L’“ombra”, en Jung, representa aspectes inconscients, en molts casos latents, pròxims a la consciència i que, de no anar integrant-se progressivament, mitjançant el coneixement que proporciona l’anàlisi (psicoanàlisi) poden condicionar la nostra existència a través d’accions, de projeccions errònies o d’elements que se’ns escapen i que intervenen, a vegades, de manera substancial en circumstàncies rellevants.

Però no tot és “ombra”. A vegades són fets.

M’explico, una vegada Freud va ser preguntat, en una conferència pública, sobre si els purs, alguna cosa que freqüentava amb una certa passió, podrien considerar-se “un objecte fàl·lic” al que va respondre: “A vegades un pur és solament un pur”.
Aquesta frase, proferida pel pare de la teoria psicoanalítica, té una considerable importància a causa de la contundent connexió amb la realitat que representa.

I això, a la meva manera de veure, ocorre amb el concepte “ombra”.
L’ombra es pot utilitzar per a tot: projecció, desplaçament, resistència, etc. I sempre a la carta. En el moment que es confronta una situació, per exemple entre pacient i analista, aquest últim pot concebre tal instància inconscient com un factor per a inhibir o afeblir la tesi que el primer defensa. “Estàs projectant”, paraules màgiques amb les quals es refuta de pla qualsevol possibilitat que hi hagi una mica de raó en l’analitzant.

• Franco, el dictador espanyol, va tenir la fortuna, irònicament parlant, que el seu sacerdot confessor fos comunista, la qual cosa li va excusar, suposadament, d’explicar algunes de les confessions. Una d’elles, la següent: “No entenc com pot ser que a mi, estimant tant als espanyols, hi hagi espanyols que no m’estimin”.
  Si juguem a la hipèrbole podríem dir que el que impedia que alguns, molts ciutadans, no volguessin al “cabdill” no eren els actes comesos per aquest sinó aspectes ombrívols que desplaçaven cap a ell altres conflictes latents, per exemple la mala relació amb el propi pare o amb alguna figura pròxima -.

El “poder” psicoanalític també pot caure en l’error de concebre com a producte de l’ombra alguna cosa que, per poc que observem amb objectivitat, són fets. Una altra cosa és que els fets, a conseqüència de la nostra pròpia “ombra”, pretenguem obviar-los.

Aquesta instància psíquica pot permetre perpetuar una situació familiar, professional, laboral, etc. Si obliguem a l’individu que, suposadament no és conscient dels mecanismes que utilitza, a revertir sobre si mateix i a indagar una vegada i una altra sobre una cosa de la qual finalment se li fa sentir culpable, el missatge que se li transfereix seria “no és la realitat, ets tu”.
Aquest prisma, tremendament conservador, salvaguarda sempre la bona voluntat, per exemple de pares o parelles maltractadores (recordem, els que ja tenim una edat, els consells radiofònics de la infumable Elena Francis).

Per tant es fa obligat, des de tota perspectiva i en primer lloc, analitzar objectivament els fets i posteriorment, donat el cas, i si la realitat no ens empara, començar a qüestionar-nos si algun aspecte inconscient del subjecte està intervenint en l’explicació que es dona a una situació determinada.
De no fer-ho així podem caure en el biaix i fins i tot, a vegades, en una manipulació més o menys inconscient, més o menys interessada, de l’altre.

Damián Ruiz
Barcelona, 3 de Maig, 2022
www.damianruiz.eu