Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

17 febrer, 2022

Trobant el sentit de la vida

Una part de la població, especialment jove, però no sols, té dificultats per a trobar un sentit més profund a l’existència, especialment en moments de crisi. I a vegades predomina un “anar fent” i una adaptació al mitjà de forma més positiva o més resignada.
Per això és important parar-se a pensar i tractar de traçar un camí per a donar resposta a dues preguntes fonamentals: Qui sòc? i Què he vingut a fer a aquest món?

Però el primer que haig de dir és que per a un sector del “pensament” aquestes preguntes no tenen sentit perquè les respostes que et donarien serien: “ets el que tu vulguis ser” i “has vingut a fer allò que et proposis”.
Aquest que seria el pensament imperant en la nostra època, en la qual predominen teories sociològiques i psicològiques clarament relativistes, té el seu contrapunt, posició en la qual em situo de forma bastant clara.

Les meves respostes, i la dels més deterministes, serien: “Ets solamente allò que ja ets, i per tant, la teva missió és descobrir-ho”, i “Has vingut a fer allò per al què estàs configurat genètica, biològica i psicològicament, en clara interacció amb l’ambient”.

Aquesta dicotomia és històrica i universal, des d’Aristòtil a Plató, de Skinner a Jung, de les teories del caos i la visió entròpica del cosmos (la tendència al desordre i l’expansió) fins a l’existència o no de Déu o d’un ens superior, o una energia. Tot passa per aquestes dues concepcions bàsiques de la vida.

 

Anem amb una frase de Einstein i una pregunta.
Einstein en els últims anys de la seva vida va dir “Passat, present i futur, no són més que una il·lusió que necessita el cervell per a poder funcionar”.
Si li donem un parell de voltes podem deduir que el temps, segons el seu criteri, no seria lineal, sinó que existiria en dimensions paral·leles o bé en un ordre no necessàriament cronològic (Cronos, déu de la matèria).
L’I Ching, el llibre de saviesa xinès, al qual vaig dedicar molt de temps d’estudi ve a dir que el present no és més que la materialització d’un futur que ja va existir, per tant caldria considerar que vivim en el passat perquè el que hi ha ja va ser. I va ser en condicions no físiques, sinó energètiques. Molt platònic, cert, però fa pensar.

I la pregunta del milió, la gran qüestió: “L’atzar existeix?”
Farem com en els antics llibres d’aventures en què podies triar una resposta i continuar per una pàgina o per una altra en funció del que haguessis decidit.
En aquest cas diré que si la teva resposta és Sí potser no t’interessa continuar llegint.
Si has respost No, llavors benvingut al club dels deterministes, d’aquells que creiem que no pots ser més allò que ja ets i que tu vida no serà més que el que està predeterminat per la teva configuració biopsicológica en interacció amb el mitjà i que, per descomptat, i per coherència amb aquest argument, l’univers respon a un mecanisme perfecte del qual tots formem part.

Això vol dir que no tens marge d’acció?
Per descomptat però dins d’uns límits, que serien:

  • L’equilibri físic-psíquic intrínsec a la condició humana
  • L’harmonia amb les condicions espai-temporals que a un li ha tocat viure (època, zona geogràfica, cultura, etc).
  • Capacitat de transmutació progressiva dels aspectes inferiors del ser (dit d’una altra manera, quan et vagis d’aquesta existència hauràs evolucionat com a ésser humà, en el sentit de sacrificar aspectes inferiors en nom d’altres superiors? o t’aniràs com vas venir?).

La qüestió és, al meu entendre, i com va dir Miguel Ángel en ser preguntat per com havia aconseguit una escultura tan bella, no recordo si en referència a la Pietat o al David, la seva resposta va ser: “M’he limitat a treure la pedra que la cobria”.

Si et llevessis les pors, els prejudicis innecessaris, el pes d’una tradició costumista que potser t’ofega, la sobreadaptació al mitjà i la necessitat de caure bé a tothom i augmentessis la teva autoestima i el teu sentit de la llibertat, potser podries començar a sentir qui ets (eliminaries la pedra que et cobreix).

Les persones podem saber què és el que ens agrada i el que no, què ens emociona, què ens fa vibrar, què ens calma i ens dóna pau… però per a això és condició prèvia la llibertat interior.
I poso l’accent en el concepte interior perquè “jo i només jo (i és un jo genèric) sé la meva veritat, independentment de l’adaptable i flexible que sigui en el mitjà en el qual visco”, amb aquesta frase no estic parlant de mi, estic escrivint-la perquè te la facis teva i la reflexionis.

Si et preguntessis, durant una setmana qualsevol, què és el que et fa veritablement feliç?, a qui admires?, quina vida t’agradaria portar?, què et dona pau i et calma?, què t’agradaria aprendre?, en quin lloc t’agradaria viure? probablement sabries una mica més de tu.
Oblida’t de conceptes com: milionari, luxe, ser molt feliç, ser famós, tenir moltes relacions sexuals, etc. Són tòpics que no porten a res i només són reflex d’un buit interior.
Cal ser més profund i trobar allò que veritablement li defineix a un.

 

I és que la gran majoria de les persones es mou pel que podríem dir “llocs comuns” i tenen dificultat per a vincular-se amb allò que veritablement són, passant la vida sense més sentit que l’anar fent.

Arribats aquí et proposo un exercici, tinguis l’edat que tinguis, agafa un bolígraf i escriu cinquanta coses, llocs o persones que t’agradin de veritat, no et censuris ni posis res perquè et sabria greu no fer-ho, sé espontani i radicalment lliure.
Després observa-ho i analitza si has estat honest, i si és que sí, aquí està part de tu.

I, per sobre de tot, recorda que l’ésser humà té uns límits, no podem ser “superhomes ni superdones” però tampoc micos reactius que viuen exclusivament a l’albor dels seus capritxos i desitjos.

L’autoconeixement ve primer i després la llibertat, en funció d’aquest, de crear la pròpia vida.
Si ho fas amb serenitat però amb determinació et pot esperar una bonica existència, i mai és tard.

Damián Ruiz
Barcelona, 16 de Febrer, 2022
www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.