Psicòleg i Analista junguià a Barcelona i online.

28 juny, 2021

Sobre els trastorns psicològics

Damián Ruiz

En aquest article voldria explicar la meva idea del perquè es produeixen trastorns psicològics.

Començaré per la genètica. Què heretem? Característiques físiques? Predisposicions de durada, de fortalesa o vulnerabilitat orgànica i psicològica? Marca la genètica el nostre destí o simplement el condiciona? Tenim la capacitat de modificar o flexibilitzar la nostra tendència genètica?
Heretem sol aspectes físics o també culturals?
És important d’on venim? Qui van ser i com van viure els nostres avantpassats més pròxims?
Estem més preparats per a la supervivència en el món en funció de com van viure els avantpassats?

Resumiré la meva resposta: la genètica és la variable principal en el desenvolupament de la vida d’un individu i per això és fonamental saber no sols qui és un sinó també d’on ve.

Per què és important? Perquè d’aquesta manera es pot arribar a saber, o almenys aproximar-se, com és el lloc que a cadascun li correspon a la vida.
És a dir, alinear-se amb el que un és.

Partint de la meva visió molt oposada al concepte de B.F. Skiner (els Estats Units, 1904-1990), de “tabula rasa” (segons el qual el cervell de qualsevol persona pot ser educat o ensinistrat en la direcció que es vulgui i, amb un pla concret d’execució, portar a convertir-lo en un especialista en qualsevol tema), considero (en la línia de Jung) que cada individu només pot arribar a ser “allò que ja és en potència”. És a dir allò, afegeixo jo, que predisposin els seus gens. Les circumstàncies ambientals i la percepció de si mateix i de la realitat seran els factors necessaris perquè pugui desenvolupar-se adequadament o no.

La millor genètica pot ser terra erma si l’entorn és hostil, la més feble pot manifestar-se de manera més que adequada amb unes circumstàncies favorables.

Per tant jo (és un jo genèric) només puc arribar a ser la millor versió de mi mateix exclusivament en aquells aspectes en els quals tinc de base genètica una clara determinació.

I això ho vinculo amb la idea dels arquetips i amb la teoria del citat Carl G. Jung (Suïssa, 1875-1961) segons la qual cadascun de nosaltres estaria més pròxim a una configuració psíquica predeterminada.
Posem el cas de Barack Obama (els Estats Units, 1961), el 44 President del seu país. Fill d’un home negre i una dona blanca, classe mitjana, intel·ligent, voluntariós, idealista, pragmàtic, però què és el que el converteix en President de la primera potència mundial?
L’atzar? Una estratègia perfecta? Les elits mundials que decideixen que ha arribat l’hora de posar un home de color en tan alt càrrec?

La qüestió és que en algun moment Obama es degué dir a si mateix que estava capacitat per a exercir aquesta responsabilitat. Podria simplement haver estat una inflació del jo, però no…”Es va reconèixer”.
Aquest reconeixement no depenia d’una autoestima alta sinó de la certesa, de la profunda connexió amb l’essència, de “saber” de quina fusta estava fet i les responsabilitats que podia assumir. A partir d’aquí, com diu l’I Ching (l’antic tractat xinès de saviesa), “quan un es posa en harmonia amb el seu destí, la vida cobra significat, tot s’ordena…” i afegeixo “tot segueix el seu curs”.

Però què ocorre quan estem desconnectats del nostre ser més profund, de l’hàbitat físic en el qual vivim, sotmesos a circumstàncies hostils, poc estimats i estimulats?
Comencem a afeblir-nos com ho faria una planta que no és regada i a la qual no li toca el sol, i per tant es fa impossible convertir-nos en allò que potencialment podem arribar a ser.

No tinc una visió materialista de l’existència sinó transcendent, encara que sí pragmàtica.
Què vull dir amb això? Crec que tot ésser humà, pel fet d’haver nascut, té un lloc en el món i pot, i deu, trobar el sentit de la seva vida, que no seria un altre que el de descobrir qui és en el més profund de la seva psique, i dedicar-se a servir les seves capacitats com si d’un do es tractés, posant-les al servei de la humanitat. Des d’aquesta perspectiva defenso la idea de transcendència.
El metge, l’actor, el jardiner, l’escriptora, la científica,…són aquí, en molts casos perquè aquesta és la seva “virtut” i la seva comesa, per tant aquest és el sentit de la seva vida.
Ja en el terreny més personal apareix la idea de “l’ànima” però s’allunya del coneixement científic i entra en el terreny de les creences, per tant no insistiré.

Pragmatisme, per què? Perquè cal portar una gestió intel·ligent de la pròpia existència, un pacte entre la moral i la biologia, sense caure ni en rigideses ni en fanatismes religiosos així com tampoc en la compulsió dels desitjos.
La moral, quan asfíxia les pulsions humanes es torna no sols inservible sinó que també pot ser generadora de trastorns físics i psicològics. D’altra banda donar curs als instints més bàsics sense control, també seria una manera de desequilibri, tan greu com el moralisme estricte.
El trastorn obsessiu i les addiccions serien, des d’una perspectiva metafòrica, exemples de tots dos extrems.

Per això trobar el propi equilibri té a veure amb la bona gestió dels impulsos al mateix temps que amb la creació d’una ètica personal allunyada de moralitats a l’ús.
En el fons és un treball de llibertat i d’individuació perquè, si un no evoluciona, el més probable és que quedi atrapat en la dicotomia culpa/por versus desitjos, el gran conflicte neuròtic que pot manifestar-se amb moltes simptomatologies diferents.

A vegades és necessari desprendre’s del costumisme i entrar en una posició més pròpia, allunyada del pensament i les creences populars. La sobreadaptació no sempre, jo diria gairebé mai, és la solució per a trobar l’equilibri psíquic i físic.

Per tant, el trastorn mental, no d’índole psicòtica (aquest és un altre tema) requereix d’una cerca del lloc que un ha d’ocupar, de la seva essència, i de la llibertat i el valor per a posar-se en harmonia amb tots dos.

Independentment de les etiquetes diagnòstiques i dels fàrmacs subministrats això que acabo d’escriure, i al meu entendre, és el quid de l’assumpte, els factors fonamentals que intervenen de base en la creació i superació d’un trastorn.

 

Damián Ruiz
Barcelona, 27 de Juny, 2021
www.damianruiz.eu

Comparte

Vols rebre les notícies al teu correu?

Si vols que rebre les meves publicacions al teu correu, subscriu-te a la newsletter i et notificarem directament.