En primer lloc, perquè és l’únic psicoanalista que té una visió transcendent de l’existència humana. És a dir no té una posició materialista ni reduccionista. La vida té sentit i cal trobar-ho. I aquest sentit està vinculat amb la naturalesa essencial de cadascun, l’arquetip o arquetips. I la mort física no representa la desaparició completa de la persona.

En segon perquè la seva concepció de les variables que influeixen en l’individu és més filogenètica que ontogenética.
Els llinatges dels ancestres, així com l’inconscient col·lectiu de la seva cultura, influeixen més en la identitat que les circumstàncies ambientals que existeixen a partir del moment de l’embaràs (Winnicot – Klein) o del naixement (Freud).
La gran diferència és que l’individu per a Jung “és” mentre que per als altres psicoanalistes “es fa”.
Això connectaria amb una visió molt més genetista que ambientalista, cosa que comparteixo de manera radical.
L’ambient modela allò que és, però no pot fer que sigui una cosa diferent.
Dit en paraules col·loquials, un gat és un gat, i només pot ser un gat, una altra cosa és que l’ambient sigui favorable o perjudicial al desenvolupament d’aquest gat.

En tercer lloc perquè fa una lectura simbòlica del món, i des d’aquest punt de vista s’allunya del cientisme reduccionista. El món és una representació que requereix, en molts casos, una lectura complexa i no literal del que esdevé.

En quart perquè el destí està vinculat a la naturalesa essencial, arquetípica de l’individu, com més a prop estiguin ego i arquetip més probables és que el destí es compleixi.
Aquí hem d’entendre destí no com una cosa ja escrita amb les seves dates i circumstàncies concretes sinó com una tendència que guia a la persona en la realització de determinats actes, i això només ocorre si l’Ego no està al comandament de la seva vida i s’ha despertat, alliberat, aquesta identitat profunda.

En cinquè i respecte a la identitat externa de la persona. Aquesta ha d’estar subjecta a la configuració intrapsíquica, és a dir connectada mínimament amb el “sí mateix” (self), una instància inconscient que representa la totalitat psíquica de la persona. En cas contrari és una identitat construïda des de l’Ego, és a dir una representació imaginària de qui vull ser més que de “qui soc”. Això implica una gran vulnerabilitat i fragilitat personal que depèn fonamentalment de “la mirada de l’altre”, dels altres.

El pensament de Carl G. Jung, profundament humanista, defensa una espiritualitat occidental, –es va anar aproximant al catolicisme en els seus últims anys de vida-, i la connexió amb els ancestres a través del concepte d’inconscient col·lectiu.
La seva teoria és un revulsiu davant d’ aquest artifici que ve, que ja tenim aquí en forma d’imposició ideològica, i que representarà un veritable sofriment psíquic per a totes aquelles persones que quedin desemparades per l’absència d’aquest mínim d’estructura social, familiar i individual que tota persona necessita.

Damián Ruiz
Barcelona, 20 d’Abril, 2023
www.damianruiz.eu

La entrada Jung: Qüestions psicològiques se publicó primero en Damián Ruiz.

Crec en els principis fonamentals del cristianisme com a manera d’ordenar la vida dels individus, i l’enginyeria social actual em sembla una perversió disruptiva de la humanitat, un transhumanisme, metafòricament, diabòlic.

En una societat cristiana, però oberta, caben, o haurien de cabre, tots els homes i dones de qualsevol ètnia, condició social o orientació sexual. Això sí, des de la moderació i des d’un treball continu sobre un mateix vinculat a integrar cos i esperit.

El que està succeint a Europa, i davant el que Benet XVI era crític, és un procés de desintegració i decadència aparentment revestit de modernitat i llibertat.
No sols la família està sent atacada sinó tot tipus d’institucions connectades amb la tradició.
Sobre la base d’un igualitarisme carrincló, on ni tan sols el mèrit comptarà, es pretén desfer tota connexió comunitària entre les persones.
La qüestió és convertir a cada individu en un àtom perdut i reivindicant, un ser fràgil i histèric, narcís i amb l’autoestima trencada, necessitat d’una projecció social idíl·lica del seu  ser al mateix temps que roman en el buit més absolut, la qual cosa li condemna, des d’una perspectiva psicològica, al trastorn mental.

El no arrelament amb la pròpia història, amb la nació, amb els ancestres, amb el col·lectiu de pertinença, porten a la culpa, a la indeterminació i a la inseguretat.

És per això necessari tornar a reivindicar el concepte de “aristocràcia de l’esperit” així com un cert elitisme, que no clasisme, d’aquells que lluiten contínuament, sigui com sigui el seu origen, fins i tot arrisquen en molts terrenys, per a evolucionar com a persones en tots els sentits. I tot això amb la intenció de ser més cultes, compassius, pròspers, harmònics en les formes i costums, i per a tenir en tot moment consciencia d’allò que diferencia el noble del vulgar.

Si es reforça la connexió amb la història personal i col·lectiva de pertinença, sense considerar-la millor o pitjor que unes altres, sinó respectant-la i continuant amb el que els ancestres van construir, siguin aquests els de la teva família, de la teva comunitat o de la teva civilització, emergeix una força interior que dóna sentit a la pròpia vida.
Afegir la fe en alguna cosa que ens transcendeix, sigui Déu o una concepció de l’existència que va més enllà de la mort física, ens pot ajudar a tenir la força necessària per a continuar fermes davant tots aquells, molt poderosos avui dia, que estan al servei de la demolició de tot el sagrat, es trobi on es trobi.

Col·lectivament encara no es pot fer res, personalment un pot tornar-se ferm i directe en els seus objectius, i romandre en ells, sense fer cas a cap moda ni a tendència ideològica efímera i destructiva.

La veritat, com deia Benet XVI, és molt més forta i, sens dubte, acabarà prevalent.

Damián Ruiz
Barcelona, 2 de Gener, 2023
www.damianruiz.eu

La entrada L’aristocràcia de l’esperit i la salut mental se publicó primero en Damián Ruiz.

El cristianisme, així com les religions monoteistes, estableixen dues figures clarament diferenciades: l’home i la dona, i tots dos d’orientació heterosexual.
És a dir sexe, gènere i heteronormativitat van units, de tal manera que no s’entén una expressió diferenciada d’això.

Actualment, en ple apogeu dels temps “woke” (moviment i ideologia d’esquerres que promouen la no discriminació i la justícia social per a totes les minories, siguin aquests grups racials, lgtbi o sectors alternatius) i de la política de “cancel·lació”, hi ha una tendència a promoure i protegir les diferents manifestacions que poden donar lloc en l’equació en la qual els citats sexe, gènere i orientació sexual es conjunyeixen de manera múltiple donant lloc a expressions de la identitat molt diverses.

Si per a Pessoa la “unicitat” era una manifestació de la decadència social, per als sectors conservadors de la societat és el contrari, és la “multiplicitat” el que ho representaria.

• Una anotació, qualsevol que porti anys exercint la psicoteràpia com és el meu cas, sabrà que la representació d’aquesta unitat és falsa, i que només és un mirall en el qual ens agrada reflectir-nos, per a la comoditat i tranquil·litat de la nostra psiquis i de l’ordre social.
  Les vides de les persones són, més enllà de les conductes, molt més complexes del que es manifesten i, probablement, responen a molts més matisos que, d’expressar-se, trencarien aquesta unitat visual en la qual estem acostumats a viure-.

Quan anem pel carrer veiem a semblants que, aparentment, tenen identitats similars a les nostres, però si alguna cosa es manifesta de manera diferent, un “home” que vesteix de “dona” segons una percepció tradicional o una identitat no definida, i que no podem catalogar immediatament, llavors el nostre cervell pot inquietar-se buscant, ansiosament en alguns casos, una ubicació per al que acabem d’observar.

La qüestió és que la unicitat és asfixiant però la multiplicitat pot arribar a ser inquietant per a aquells que no tenen construïda una identitat, ja sigui perquè estan, per edat (especialment en l’adolescència), en procés de fer-ho, ja sigui perquè les circumstàncies de la vida no els ha permès consolidar-la (p. ex. traumes viscuts en èpoques primerenques).

És cert que en les societats autocràtiques s’imposa el criteri de mantenir el mirall en perfecte estat perquè cada individu pugui reflectir-se en ”els altres” sense cap mena de dubte o “desviació”, mentre que en les societats obertes i liberals les formes es van multiplicant de tal manera que, per a alguns sectors es genera un cert sotsobre col·lectiu, especialment en aquells que més necessiten un criteri estable, una única manifestació de l’“ésser”.
En algunes ocasions els que més s’inquieten poden tenir escindida una part de si mateixos, fins i tot expressar-la com “un complex autònom” que es manifesta de manera compulsiva o addictiva.

Deixar el “mirall trencat”perquè la realitat dels éssers es manifesti en una diversitat de formes i ho puguem veure en la seva màxima expressió no deixa de ser un exercici arriscat, potser més honest i autèntic, però perillós perquè aquells que requereixen d’una expressió clarament unívoca en la qual gènere, sexe i orientació han de manifestar-se segons la llei moral tradicional. En inquietar-los és possible que arribin a promoure una involució, amb l’única i clara intenció de reconstruir el mirall i deixar-lo impol·lut.

El terme mitjà, en el qual s’accepten espais psíquics i físics, dissidents de la unitat, es conserva el misteri i es permet l’assentament dels quals necessiten la claredat de les formes, és possiblement la millor opció per a la convivència social i per a la pau de les psiquis.

Trencar més el mirall podria començar a ser molt perillós.

Damián Ruiz
20 de Novembre, 2022
www.damianruiz.eu

La entrada El mirall trencat i la multiplicitat de les formes se publicó primero en Damián Ruiz.

Dit això, no crec que hi hagi actor que hagi estat més atacat pels mitjans de comunicació, per les xarxes socials, han fet biografies demolidores sobre ell. En resum el que es qüestiona és la seva orientació sexual, apuntant a una possible i clara homosexualitat, a la seva pertinença a la Cienciologia, per a alguns una religió més de les tantes que hi ha en USA, per a uns altres una secta perillosa, els possibles contractes de matrimoni amb actrius secundàries que s’han acabat encimbellant, el seu mal caràcter, maniàtic i tirànic en els rodatges a causa d’un afany de perfeccionisme i exigència, ròssec.
I, probablement, tot això és cert. O no, però les informacions abunden en aquest sentit.

La qüestió és que a Tom Cruise, més enllà del que el pugui afectar personalment, per al que ha d’haver-se entrenat de manera considerable, és a dir per a endurir-se en aquestes batalles, no li ha mogut un àpex del seu objectiu
Ell, més que ningú, representa la resiliència, aquesta capacitat de treure profit i aprendre de les circumstàncies negatives i romandre ferm abans de res el que es digui d’ell, sigui o no cert.

Perquè algú creu que podria ser l’actor que és, amb aquesta projecció internacional, si tot això fos veritat i ell ho digués obertament? o què passaria si això li ocorregués a algun famós jugador de futbol?
Quin és el joc del gat i el ratolí? Destrossar-li públicament per a satisfacció de qui?
Dels qui odien la seva tenacitat, perseverança, fortalesa, ambició, creativitat, determinació, valor, etc.? Ell no viu en una mentida, en cas que l’hagi creat és exclusivament una pantalla per a protegir allò en què va decidir convertir-se: un dels grans artistes del cinema, en la seva accepció més clàssica.

Si un rebusca en biografies, sempre insisteixo en el tema, s’adonarà que la majoria de les persones, homes i dones, que han fet o produït actes o obres significatives al llarg de la història surten del pack:
parella-casa-fills-jardí-gos-piscina-barbacoa-partit televisió.

Solen tenir vides complexes, sexualitats complexes, contradiccions, conflictes interns, arbitrarietats, amants, dubtes existencials, riquesa o pobresa, alguna addicció, enamoraments compulsius, i continua.
I això és així perquè si ja estàs bé amb tot el que t’envolta, perquè et posaràs a esculpir el David, a pintar El jardí de les delícies o a compondre L’anell dels Nibelungs?
Et quedes en caseta amb la teva parella, menges el que sigui, labores en el que t’hagi tocat, tens sexe quan es doni el cas i rius o et pegues amb els amics.

Però mentre existeixi una certa agitació anímica, necessitats creatives, anhels personals, etc. i no hagin nascut per a ser místics, hi haurà qui es creï un personatge del gust de tots amb la intenció d’emmascarar-se, com el pack abans citat, i seguirà endavant amb el que veritablement li interessa.

Hauríem de preguntar-nos, cadascun de nosaltres, si aprenem millor dels que es mouen en la rutina més absoluta i previsible o d’aquells valents i resilients que, encara que ens enganyin per a tranquil·litat del nostre esperit, tenen el coratge de ser i fer allò que s’han proposat.

A mi sempre m’ha agradat Tom Cruise, és complex però brillant, i d’ell emergeix una certa llum quan apareix en pantalla, i molt més que tots aquests actors conscienciats que fan gestos solidaris i discursen de manera pedagògica i infumable per a després anar a alguna festa a esnifar alguna substància, una cosa de la qual estic bastant segur, per la seva mena de personalitat, que Cruise no fa.

Els que no som tan complexos i tenim vides més senzilles, encara que no necessàriament simples, hauríem de ser una mica més humils en jutjar a uns altres, perquè aquests altres a més de fer el que fan per al nostre delit han de convertir-se en persones d’aparent formalitat per a no agitar els nostres esquemes.

I què volen que els digui? Prefereixo a algú que fuma purs, és depressiu, beu xampany per a sopar, és golut i contradictori com Churchill que a algú vegetarià i amant dels gossos i de dieta meticulosa, com Hitler.

Compte amb els molt rectes i normatius, sota la catifa poden amagar cadàvers.

***

I així podria acabar l’article, però li donarem un volt de rosca.

Aparentment les coses ens agrada creure-les d’aquesta manera però resulta que, quan freqüentem a algú, sigui personalment o a través de les seves aparicions al cinema, en la televisió o en els mitjans de comunicació, comencem a saber més d’ell o ella que les dades objectives que tenim, o fins i tot de la “persona” (la màscara en termes junguians) que se’ns presenta.
I aquestes dades que capta la nostra psique, a través del llenguatge corporal, de la pròpia intuïció o observació inconscient, ens van oferint una realitat més completa que la que ens dona la raó.
I és, a partir d’aquí, que sentim simpatia, indiferència o antipatia per algú.
Si simpatia és perquè empatitzem, perquè connectem amb algun aspecte, encara que no necessàriament el compartim.
Antipatia és perquè representa alguna cosa que per alguna raó ens produeix rebuig, o bé perquè està en nosaltres en forma latent i ho evitem o bé perquè això que detectem connecta amb alguna circumstància viscuda o alguna persona que ens va ser desagradable.

Si volem tenir alguna dada més sobre qui som, busquem en aquells personatges públics que ens produeixen rebuig, tractem d’esbrinar el perquè i trobarem algunes respostes, molt interessants, sobre nosaltres.

Damián Ruiz
Perpignan, 24 de Maig, 2022
www.damianruiz.eu

La entrada Tom Cruise, la resiliència i la norma se publicó primero en Damián Ruiz.

Fa ja molts anys, quan era un jove psicòleg, estaria en la trentena, es va posar en contacte amb mi una mare, bastant desesperada en aquell moment.
El seu fill, de la meva mateixa edat, romania en un estat delirant, vivint només en un apartament, sense sortir al carrer i sense permetre que ningú entrés en ell.
La mare s’havia de limitar a portar-li diàriament una safata amb el menjar del dia i deixar-la-hi a la porta del pis, cridar al timbre, i quan ell estava segur que ella ja no era allà, la recollia.
Si ella romania un instant per a tractar de veure-li i comunicar-se amb ell, aquest adoptava una actitud molt violenta, donant cops i cridant.

Em van demanar que el truqués per telèfon, encara no existien els mòbils. Ho vaig fer i em va atendre amablement de tal manera que em va permetre anar a visitar-ho. De cap manera hauria volgut venir a la que era, en aquells dies, la meva consulta.

El dia que hi vaig anar per primera vegada em va rebre en calçotets i l’apartament estava ple, literalment d’escombraries, tot el que menjava o utilitzava el llençava al sòl, des de restes de menjar, llaunes, plats de plàstic, tot.

Va agafar una cadira plena també de brutícia, la va inclinar perquè caiguessin els objectes i restes i em va dir que m’assegués.

I començarem a parlar.
En cap moment li vaig fer la mínima referència al perquè vivia així, en aquelles condicions, ni perquè estava seminú ni perquè no es comunicava amb els seus pares i germans, i molt menys al seu estat mental.
Al contrari, entaulàrem una conversa sobre la vida, des de la màxima normalitat. 

• No ho vaig percebre com un malalt mental, mai ho faig, i no perquè no tingués un trastorn psíquic, que el tenia, o jo tingui una visió massa optimista de la possible superació d’aquests, sinó perquè com a psicòleg prefereixo treballar amb les possibilitats de millora obertes. –

La conversa la guiava ell, els continguts delirants s’intercalaven amb la “normalitat”, jo a vegades intervenia donant-li la raó o no estant d’acord amb ell en determinats aspectes. La meva intenció és que no es veiés tractat amb condescendència sinó amb respecte i empatia.

Ell em feia preguntes personals o sobre la meva professió, jo li podia preguntar sobre qualsevol tema, excepte els referits al seu trastorn, normalitzant absolutament el seu estat. Qüestions del tipus “has vist aquesta pel·lícula?, perquè fa uns dies vaig ser amb la meva parella a tal lloc, he provat un restaurant que t’agradaria, etc.”
Mai li vaig mirar com a un malalt, mai vaig qüestionar la seva intel·ligència, la seva personalitat, els seus desitjos, el perquè havia arribat a estar així, sempre el vaig tractar, honestament, d’igual a igual, com no podia ser d’una altra manera.
I les converses sempre es feien sota les mateixes circumstàncies: ell en roba interior i envoltats d’escombraries.

Fins que un dia, cap a les dues de la matinada, va sonar el telèfon de casa meva. Era ell i em va preguntar: “Damià creus que jo seria un bon monjo?” al que li vaig respondre: “Per descomptat, crec que tens les qualitats per a ser-ho”.

L’endemà va deixar l’apartament, va tornar a casa dels seus pares, va reprendre la carrera universitària, que feia temps havia abandonat, i va aconseguir acabar-la.

Anys més tard, lamentablement, va morir d’una malaltia física.

Què va ocórrer?

La meva explicació és la següent: Vaig entrar en el seu deliri sense qüestionar-lo, vaig tractar d’anar progressivament connectant-lo amb la realitat, generant una situació d’autèntica empatia i ell va anar abandonant l’escissió psicòtica a través d’un procés de reconnexió amb el seu ser.
Vàrem crear una bona i confiada aliança terapèutica.
Mai més va tornar a entrar en una situació delirant, ni conductual ni mentalment.

El patiment és reversible i, davant estructures fràgils que han estat danyades, la possibilitat de l’escissió psicòtica és un fet. Però la cura de l’ànima, -títol d’un interessant llibre de Thomas Moore-, és essencial per a tornar a la realitat de la qual algú s’ha pogut escapar perquè aquesta se li feia insuportable.

El diagnòstic a vegades és pitjor que la mateixa malaltia perquè, en moltes ocasions, és condemnatori.
I no es tracta que el psicòleg o el psiquiatre no sàpiguen quin és, al contrari és necessari conèixer-lo, sinó que el pronòstic no estigui exclusivament limitat per les mateixes limitacions del terapeuta. I tot això, sempre, des d’una posició realista, prudent i sense cap mena d’inflació del “jo”.

La qüestió que em va quedar pendent és això de “ser monjo”. Mai parlàrem, o molt poc, de temes espirituals ni religiosos (jo soc creient) però alguna peça va encaixar i va dissoldre el deliri. 

La psique humana és un misteri que, afortunadament, també escapa de tot intent per explicar-la de manera reduccionista.

Damián Ruiz
Barcelona, 8 de Maig, 2022
www.damianruiz.eu

La entrada El retorn a la realitat (o el misteriós sentit del monacat) se publicó primero en Damián Ruiz.

Però no tot és “ombra”. A vegades són fets.

M’explico, una vegada Freud va ser preguntat, en una conferència pública, sobre si els purs, alguna cosa que freqüentava amb una certa passió, podrien considerar-se “un objecte fàl·lic” al que va respondre: “A vegades un pur és solament un pur”.
Aquesta frase, proferida pel pare de la teoria psicoanalítica, té una considerable importància a causa de la contundent connexió amb la realitat que representa.

I això, a la meva manera de veure, ocorre amb el concepte “ombra”.
L’ombra es pot utilitzar per a tot: projecció, desplaçament, resistència, etc. I sempre a la carta. En el moment que es confronta una situació, per exemple entre pacient i analista, aquest últim pot concebre tal instància inconscient com un factor per a inhibir o afeblir la tesi que el primer defensa. “Estàs projectant”, paraules màgiques amb les quals es refuta de pla qualsevol possibilitat que hi hagi una mica de raó en l’analitzant.

• Franco, el dictador espanyol, va tenir la fortuna, irònicament parlant, que el seu sacerdot confessor fos comunista, la qual cosa li va excusar, suposadament, d’explicar algunes de les confessions. Una d’elles, la següent: “No entenc com pot ser que a mi, estimant tant als espanyols, hi hagi espanyols que no m’estimin”.
  Si juguem a la hipèrbole podríem dir que el que impedia que alguns, molts ciutadans, no volguessin al “cabdill” no eren els actes comesos per aquest sinó aspectes ombrívols que desplaçaven cap a ell altres conflictes latents, per exemple la mala relació amb el propi pare o amb alguna figura pròxima -.

El “poder” psicoanalític també pot caure en l’error de concebre com a producte de l’ombra alguna cosa que, per poc que observem amb objectivitat, són fets. Una altra cosa és que els fets, a conseqüència de la nostra pròpia “ombra”, pretenguem obviar-los.

Aquesta instància psíquica pot permetre perpetuar una situació familiar, professional, laboral, etc. Si obliguem a l’individu que, suposadament no és conscient dels mecanismes que utilitza, a revertir sobre si mateix i a indagar una vegada i una altra sobre una cosa de la qual finalment se li fa sentir culpable, el missatge que se li transfereix seria “no és la realitat, ets tu”.
Aquest prisma, tremendament conservador, salvaguarda sempre la bona voluntat, per exemple de pares o parelles maltractadores (recordem, els que ja tenim una edat, els consells radiofònics de la infumable Elena Francis).

Per tant es fa obligat, des de tota perspectiva i en primer lloc, analitzar objectivament els fets i posteriorment, donat el cas, i si la realitat no ens empara, començar a qüestionar-nos si algun aspecte inconscient del subjecte està intervenint en l’explicació que es dona a una situació determinada.
De no fer-ho així podem caure en el biaix i fins i tot, a vegades, en una manipulació més o menys inconscient, més o menys interessada, de l’altre.

Damián Ruiz
Barcelona, 3 de Maig, 2022
www.damianruiz.eu

La entrada L’ombra i els fets se publicó primero en Damián Ruiz.

Però el primer que haig de dir és que per a un sector del “pensament” aquestes preguntes no tenen sentit perquè les respostes que et donarien serien: “ets el que tu vulguis ser” i “has vingut a fer allò que et proposis”.
Aquest que seria el pensament imperant en la nostra època, en la qual predominen teories sociològiques i psicològiques clarament relativistes, té el seu contrapunt, posició en la qual em situo de forma bastant clara.

Les meves respostes, i la dels més deterministes, serien: “Ets solamente allò que ja ets, i per tant, la teva missió és descobrir-ho”, i “Has vingut a fer allò per al què estàs configurat genètica, biològica i psicològicament, en clara interacció amb l’ambient”.

Aquesta dicotomia és històrica i universal, des d’Aristòtil a Plató, de Skinner a Jung, de les teories del caos i la visió entròpica del cosmos (la tendència al desordre i l’expansió) fins a l’existència o no de Déu o d’un ens superior, o una energia. Tot passa per aquestes dues concepcions bàsiques de la vida.

Anem amb una frase de Einstein i una pregunta.
Einstein en els últims anys de la seva vida va dir “Passat, present i futur, no són més que una il·lusió que necessita el cervell per a poder funcionar”.
Si li donem un parell de voltes podem deduir que el temps, segons el seu criteri, no seria lineal, sinó que existiria en dimensions paral·leles o bé en un ordre no necessàriament cronològic (Cronos, déu de la matèria).
L’I Ching, el llibre de saviesa xinès, al qual vaig dedicar molt de temps d’estudi ve a dir que el present no és més que la materialització d’un futur que ja va existir, per tant caldria considerar que vivim en el passat perquè el que hi ha ja va ser. I va ser en condicions no físiques, sinó energètiques. Molt platònic, cert, però fa pensar.

I la pregunta del milió, la gran qüestió: “L’atzar existeix?”
Farem com en els antics llibres d’aventures en què podies triar una resposta i continuar per una pàgina o per una altra en funció del que haguessis decidit.
En aquest cas diré que si la teva resposta és Sí potser no t’interessa continuar llegint.
Si has respost No, llavors benvingut al club dels deterministes, d’aquells que creiem que no pots ser més allò que ja ets i que tu vida no serà més que el que està predeterminat per la teva configuració biopsicológica en interacció amb el mitjà i que, per descomptat, i per coherència amb aquest argument, l’univers respon a un mecanisme perfecte del qual tots formem part.

Això vol dir que no tens marge d’acció?
Per descomptat però dins d’uns límits, que serien:

• L’equilibri físic-psíquic intrínsec a la condició humana
• L’harmonia amb les condicions espai-temporals que a un li ha tocat viure (època, zona geogràfica, cultura, etc).
• Capacitat de transmutació progressiva dels aspectes inferiors del ser (dit d’una altra manera, quan et vagis d’aquesta existència hauràs evolucionat com a ésser humà, en el sentit de sacrificar aspectes inferiors en nom d’altres superiors? o t’aniràs com vas venir?).

La qüestió és, al meu entendre, i com va dir Miguel Ángel en ser preguntat per com havia aconseguit una escultura tan bella, no recordo si en referència a la Pietat o al David, la seva resposta va ser: “M’he limitat a treure la pedra que la cobria”.

Si et llevessis les pors, els prejudicis innecessaris, el pes d’una tradició costumista que potser t’ofega, la sobreadaptació al mitjà i la necessitat de caure bé a tothom i augmentessis la teva autoestima i el teu sentit de la llibertat, potser podries començar a sentir qui ets (eliminaries la pedra que et cobreix).

Les persones podem saber què és el que ens agrada i el que no, què ens emociona, què ens fa vibrar, què ens calma i ens dóna pau… però per a això és condició prèvia la llibertat interior.
I poso l’accent en el concepte interior perquè “jo i només jo (i és un jo genèric) sé la meva veritat, independentment de l’adaptable i flexible que sigui en el mitjà en el qual visco”, amb aquesta frase no estic parlant de mi, estic escrivint-la perquè te la facis teva i la reflexionis.

Si et preguntessis, durant una setmana qualsevol, què és el que et fa veritablement feliç?, a qui admires?, quina vida t’agradaria portar?, què et dona pau i et calma?, què t’agradaria aprendre?, en quin lloc t’agradaria viure? probablement sabries una mica més de tu.
Oblida’t de conceptes com: milionari, luxe, ser molt feliç, ser famós, tenir moltes relacions sexuals, etc. Són tòpics que no porten a res i només són reflex d’un buit interior.
Cal ser més profund i trobar allò que veritablement li defineix a un.

I és que la gran majoria de les persones es mou pel que podríem dir “llocs comuns” i tenen dificultat per a vincular-se amb allò que veritablement són, passant la vida sense més sentit que l’anar fent.

Arribats aquí et proposo un exercici, tinguis l’edat que tinguis, agafa un bolígraf i escriu cinquanta coses, llocs o persones que t’agradin de veritat, no et censuris ni posis res perquè et sabria greu no fer-ho, sé espontani i radicalment lliure.
Després observa-ho i analitza si has estat honest, i si és que sí, aquí està part de tu.

I, per sobre de tot, recorda que l’ésser humà té uns límits, no podem ser “superhomes ni superdones” però tampoc micos reactius que viuen exclusivament a l’albor dels seus capritxos i desitjos.

L’autoconeixement ve primer i després la llibertat, en funció d’aquest, de crear la pròpia vida.
Si ho fas amb serenitat però amb determinació et pot esperar una bonica existència, i mai és tard.

Damián Ruiz
Barcelona, 16 de Febrer, 2022
www.damianruiz.eu

La entrada Trobant el sentit de la vida se publicó primero en Damián Ruiz.

Però hi ha altres maneres d’enfocar la salut mental, potser menys directes però més integrals.

L’art, ja sigui com a espectadors o creadors, i el cos en el seu component sensorial, són dos factors a tenir en compte, perquè el primer estimula l’hemisferi dret del nostre cervell i el segon és susceptible de produïr, a través del contacte afectiu, emocions de pau, serenitat o vinculació, entre altres.

Si l’art permet al nostre inconscient trobar canals d’expressió o símbols en els quals reconèixer-se, el cos és l’essència més primitiva, bàsica del nostre estar en el món.
Si aquest està “psicològicament inert”, abandonat en la paràlisi emocional-afectiva, o al contrari, es mostra compulsiu, ansiós, cercador de satisfaccions, o se l’usa exclusivament com a aparador sense que sigui mereixedor d’afecte, hi ha alguna cosa que falla i que també pot impedir la superació d’un problema psicològic.

-Quan acariciem a un gos o un gat, i ho fem perquè l’estimem, i també ens relaxa a nosaltres, l’animal pot arribar a adormir-se profundament. En canvi ens costa molt “acariciar” a una persona, especialment en les societats occidentals on la solitud i l’absència d’afecte, en totes les edats, no sols en els ancians, és un dels problemes més greus de l’actualitat, i per al futur les previsions són encara pitjors-.

Què som si solament comptem quan ens perceben o ens percebem com a funcionals? És a dir, com a eficients en algun sentit, fins i tot en psicologia no es permet el cansament del cos i la ment que, a vegades, necessiten reposar, parar, ser tractats amb delicadesa. A l’esgotament psíquic, al buit, a l’extenuació se la hi diagnostica i se la hi medica però, en algunes ocasions, es requereix de vincle humà, de proximitat, fins i tot d’aquesta proximitat pròpia d’animals que s’abrigallen i donen suport mútuament, sense paraules.

La creativitat, a través de la pintura, de l’escriptura, de la música, del teatre o de la dansa, entre altres, permet sortir del pensament racional i submergir-se en àmbits, a vegades, desconeguts, propis, com ja he esmentat, de l’hemisferi dret.

En algunes pel·lícules, novel·les, contemplant pintures, es pot trobar respostes al que a un li succeeix. Encara és millor si ens decidim a expressar allò que sentim, que portem dins, i ho canalitzem a través de la creativitat.

I el cos, mes enllà del sexe (que és per a l’único que se l’utilitza en les nostres societats i, alguns també, per a fer esport), requereix de contacte fisic, d’interaccio afectiva, sentir-se volgut, calmat, vinculat,… Alguns grups de micos simplement reposen els uns sobre els altres, s’espollen, s’empolainen, s’arrauleixen, potser creiem que som tan diferents? No es tracta de crear societats babaues de gent fluixa, sinó de gent forta, decidida, emprenedora i amb coratge que també, a través del seu valor, s’atreveix a expressar els seus sentiments i les seves necessitats de connexió física, i no sols amb la parella. Perquè l’afectiu, en tota la seva extensió, va molt més enllà de la parella, i molt més enllà del sexe.

Gairebé tothom pot, malgrat les circumstàncies viscudes i dels problemes diagnosticats, trobar l’equilibri intern mitjançant una reparació progressiva de les mancances. I, evidentment, seran necessàries les paraules terapèutiques i potser la medicació però si som capaços d’integrar l’artístic, ja sigui com a receptors o creadors, en la nostra vida i el corporal a través dels sentits, podem avançar molt en la nostra millora i integració com a persones, i en la nostra salut mental.

Damián Ruiz
Barcelona, 23 de Desembre, 2021
www.damianruiz.eu

La entrada L’art i el cos en la depressió i l’ansietat se publicó primero en Damián Ruiz.

En aquest article, en canvi, tractaré d’aproximar-me al que podria ser una visió simbòlica del que podria ser un TOC.

Parteixo d’una premissa, un trastorn obsessiu s’origina a través de dues variables fonamentals:

1. Una certa predisposició genètica (que no condemna, és a dir que no té perquè manifestar-se sinó hi ha factors que la desencadenen).
2. Experiència traumàtica o estressant viscuda en un moment puntual de la vida o durant un determinat període de temps, especialment en la infància o l’adolescència.

Quin és el grau d’influència de cada variable? Dependrà de cada cas però sense la concurrència de les dues no es dóna un trastorn obsessiu (m’atreviria a dir que les dues són necessàries per a qualsevol mena de trastorn psicològic).

Per tant sí, reiteradament sí, contundentment sí, es requereixen les dues variables perquè es doni aquest trastorn. I em sembla gairebé una frivolitat considerar que només una és la causant, sigui com sigui d’ambdues.

Llavors què ocorre?
El cervell reptilià, amígdala-hipocamp, queda impregnat d’una memòria emocional atrapada en la por i/o la culpa. I, per tant, “segresta” el psiquisme de la persona.

La persona afectada passa a viure, a partir d’un cert moment, més per evitació que per desig, més perquè no ocorri gens dolent què per a aconseguir el positiu. La vida és un tauler d’escacs i l’espontaneïtat a penes existeix. S’ha instal·lat la rigidesa i l’ansietat es manifesta com la forma que té l’organisme per a rebel·lar-se, i quan no se li fa cas, es converteix en una manifestació obsessiva/compulsiva.

Vaig al simbòlic.

Començaré amb dos déus grecs, Apol·lo i Dionís eren germans de pare, Zeus, el déu suprem de l’Olimp.
El primer representa l’ordre, l’harmonia, la raó, la civilització i la bellesa, entre altres.
Dionisio per contra, representa l’excés, l’èxtasi, el caos, l’espontani, lo anticonvencional,…
Poso un exemple:
Un pintor apol·lini serà aquell que faci retrats realistes tractant d’aproximar-se fidelment a l’objecte, un de dionisíac es deixarà portar per la intuïció i per l’emoció per a compondre una cosa molt més pròxima a la seva particular percepció sensorial que a la veritat.

Quin déu predomina, simbòlicament parlant, en una persona amb TOC?
Apol·lo, sense cap dubte, en la seva màxima esplendor, i Dionís a penes existeix, ni ombra d’ell (o sí si ens referim al concepte junguià d’ “ombra”, l’inconscient latent que alberga tot allò que som i sentim però no vivenciem en la realitat) .
És més, fins a les activitats pròpies d’aquest últim, com ballar, es realitzen des de la perspectiva del primer, de la raó. La persona actua controlant els seus moviments i la imatge que pot estar oferint davant els altres.

Llavors, lògicament, caldrà integrar a Dionís, com a mínim prou com per a compensar la tirania apolínea (això que en el meu llibre anomeno “rescatar a la princesa”).

Caldrà invocar-li com feien els antics grecs, o millor començar a activar aquelles tasques o vivències pròpies de la seva deïtat.

Un parèntesi. És veritat que hi ha personalitats del món de l’espectacle que pateixen un trastorn obsessiu, així és, i que aparentment són dionisíaques: alcool, algunes drogues, sexe promiscu, festes… Sí, però tot ho fan des del control!És més, potser sense determinades substàncies no podrien “diluir-se” com ho fan dins o fora d’un escenari!
Perquè evidentment, per a un apolini “dur” la integració d’“el seu contrari” requereix de valor, de molt de valor. I no tots estan disposats a fer-ho. Perquè per a algú amb TOC tot el que significa “deixar-se portar” els sona a aventura arriscada, a ridícul o alguna cosa que no poden controlar i els espanta.

Imaginem la següent escena:

Arriba un apol.lini pur a la consulta: fa esport amb assiduïtat, estudia o va estudiar una carrera tècnica o científica, té una núvia a la qual vol i amb la qual espera formar una família, es porta bé amb els seus pares, fins i tot té cert nivell d’amistat amb ells, especialment amb el pare i té amics amb els quals surt a prendre alguna cosa i a divertir-se. Evidentment és incapaç de transgredir mínimament en cap aspecte: és fidel fins a la medul·la, creu que a totes les dones els agraden els homes i a tots els homes els agraden les dones, en el seu imaginari el pack “dona-fills-casa-gos-piscina-barbacoa-futbol” es presenta com el paradís en la terra.
Si la seva vida fos una sèrie cinematogràfica el màxim que podria passar a nivell dramàtic és que al gos se li clavés alguna cosa en la pota i haguessin de sortir d’urgències a buscar un veterinari.
Hi ha un concepte que mai entendrien ni entenen: l’ambigüitat.
Per a un apol.lini pur les coses són el que representen formalment, ni més ni menys.
Per això si llegeixen els agrada la novel·la històrica per exemple, on els sentiments són sempre nobles i poc daus a vel·leïtats, o assajos, on conreen el pensament.

Però resulta que al nostre apol.lini li va succeir una circumstància dramàtica, per exemple, va veure a la seva mare besant-se amb un altre home quan ell era petit. Això li va generar un impacte tal que, des d’aquell moment, i de manera inconscient li ho va guardar per a si i va tractar de fer que els seus pares mai se separessin. Des de llavors viu amb una por latent, al fet que la família no es destrueixi, i amb culpa per no haver dit res.
Ja tenim el desencadenant futur de l’ansietat, i potser del trastorn obsessiu.

Viu atrapat en un dogma conservador que no es correspon amb la realitat de la vida, és esclau d’una creença. Tot és molt més canviant, amb múltiples matisos, més complex.

I si no integra el component dionisíac, sinó desenvolupa l’ànima (l’inconscient femení en la psique de l’home), si no “rescata a la princesa”, pot viure atrapat en l’ansietat, sense capacitat per a gaudir de la vida, per a relaxar-se, per a diluir-se.

Com s’integra Dionís?

Fonamentalment a través del cos i els sentits: el ball, la música, el teatre, els massatges, el no fer res, la creativitat a través de qualsevol manifestació artística o musical, l’harmonia del cos (i no tant la musculació del cos), la cerca de la bellesa en un mateix o els altres, sortir del que s’estableix (no és necessari trencar cap regla moral o ètica), la comprensió de l’altre, sigui d’un altre gènere, d’una altra tendència sexual, d’una altra cultura, l’obertura en tots els sentits.

Però clar, tot això requereix d’un procés terapèutic més complex, pràctic però profund, perquè del que es tracta és de generar una personalitat més integrada, sense una excessiva unilateralizació.
Estem en temps de reduccionisme i de simplismes psicològics però la psique requereix d’una certa fondària en abordar-la i el canvi requereix d’acció.

Damián Ruiz
www.damianruiz.eu
Barcelona, 9 de Desembre, 2021

La entrada El Trastorn Obsessiu des d’una perspectiva simbòlica se publicó primero en Damián Ruiz.

Tampoc m’imagino a Angela Merkel, per a mi la política més responsable i assenyada de les últimes dècades a Europa, i que en breu deixarà el seu càrrec, prenent decisions arbitràries en contra dels interessos de la seva població i en tripijoc amb Bill Gates i les elits que suposadament ens volen inocular un microxip per a controlar-nos i, quan vulguin, donar-li a un botó i fer-nos desaparèixer, o posar-nos tots a comprar l’últim ipad d’Apple segons vingui al cas.

És a dir, el virus existeix.

El que sí que crec és que l’alarma que aquesta existència va generar en la comunitat científica internacional, començant pel ponderat Dr. Fauci (l’Assessor Mèdic Cap del President dels Estats Units que ja va treballar amb el díscol Trump) i seguint per autoritats sanitàries de tot el món va precipitar la creació de vacunes que, potser sí, es van accelerar més del que, en condicions normals, requeriria aquest procediment per a poder ser aprovades.

Llavors en alguna cosa poden tenir raó els negacionistes i és que les vacunes, a més de ser més teràpia gènica que ortodoxament vacunes, no tenen del tot comprovat com pot ser el seu efecte sobre els humans, no ja a curt, sinó a mitjà i llarg termini.

Imagino a Merkel, segueixo amb la mandatària, preguntant quals són els riscos de les vacunes i quins els avantatges, i què passaria i què no en cas de vacunar-se o no el gruix de la població. I en funció d’això decidir.
I va decidir, com la gran majoria de líders del món, que la població es vacunés.

A partir d’aquí jo sóc partidari de la llibertat individual i, també, de les mesures que les autoritats vagin prenent (excepte el confinament que escapa crec i molt, o hauria d’escapar, a les seves atribucions) en funció de l’avanç o disminució de la pandèmia.

La llibertat de l’individu és important així com la salut del col·lectiu i imagino que científics han d’haver-hi de totes les ideologies, d’esquerres, dretes, comunistes, neoliberals, etc. I pel que s’ha optat, probablement, és pel mal menor.

La meva família i jo ens hem vacunat però respecte total a qui no ho faci, per descomptat.

Damián Ruiz
Barcelona, 28 de Novembre, 2021
www.damianruiz.eu

La entrada Una reflexió sobre la Covid se publicó primero en Damián Ruiz.