Un milió de persones, segons l’OMS, se suïciden cada any en el món i deu milions l’intenten.
Hi ha diferents teories sobre el perquè del suïcidi, des de les sociològiques com la de Durkheim que consideraria que és la societat la que se suïcida a través dels seus individus, les cognitives que atribueixen factors socials o individuals presents en la vida de la persona i la interpretació que aquesta fa d’ells, les psicoanalítiques que passen per la idea fonamental de pulsió de mort, un aspecte inconscient, que resideix en cadascun de nosaltres en major o menor mesura i que pot arribar a manifestar-se en forma d’autoagressió directa i la visió de Carl G. Jung que consideraria el suïcidi com la destrucció de l’harmonia entre conscient i inconscient derivada d’impulsos agressius reprimits.
Si la neurosi segons l’analista suís derivaria del conflicte entre l’arquetip essencial de la persona d’una banda i la construcció d’un identitat “joica”, -una personalitat, una persona, una màscara en definitiva-, la psicosi es produiria en el moment de l’escissió entre ambdues.
Però què ocorre si les circumstàncies ens impedeixen el desenvolupament d’aquests aspectes arquetípics que, en el fons, podríem considerar una metàfora del resultat de combinar el nostre ADN en relació amb l’ambient?
Com desenvolupar allò que som en essència si es produeixen privacions afectives, per penúries econòmiques, per model cultural, per falta de llibertat individual, o si ens veiem impel·lits a la supervivència per adaptació, ja sigui per aquestes necessitats o per créixer en un àmbit familiar o socialment asfixiant, o per haver sofert circumstàncies traumàtiques en algun període de la nostra vida, especialment en la infància o l’adolescència?
Aquí no és necessari que arquetip i aquesta construcció joica entrin en conflicte perquè un no ha pogut mínimament desenvolupar allò que hagués pogut ser.
Qui és aquest individu que solament “és” com a subjecte adaptat? Quina és la seva identitat?
Perquè si són les circumstàncies (en termes de la teoria cognitiva), un divorci, un acomiadament, la solitud, el dolor psíquic o físic les que dirigeixen a l’acte suïcida, la qüestió seria una adequada “arquetipació” hagués contingut aquest impuls?, fins i tot s’hauria arribat a tals circumstàncies desfavorables?
Lacan, el psicoanalista francès, considerava que a un pacient amb impulsos suïcides en determinades ocasions només quedava la possibilitat d’acompanyar-li en aquest camí.
Una cosa amb la qual no estic, clarament, d’acord.
La naturalesa arquetípica d’un individu, aquella que li és essencial, més enllà d’aquells rols, pròxims també al seu ser més profund, pels quals pot anar passant al llarg de la vida, batega amb força encara en els moments més fràgils de la seva existència. Fins i tot voltat per la malaltia o per circumstàncies hostils l’ésser reconeix, es reconeix, en allò que fonamentalment és, i potser només requereix de la capacitat i l’habilitat de poder alliberar-ho, probablement, per part d’un terapeuta.
Quan la veritat, la seva veritat, és expressada per ell mateix o per un altre amb absoluta empatia i devoció, amb radical respecte per al que s’albira ofegat en un Jo construït en fals o en unes circumstàncies tan, aparentment, amables com, íntimament, avorribles, en aquest moment, un hàlit de vida treu el cap, un moment d’esperança, i és necessari saber captar-lo a temps i donar-li la dimensió que requereix.
Recordo en una ocasió fa molts anys, en la meva joventut, estava d’excursió amb un amic i s’anava fent de nit, no podíem tornar, ara no recordo bé perquè. Ens trobàrem amb un home en el camí al qual preguntàrem si coneixia algun lloc pròxim per a quedar-nos a dormir. Ens va dir que hi havia a escassos dos quilòmetres un hostal però que l’amo s’havia suïcidat la nit anterior, deixant esposa, dues filles, un negoci que funcionava i un treball de directiu en una empresa, al que va afegir, “se li veia molt feliç, li anava tot molt bé, no sé què haurà passat pel seu cap”.
Una de les possibles explicacions podria ser el fet d’haver-se construït, amb intensitat i perseverança, una “presó d’or”, una cosa en la qual les classes mitjanes occidentals estan altament especialitzades.
Davant la possibilitat de suïcidi és possible ajudar la persona a trobar-se o, com escrivia abans, a reconèixer-se. No es tracta d’un acte heroic ni salvífic per part del terapeuta o de qui vulgui acompanyar-la. Es tracta que tots dos tinguin la llibertat i la valentia de posar paraules al que s’albira, al que esdevé a l’interior de l’ésser, sense prejudicis de cap mena, sense valoracions, simplement deixant que aparegui l’autèntica vida que, encara en el més dolgut dels homes, continua bategant.
Damián Ruiz
Barcelona, 25 de Setembre, 2023
www.damianruiz.eu