traducció al portuguès es va estrenar a Lisboa.

Tot va finalitzar en el 2008 amb l’estrena de “Contra el espejo” en la desapareguda Sala Muntaner de la meva ciutat.

Ara ho visc des d’una perspectiva molt més realista i, la veritat, és que no va ser per a tant, però que bonic és quan la vida et dóna regals. I perquè això ocorri no hi ha major secret que el de lliurar-te a ella, a l’existència, sense el “rigor mortis” de la lògica pragmàtica que tant ens atrapa.

Es va acabar la ràdio, es va acabar el teatre, queden els records d’un temps en el qual un vibrava amb una pulsió més eròtica, una mica més salvatge, on l’atreviment, la intuïció i l’instint prevalien sobre la raó. Una vida més dionisíaca en contrast amb aquest esmentat rigor apol·lini del constructor de realitats que preval en l’actualitat.

-Un es torna seriós perquè s’hi adapta, perquè la maduresa li porta per camins de responsabilitat, i perquè la societat s’ha tornat “correctament puritana”, i la llibertat d’expressió a penes existeix-.

Encara que sempre queda Fellini.

Va ser el meu imaginari mestre de joventut, una espècie de mentor aliè que guiava les incerteses de la meva vida. Pel·lícules, entrevistes, llibres, documentals,…devorava tot amb avidesa. Necessitava una visió oberta de l’existència, que es mogués en la certesa amb elements d’ambigüitat, – Sóc, a vegades, contradictori i amb dificultats per a mantenir-me en una posició única, sigui com sigui l’àmbit del qual parlem. I l’ambigüitat la vaig assumir com a part de la meva percepció del món.-

I aquesta visió em va donar la llibertat. No crec que es pugui demanar més.

Em va ensenyar la vida mediterrània, el cul de la Gradisca (Amarcord), que les putes i les monges convivien en rols i arquetipus que poblaven el gran teatre del món on tots desenvolupem un personatge. Em va fer apreciar la bellesa en els llocs i les persones més insòlites, enamorar-me d’escenes irrepetibles, el vi i les fonts, de Roma, Mastroianni entrant a la Fontana di Trevi davant la crida d’Afrodita Ekberg.

A estimar fins al més profund d’un a la companya de vida, al mateix temps que juga amb la seducció i bascula entre el desig i l’amistat, entre el prohibit i l’evident, entre les ombres de si mateix.

Com a fill imaginari també vaig aconseguir a la meva Giulietta i els meus amics, normalment més joves d’edat o d’esperit (la gent amb tot fet em cansa tret que estiguin malalts o tinguin cent anys), es van convertir en companys de vida. Formals però sempre amb aquest punt d’incertesa i elegància que cal demanar-li a qualsevol perquè no caigui en l’obvi i ens convertim en prescindibles.

La previsibilitat sempre em va desagradar, m’agrada pensar que algú pròxim en qualsevol moment podria declarar-me el seu amor o dir-me que ja no vol saber res més de mi.

M’agrada tornar a Fellini cada vegada que em replantejo canviar alguns aspectes de la meva vida, especialment quan vull tornar a la creativitat, quan pretenc desnuar les meves capacitats terapèutiques o escriure des d’una perspectiva completament aliena al que els altres esperen d’un.

I a més no hi ha edat, si arribo a vell m’agradaria fer algun gir de guió d’aquests en els quals te la jugues però que, de sortir-te bé, et dóna anys d’existència. No pretenc seguir la norma per molt que la dictadura de la correcció avanci, i això d’algú tan poc revolucionari en el social com jo, i tan individualista, encara que solidari, és un mandat.

Estimar al ritme de les melodies de Nino Rota, empatitzar amb el dolor aliè, bolcar-se en això, lliurar-te fora de la por, ser lliure en els afectes,….

Caminar cap al cel de la mà de la/la meva Masina, mirar enrere i dir: Va estar bé!

Desaparèixer i trobar-te a Federico assegut en la seva cadira de director.

Retornar a la vida, aquest és l’objectiu, ajudar a sortir del sofriment, de la rigidesa, del dubte, de la por i connectar amb l’eros, amb l’existència, amb el món.

Acció!

Damián Ruiz

Barcelona, 29 de Març, 2021

www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.